Tot són dones o gairebé tot en la divertida òpera Je suis narcissiste, de la compositora Raquel Garcia-Tomás, amb llibret d’Helena Tornero i posada en escena de Marta Pazos, en una demostració de gran talent teatral per part de totes tres al que cal sumar-hi el dels intèrprets. Desprès de la seva estrena absoluta a Madrid, l’òpera bufa ha arribat al Teatre Lliure on s’han fet tres representacions totalment insuficients considerant que el teatre ha estat sempre ple de gom a gom.

Je suis narcissiste vol carregar contra la societat en la que tot es mesura per la imatge, per l’aparença, per l’egoisme, per la superficialitat, pels clicks a les xarxes socials, per tot això que ens envolta i del que en som protagonistes conscients o inconscients. Ho fa a partir del personatge de Clotilde, una organitzadora d’això que ara se’n diu events culturals a qui en un matí li passa de tot començant per la mort del seu estimat gatet.

La virtut d’aquesta òpera, i aquí rau el seu èxit, es la gairebé perfecte conjuminació entre música i text. García-Tomás ha escrit una partitura que podria ser un pastitx i en canvi no ho és. Barreja estils, sí, però ho fa amb molt criteri. N’hi trobem molts. Hi ha ragtime, Kurt Weil, elements jazzístics o elements electrònics, amb una mirada molt sorneguera cap a l’òpera diguem-ne clàssica. Són hilarants les referències al Tristan i Isolde wagnerià, a La Bohème de Puccini i fins i tot al duet bufo dels gats de Rossini. I Tornero escriu un llibret que s’adequa bé a la música de manera que s’entén tot el que es canta.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Amb aquesta partitura la compositora demostra que sap tocar moltes tecles i que no es tanca en una determinada concepció musical. Je suis narcissiste queda força lluny del seu treball operístic anterior a DIDO Reloaded, i a disPLACE, aquesta estrenada a Viena i representada després a Barcelona i Madrid, o inclús del monodrama Balena blava estrenat l’any passat a L’Auditori.

Je suis narcissiste és una obra de cambra feta amb pocs mitjans com són una orquestra de 15 faristols procedents de la Camera Musicae dirigits per Vinicius Kattah. No hi ha cor i només quatre cantants, però són d’alta gama i demostren estar en un bon moment de la seva carrera. La soprano Elena Copons és Clotilde a qui l’esbojarrat personatge no li fa perdre l’elegància del seu cant a la que ens té acostumats. El de Giovanni és un paper doble doncs tan és un psiquiatra ximplet com l’amant de Clotilde. El baríton Toni Marsol l’interpreta amb bona veu i molta gràcia. La també soprano Maria Hinojosa canta els altres personatges femenins de l’obra i ho fa amb la seva gran presència escènica a més de la veu sempre al seu lloc. El tenor Joan Ribalta completa el repartiment interpretant personatges masculins.

La posada en escena de Pazos prima el caràcter bufo de tota l’òpera. Ho fa de manera molt simple però molt eficaç. L’escena del ascensor, per exemple, quan Clotilde va a buscar el consol en braços del seu amant per la pèrdua del seu mix i descobreix que només és una d’una llarga llista d’amistançades, exemplifica allò del menys és més. Escenografia, vestuari i il·luminació amb l’èmfasi en els colors molt llampants contribueixen a fer que Je suis narcissiste sigui un gran divertiment. Tot i el resultat molt positiu cal constatar un aspecte negatiu i és l’amplificació del so.

Salt generacional

L’òpera que ara ha arribat a Barcelona és una producció d’Òpera de Butxaca i Nova Creació (OBNC) –que ara celebra els seus 25 anys– juntament amb el Teatre Lliure, el Teatro Real i el Teatro Español de Madrid on es va fer l’estrena absoluta el mes de març.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La seva arribada a Barcelona va propiciar les jornades ‘Dona & òpera’ organitzades per l’OBNC i la Fundació SGAE que ara presideix Pilar Jurado, ella mateixa compositora, llibretista, cantant, directora i molt activa en la defensa del paper de la dona en el món de la música. Les jornades (els dies 12 i 13 d’abril), coordinades per la periodista Mònica Pagès, més que mirar al passat, van mirar decididament cap al futur i ho van fer al voltant de quatre eixos, la creació, la direcció artística, la dona en altres disciplines artístiques i la nova generació.

Les jornades van obrir moltes qüestions que cal plantejar o replantejar per acabar d’una vegada amb gairebé l’únic paper que se li ha donat a la dona en l’òpera que no és altre que el de ser diva i interpretar a víctimes que pels seus pecats acaben malaltes i es moren, o boges i també es moren. A la trobada s’hi van aplegar compositores de generacions molt diferents, des d’Anna Bofill (1944), Marisa Manchado (1956), la mateixa Jurado (1968) fins a Nuria Núñez (1980), Diana Syrse Valdés (1984), García-Tomás (1984) i la més jove Irina Prieto. I una de les coses més sorprenents que van sortir va ser la diferent percepció que tenen les generacions sobre el masclisme al menys en el món de la composició.

Manchado deia que no hi ha un sostre de vidre, que el que hi ha és un cub de metacrilat, i assegurava que no es tracta d’un món de compositors homes si no de depredadors sexuals. En canvi García-Tomás deia que sí, que queden coses per fer, però que ella no havia tingut obstacles significatius, que no l’havien fet sentir diferent per ser dona, “perquè jo no me’n sentia de diferent”. I ho atribuïa en part a les relacions d’igualtat establertes a l’ESMUC on va cursar els seus estudis. Aquesta opinió era compartida per Prieto davant la cara astorada de Bofill que insistia en preguntar-li pels obstacles masclistes que havia trobat.

Un tret distintiu de les joves compositores és que han pogut acabar la seva formació a l’estranger, a centres de gran vitalitat musical contemporània com són Berlin o Paris. Una altra diferència generacional que va sortir és el caràcter interdisciplinari d’aquestes compositores de manera que caldria parlar més de creació que de composició. De fet algunes dubtaven del mateix nom d’òpera i optaven pel concepte de Musiktheater mentre la mexicana Valdés proposava dir-li Ne-opera. Una altra diferència que va aparèixer va ser la major visibilitat que hi ha avui, cosa que permet una millor difusió i coneixement de les obres de les dones compositores. En aquest sentit Bofill es lamentava que abans de compositores n’hi havia, però que no es coneixien.