Un dels fenòmens més incomprensibles que s’ha produït en les darreres dècades és l’adhesió sense fissures al que primer s’anomenava llengua no sexista i ara llengua inclusiva. El supòsit implícit d’aquestes propostes és que modificant la llengua s’aconseguiria canviar la situació de les dones i d’altres col·lectius.

El fet és que ningú no ha pogut aportar cap prova que, efectivament, això sigui així i el cas és que, encara que tímidament, van apareixent rectificacions. En el transport públic d’Amsterdam, Londres i Nova York ja fa temps que s’han suprimit els desdoblaments perquè es van adonar que, d’una banda, discriminaven les dones, i, d’altra banda, excloïen el col·lectiu LGBTI+. El ministre d’educació de França va prohibir l’ús de la llengua inclusiva a les escoles i la ministra de les dones d’Alemanya es va acomiadar demanant que s’abandonés l’ús d’aquestes propostes que només aconseguien crear frases ridícules.

Pel que fa a casa nostra, on aquestes propostes comencen els darrers 70, hem anat veient que la reacció a la ineficàcia, lluny de rectificar, ens ha portat a propostes més estrafolàries sense que hi hagi cap gest de replantejament. Ni el ridícul més evident ha convidat mai a la reflexió. Els desdoblaments automatitzats han portat a casos memorables com el «jóvenes y jóvenas» de Carmen Romero, el «miembros y miembras» de Bibiana Aido i, recentment, el «autoridades y autoridadas» de Yolanda Díaz.

Aquests exemples il·lustres es troben replicats en els àmbits on aquestes pràctiques són més habituals: la política, l’ensenyament i l’administració. Alguns ajuntaments creatius ja celebren Sant Jordi i Santa Jordina; d’altres proposen fer cagar el tió i la tiona i d’altres fan venir les tres reines de l’orient. A les escoles ja trobem la classe dels llops i les llobes, dels ossos bruns i les osses brunes i, és clar, dels orenets i les orenetes. No és estrany, doncs, que un tutor de batxillerat ens digui que els seus alumnes ja són «homenets i homenetes» i que els porti a una exposició d’«homínids i homínides». És clar que també ens proposen vacances per a «gossos i gosses».

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Els desdoblaments creen, com a mínim, dos problemes, un que potser és imperceptible però destructiu, i l’altre que és evident. El problema que potser no percebem és que, en diferenciar entre homes i dones, estem accentuant la diferència; o, dit en altres paraules, en excloure el gènere marcat del no marcat els estem convertint en categories diferents. Les categories no marcades són les que, o bé inclouen les marcades, o bé no en diuen res. Això, que passa en tots els nivells de la llengua, sembla que només ens pertorba en el cas del gènere. Si jo dic que el carrer més estret de Barcelona té una amplada de 97 centímetres i que el més curt té una llargada de 4 metres ningú no em diu que si és el més estret hauria de tenir estretor o que si és curt no pot tenir llargada. I és que en les oposicions ample/estret i llarg/curt, «ample» i «llarg» són el terme no marcat de l’oposició que o bé inclou el marcat «estret» i «curt» o bé no en diu res: el carrer més ample de Barcelona té una amplada de 50 metres i, amb una llargada d’11 kilòmetres és també el més llarg.

Alguns ajuntaments creatius ja celebren Sant Jordi i Santa Jordina; d’altres proposen fer cagar el tió i la tiona…

En el cas del nombre, el singular és el no marcat i el plural el marcat, de manera que, quan dic: «el gos és un animal domèstic» estic dient el mateix que quan dic «els gossos són animals domèstics». En el cas del gènere, el que anomenem masculí és el no marcat i el femení és el marcat; així, quan dic «els catalans i les catalanes» estic dient que les catalanes no són catalans i això té conseqüències.

 

Veïns no il·lustres

L’altre problema és el de les concordances. Realment, si ara hagués d’explicar aquesta qüestió a l’escola, no sé com m’ho faria. En general, crec, no tenim dubtes. Diem «Els plàtans i les peres són boníssims» o «Les peres i els plàtans són boníssims». Per què, doncs, quan diem «els nens i les nenes» hem de dir que són «espavilats i espavilades»? En una campanya de l’Ajuntament de Barcelona, vaig trobar aquestes possibilitats: «Il·lustríssims veïns i veïnes», «Il·lustríssimes veïnes i veïns», «Il·lustríssims veïnes i veïns», «Il·lustríssims veïna i veí», i, finalment «Il·lustríssim veí i veïna». Suposo que en tots els casos s’adreçaven a les mateixes persones, però, en el segon cas, els veïns no són il·lustres i en el darrer no ho és la veïna. Naturalment, poden comptar amb la bona voluntat dels veïns per entendre el missatge, però a vegades ens ho compliquen molt.

Com que això dels desdoblaments és clarament insostenible en el discurs i, a més, crea textos confusos, difícils d’entendre i de seguir, una de les propostes per reduir-ne l’ús va ser substituir-los per genèrics o col·lectius. Aquí tenim algunes perles, com el tuit de Joan Mena que deia: «És un orgull que la única alcaldia de l’estat convidada a la#COP26 de Glasgow sigui Ada Colau». Paradoxalment, en aquest cas, si el que es volia transmetre era la singularitat d’aquesta invitació, la manera més eficaç de fer-ho era dir que «l’únic alcalde de l’estat convidat» era Ada Colau, potser per no fer servir el masculí s’opta per la humiliació de convertir una dona en un organisme.

 

Persones petites

Els genèrics són arriscats quan es tracta de regular o, el que és pitjor, legislar. Jo mateixa em vaig trobar que una norma que havia establert era, o bé impracticable, o bé una amenaça per a mi després de passar per la correcció de la meva universitat. La norma en el campus virtual havia de dir «Les classes es fan en català. Els treballs es poden fer en qualsevol llengua que entengui la professora» i s’havia convertit en «Els treballs es poden fer en qualsevol llengua que entengui el professorat», de manera que si un alumne vol fer un treball en qualsevol de les moltíssimes llengües que no entenc, però que sí que sap algun col·lega meu, segons la norma, jo l’hauria d’acceptar.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Parlen de les treballadores però no de les empresàries, de les manifestants però no de les policies…

L’ús dels genèrics, a part de crear textos realment confusos, va acabar despersonalitzant molts dels enunciats i, per pal·liar aquest efecte, es va proposar l’ús del terme «persona». Així els treballadors es van convertir en persones treballadores, els autònoms en persones autònomes, els alumnes en persones alumnes i els infants en persones infants o… persones petites. L’ús de «persona» s’ha complicat encara més quan s’ha fet servir per emfasitzar les «persones», com ara en persones refugiades, persones immigrants (i, a vegades, persones «migrades») perquè, si no són «persones», què són? Val la pena, quan ens trobem amb aquests usos, fer una senzill