L’òpera Alexina B de la compositora Raquel García-Tomás no passarà a la història del Liceu per ser la segona òpera que es veu al teatre de La Rambla composta per una dona, gairebé cinquanta anys després de la primera. Ni tampoc per tractar obertament un tema inèdit en el catàleg operístic com és el d’una persona intersexe, és a dir, un hermafrodita. Entrarà a la història per la seva qualitat intrínseca, la de la partitura i també la del llibret que firma l’escriptora i acadèmica Irène Gayraud. I si no n’hi hagués prou amb això, s’hi hauria d’afegir la posada en escena de Marta Pazos i uns intèrprets excel·lents.
Alexina B és el resultat d’un treball d’equip de les tres dones citades, molt bones coneixedores de cadascun dels seus àmbits, el de la composició, el de l’escriptura i el de les arts escèniques. És molt notòria la total integració dels tres aspectes. I, sobre tot, la gran sensibilitat que tota l’òpera destil·la. I aquesta suma fa que tot rutlli en aquesta obra de tema complicat.
L’òpera està inspirada en la història d’Adélaïde Herculine Barbin, també coneguda com a Alexina B, una persona intersexe, nascuda a França l’any 1838. En néixer, se li va atribuir el sexe femení. Formada en un convent, va fer d’institutriu en un pensionat i allà es va enamorar de Sara, la filla de la directora de la institució. Totes dues enceten una relació compartida i consumada, però clandestina en una societat plena de prejudicis que no accepta la diferència.
Després de passar per un calvari de dolors i d’exàmens mèdics, i de ser condemnada per un religiós, un altre home d’església l’ajuda a buscar la seva identitat masculina que quedarà establerta com la d’home hermafrodita amb preeminència del sexe masculí, aconseguint així modificar les seves dades al registre civil. Ara serà Abel Barbin. A partir d’aquí comença un altre calvari, el d’aprendre a viure en un món d’homes. Davant de la impossibilitat de fer-ho en plenitud, li queda el suïcidi. A trenta anys.
Qui hagi seguit la trajectòria de Raquel García-Tomás haurà observat que en cada obra es reinventa. Si la seva òpera anterior, Je suis narcisiste (2019) amb què va tenir un gran èxit, semblava tenir poc a veure amb les seves incursions primerenques en aquest món de la lírica com les parts que va compondre per a Dido Reloaded (2014) o Displace (2016), Alexina B també és ben diferent.
PUBLICITAT
Per explicar aquesta història que sembla tan d’actualitat, però que és una història real que va passar al segle XIX i de la que la mateixa Alexina en va deixar constància a les seves memòries Mes souvenirs, García-Tomás ha compost una partitura que beu de l’impressionisme, el de Claude Debussy, que és la música de l’època en què va viure el personatge protagonista, però també el més tardà de Ravel, sense renunciar a la melodia, treballat tot amb incursions al món del jazz, al de la cançó popular francesa, a l’ús de l’electroacústica i a sons antics d’Hildegarda von Bingen. Tot plegat, creant uns contrastos que també apareixen en la posada en escena de Marta Pazos que ja va havia firmat la de Je suis narcisiste.
El plaer de descobrir l’amor, però també el dolor que provoca viure en una societat que no suporta la diferència. L’àngel d’un món infantil i plaent, i el fantasma de la por al dolor i al rebuig. Atmosferes molt denses i d’altres de lleugeres. Tot el drama està plantejat i explicat amb una gran sensibilitat i afecte, amb la contribució d’un llibret, en francès, molt poètic, però amb un llenguatge d’allò més clar.
Els contrastos també apareixen a l’escenografia (de Max Glaenzel) on s’alternen els decorats volumètrics que creen uns espais tancats, amb els de paper d’un temps passat que reflecteixen una natura no sempre acollidora. I també hi ha el contrast entre els colors vius del vestuari d’Alexina, Sara i les nenes de l’internat (de Silvia Delagneau), i el verd aigualit de parets i vestits dels personatges que representen d’una manera o altra el poder. És un color verd liquen que recorda hospitals, escoles o presons.
Una escena de l’òpera Alexina B, al Liceu. Fotografia d’Antoni Bofill.
Moments colpidors
Tota l’òpera atrapa l’atenció del públic, però hi ha tres moments que colpeixen per la seva bellesa i per la seva intensitat dramàtica, sense, però, apel·lar al sentimentalisme superficial, la qual cosa és una gran virtut de la música, del llibret i dels intèrprets. Al primer acte, l’orgasme d’Alexina i Sara en la seva primera nit d’amor, i al segon, el duet entre la protagonista i la seva mare, i la lectura que fa Sara d’una carta d’Alexina. El final, tot i que a l’inici ja s’ha vist al personatge mort, té el poder de trasbalsar.
Aquesta Alexina B disposa d’uns intèrprets que s’han bolcat en la interpretació d’aquesta òpera. Al fossat hi ha un grup de cambra de l’orquestra del teatre format per vint músics dels quals tretze formen una sòlida base de corda, als quals s’afegeixen flauta, oboè, clarinet, fagot, trompa, arpa i piano, sota la direcció d’Ernest Martínez Izquierdo, batuta experta en música contemporània.
La mezzosoprano Lidia Vinyes-Curtis, que aquest estiu interpretava obra de García-Tomás a Peralada, fa una veritable creació vocal i teatral del personatge d’Alexina, reflectint tots els estats d’ànim ben diferents primer d’Alexina i després d’Abel. Aquest és el gran paper que defineix una carrera. La soprano Elena Copons que ja havia protagonitzat les dues òperes anteriors de García-Tomás, assumeix tots els papers femenins de poder i va excel·lir per la bellesa de la veu i la intensitat dramàtica interpretant el de la mare d’Alexina. La soprano Alicia Amo debutava al Liceu i ho feia amb molta sensibilitat en el paper de Sara, mentre la mezzosoprano Mar Esteve es feia càrrec de diversos papers, entre ells el d’una jove Alexina.
Al contratenor Xavier Sabata li toca interpretar tots els personatges masculins (metges, capellans i jutge), gairebé tots antipàtics i poc agraïts vocalment, però molt oberts a la interpretació teatral que el cantant domina a la perfecció. A més dels solistes, l’òpera té una part coral que interpreten vuit nenes del Cor Vivaldi-Ipsi-Petits Cantors de Catalunya que dirigeix amb gran encert Òscar Boada. La presència de les veus escolars és constant i amb el moviment coreogràfic dissenyat per María Cabeza de Vaca acompanyen l’acció.
La formació orquestral reduïda, l’articulació vocal i l’existència d’un grup de veus blanques fan d’aquesta Alexina B una òpera de cambra, i d’aquí la necessitat d’unificar els plans sonors amb una amplificació en una sala com la del Liceu que, per la seva grandària no és la més adequada per a aquests tipus d’obra. Això porta a renovar una vegada més la ja històrica reclamació d’una segona sala.
Si alguna cosa se li pot retreure a l’obra de García-Tomás és un aspecte wagnerià, és a dir, la repetició de la història. Per exemple, potser no cal que el jutge torni a explicar el cas d’Alexina B i es limiti a la conclusió per admetre el canvi de sexe del personatge al registre civil. I si alguna cosa se li pot retreure al Liceu és el que sembla una falta de fe i de confiança en l’obra, ja que només ha programat quatre representacions (una d’elles per a públic jove) del que de segur serà una de les millors òperes, si no la millor, d’aquesta temporada.
Al Liceu s’estrenen ben poques òperes de nova creació més enllà d’obres de petit format en diversos espais –mai adequats– del teatre. A més de la de García-Tomás, que el dia de l’estrena va acabar amb uns llargs aplaudiments del públic dempeus, aquest curs també s’ha estrenat una altra òpera de nova creació, La gata perduda, d’Arnau Tordera. Tot i que aquest projecte tenia unes característiques molt diferents tractant-se d’una òpera comunitària, també tenia una gran qualitat musical i va ser un gran èxit de públic. Això vol dir que cal seguir pel camí de la nova creació si no volem acabar al museu.
