Poques paràboles descriuen amb tanta exactitud què és el totalitarisme com ho fa Animal Farm, la novel·la que el britànic George Orwell va publicar el 1945 denunciant la deriva que havia pres la Unió Soviètica i la traïció a la revolució. L’autor sabia molt bé de què parlava. Havia conegut molt de prop com funcionava l’estalinisme mentre lluitava per la República a la Guerra Civil Espanyola. No és la primera vegada que l’al·legoria puja a un escenari amb música, però sí que és una novetat que ho faci sota la forma d’una òpera. La signa el compositor rus d’origen jueu, Alexander Raskatov, un músic que va néixer a Moscou el mateix dia de 1953 en què l’URSS enterrava a Ióssif Stalin.
La idea, però, de fer una òpera del llibre d’Orwell no és del compositor. És de Damiano Michieletto, un dels directors d’escena actualment més actius (firmava el Don Pasquale que inaugurava aquesta temporada del Liceu). Raskatov havia estrenat fa uns anys la seva primera composició operística, Cor de gos, basada en l’obra homònima de Mikhaïl Bulgàkov, a l’Òpera Nacional Holandesa amb un gran èxit. Va ser aquest teatre qui va suggerir que fos el compositor rus qui compongués la música d’Animal Farm i en aquest teatre d’Amsterdam s’ha fet l’estrena absoluta, també amb un gran i molt merescut èxit.
La sàtira gairebé forma part de Raskatov, li ve de família. El seu pare era metge, però va acabar dedicant-se al periodisme satíric. I el fill, a més de la seva primera òpera basada en un dels autors més surrealistes del segle XX, també va escriure GerMANIA, una òpera plena d’humor negre, grotesca, sobre el totalitarisme nazi i el soviètic, estrenada a Lió el 2018.
El llibret original de la faula orwelliana que ara s’ha estrenat és d’Ian Burton, però el compositor hi va fer nombroses modificacions, incloent-hi cites de Stalin, Lev Trotski i Lavrenti Béria, i escurçant les frases, perquè, diu, l’òpera no aguanta frases llargues.
D’acord amb l’obra d’Orwell, Old Major, un porc que veu com els seus dies s’acaben, reuneix a tots els animals de la granja dels Jones per revelar un somni que ha tingut, i és que un dia els animals explotats com ells acabaran amb els explotadors humans. La profecia leninista es fa realitat. Els animals foragiten als amos, i s’organitzen d’acord amb els sets manaments que s’han donat. Tanmateix, els garrins, que es consideren els més intel·ligents, i així són acceptats per les altres bestioles, s’erigeixen en el poder malgrat el lema que han creat segons el qual, tots els animals són iguals.
Aviat neix la rivalitat i la lluita entre dos porcs, entre Napoleon i Snowball. El primer en surt guanyador mentre el segon és assassinat. La presa del poder ja és total amb l’ajut de Squealer, un manipulador i propagandista pervers. Hi ha purgues, judicis infames amb denúncies falses i confessions encara més falses. És a dir, com el règim de terror que Stalin, amb l’ajut de Béria, va instaurar a l’URSS. I també hi ha els acords poc explicats amb l’enemic, o sigui, amb els humans.
Progressivament, els personatges de la classe dirigent van perdent el seu aspecte animal i es transformen en humans gaudint d’una vida de luxe mentre en els seus banquets mengen altres animals, perquè, ho diu Orwell i ho repeteix l’òpera: «Tots els animals som iguals, però uns més que altres».
Orwell va situar en una granja l’al·legoria política del totalitarisme de la Unió Soviètica, un totalitarisme que avui encara perviu en molts llocs (només cal veure, per exemple, què passa a Nicaragua). Tanmateix, en la posada en escena de Michieletto l’escenari és un escorxador (decorats de Paolo Fantin), on les bèsties han de ser sacrificades. Així, aquesta metàfora d’una justa lluita per a l’alliberament que es pot convertir en una nova dictadura, permet una lectura més contemporània, la de la defensa dels drets dels animals, una defensa cada vegada més combativa, i en alguns casos fanàtica i intemperant, que vol acabar amb l’existència de la ramaderia i de les granges, i que per assolir el seu projecte vol eliminar els escorxadors.
PUBLICITAT
Una escena d”Animal Farm’, d’Alexander Raskatov, estrenada a l’Òpera Nacional Holandesa. Fotografia de Ruth Walz.
Oink! Oink!
Si al llibret les frases són molt curtes, a la partitura les línies musicals també són breus i molt contrastades, la qual cosa fa que Raskatov qualifiqui la seva òpera –en tres actes, nou escenes i un epíleg–, d’«energètica, excèntrica i extravagant». Hi ha molt ritme i melodia en un mosaic musical que beu dels grans compositors russos del segle XX, com Serguei Prokófiev i Dmitri Xostakóvitx, però també del jazz, sempre amb el llenguatge propi de l’autor en el qual i en aquest cas, no hi falta la versió musical onomatopeica dels oink! oink! dels porcs. A la cinquantena de músics de l’Orquestra de Cambra Holandesa s’hi afegeixen set percussionistes, dos arpistes, un pianista, dos saxos, guitarra i baix elèctrics i un címbal.
Com en les seves òperes anteriors, particularment a GerMANIA, totes les veus tenen el mateix pes, no hi ha veus principals i secundàries. Totes són solistes i actuen com si fossin una orquestra vocal. Bona part del repartiment ja havia estrenat les altres òperes de Raskatov, de manera que no els podia sorprendre les exigències, que són moltes, de la partitura.
Les notes greus del baix Gennady Bezzubenkov (Old Major) en la personificació d’una barreja entre Karl Marx i Vladimir Lenin, semblaven impossibles. Karl Laquit, un tenor especialitzat en repertori contemporani que també canta de sopranista dibuixava a la perfecció els dos personatges que interpretava, el de l’ase Benjamin, l’intel·lectual que no es vol comprometre amb la política, i el de Pigetta, una porqueta que vol ser artista. La veu poderosa i l’aspecte físic imponent del baríton Misha Kiria feien temible el personatge de Napoleon, és a dir, de Stalin, mentre el tenor Michael Gniffke en el paper de Snowball (Trotski), lluïa les seves agilitats. El també tenor James Kryshak posava la seva veu definida com a cristal·lina al servei de la maldat i la perversió de Squealer (Béria).
La soprano de coloratura Holly Flack feia de l’egua Molly un personatge encantador per la seva superficialitat ancien régime. I la també soprano Elena Vassilieva interpretant Blackie, una barreja del corb i del gat de la novel·la, no baixava de les notes més agudes. El baríton Germán Olvera emocionava amb la seva interpretació del cavall de tir Boxer, el més treballador de tots els animals fins a deixar-hi la pell. La mezzosoprano Maya Gour era la cabra Muriel, i la contralt Helena Rasker, la bondadosa egua Clover. El contratenor Artem Krutko donava vida al porc-poeta Minimus. Els amos de la granja, el senyor i la senyora Jones, eren Marcel Beekman i Francis van Broekhuizen. El cor de l’Òpera Nacional i el Nou Cor Juvenil d’Amsterdam donaven vida a la resta d’animals sense nom propi com gallines, vaques, ovelles o les rates.
Posant ordre en aquesta comunitat animal feta de tota mena de contrastos orquestrals i vocals hi havia el jove Bassem Akiki que dirigia amb gran encert una partitura molt sonora i a vegades fins i tot estentòria. El públic va aplaudir amb moltes ganes aquesta Animal Farm que s’ha representat dins de la setena edició de l’Opera Forward Festival que fa l’Òpera Nacional Holandesa dedicat aquest any a la revolució i la llibertat.
Aquesta òpera és una coproducció del teatre holandès amb l’Òpera Estatal de Viena, el Teatro Massimo de Palerm i l’Òpera Nacional Finlandesa. I estaria molt bé que es pogués veure a Barcelona.
