L’alcalde Pasqual Maragall quan li preguntaven quants habitants tenia Barcelona, responia «a quina hora?». Amb aquesta pregunta l’alcalde mostrava el seu reconeixement que la ciutat de Barcelona no eren només els ciutadans empadronats. La mobilitat entre Barcelona i la seva àrea i regió metropolitana era ja molt gran als anys 80 i avui ho és més encara.
Barcelona no és només el milió sis-cents mil habitants que hi estan empadronats, sinó els centenars de milers de persones que hi treballen o hi estudien sense viure-hi i els centenars de milers que hi venen a comprar, a passejar i a gaudir del seu temps d’oci.
Barcelona és una gran capital i, per tant, s’ha de governar pensant en tots aquells que hi treballen, hi estudien o hi transiten (a peu, en vehicle privat o en transport públic) cada dia a tota hora.
La ciutat no ens pertany. Barcelona no pertany només als barcelonins. Els ciutadans de Barcelona no són només els seus veïns i veïnes. Aquesta és una de les lliçons que hem de recuperar del pensament polític de Pasqual Maragall. I, per aquesta raó, les eleccions municipals a Barcelona no només interpel·len aquells que estan cridats a votar-hi.
Quan Barcelona dissenya una transformació urbanística ha de pensar en l’impacte que tindrà més enllà dels seus límits municipals. I ha de pensar també que aquesta transformació tindrà un impacte social i econòmic més enllà de l’àmbit local i del barri on es desenvolupa.
Les transformacions urbanístiques no només s’han d’orientar a crear espais i equipaments amb lògica de barri, perquè es correria el risc de perdre espais i equipaments de capitalitat, que són els que generen nous recursos econòmics i noves dinàmiques de redistribució social.
Si aprofundim en la dinàmica endògena de la «veïnificació» de tots els barris, inclosos els centrals, Barcelona es pot convertir en una gran ciutat residencial que, paradoxalment, expulsi les noves activitats econòmiques.
Prenem els eixos verds com a exemple. Una gran transformació urbanística que canviarà la forma de l’Eixample. Però quin impacte econòmic i social tindrà? Pacificarem carrers i crearem noves places, però generarem noves dinàmiques econòmiques en aquests carrers? Consell de Cent serà un bon espai on viure i els preus dels pisos pujaran encara més, però què aportarà aquesta transformació a la ciutat?
PUBLICITAT
Pensar la ciutat en gran
Fins i tot pot acabar passant que Consell de Cent es converteixi en un espai on no hi passi res, perquè l’Ajuntament ha prohibit que s’hi instal·lin nous bars i restaurants amb terrasses. Sembla que els veïns no els volen. Però aquest carrer és patrimoni dels seus veïns? O d’alguns dels seus veïns? Es corre el risc que els processos de «veïnificació» impulsats per l’alcaldessa Ada Colau acabin comportant un procés de «patrimonialització» dels carrers i els barris que perjudiqui la ciutat en el seu conjunt.
Consell de Cent serà un bon espai on viure i els preus dels pisos pujaran encara més, però què aportarà aquesta transformació a la ciutat?
Cal tornar a pensar la ciutat en gran, en el seu conjunt. I per saber quin és el camí que hem de seguir, ens hem de fixar en les grans transformacions urbanístiques que han tingut un impacte real en l’economia de la ciutat, com el 22@.
Fa 25 anys Barcelona va tenir una visió, la transformació de la zona industrial del Poblenou (amb clau urbanística 22a) en el que ara és el Districte 22@. Un @ que avui pot semblar gairebé vintage, però que l’any 2000 era tota una declaració d’intencions: aquest seria el districte tecnològic de la ciutat, el districte del futur.
L’impacte econòmic del 22@ a la ciutat ha estat molt superior al que va tenir en el seu dia la Vila Olímpica. I això ha estat així perquè es va concebre com un espai amb mixtura d’usos, un gran espai del sector terciari que inclogués també un gran nombre de nous habitatges, que la ciutat necessitava si no volia seguir perdent població.
Un districte per a la nova indústria de serveis tecnològics, però també un espai on fer créixer l’oferta turística de la ciutat.
El «model Barcelona»
Sense el 22@ avui Barcelona no seria la tercera ciutat d’Europa preferida per a crear una start-up, ni la cinquena més atractiva per al talent digital. Sense el 22@ no tindria campus universitaris urbans ni centres de recerca vora el mar. Sense el 22@ Barcelona seria una ciutat diferent.
PUBLICITAT
El 22@ reflecteix el millor del que un dia es va anomenar el «model Barcelona». El model impulsat per Pasqual Maragall, i continuat pels posteriors alcaldes socialistes, que es basa en la cooperació publicoprivada, impulsada per l’Ajuntament, com a fórmula d’èxit per transformar la ciutat.
Si Barcelona avui és la ciutat que és, tan diferent de la que era fa 30 anys, és gràcies a aquest model. Al model de les grans transformacions amb objectius clars.
Barcelona va apostar per una ciutat compacta i amb mixtura d’usos, amb una zona terciària potent, també de la nova indústria, al centre de la ciutat, quan altres ciutats apostaven per l’especialització dels seus barris. Aquesta va ser una aposta molt forta i el temps ha demostrat que era una aposta guanyadora.
Barcelona no hauria crescut i progressat econòmicament com ho ha fet, si aquella transformació urbanística no s’hagués planificat, també, en termes econòmics i socials. El 22@ no només ha canviat la morfologia dels barris que va transformar la morfologia econòmica de la ciutat.
En els darrers 25 anys el 22@ i, amb aquest Barcelona, ha guanyat empreses, però també ha guanyat població. Ha guanyat places hoteleres, però també hectàrees de parcs i jardins.
Ha aconseguit atreure la seu d’empreses globals i ha fomentat alhora un ecosistema tecnològic local. Ha creat milers de llocs de treball en els sectors de l’economia digital i ha atret milers de professionals de desenes de nacionalitats. El 22@ ha estat un èxit perquè es va pensar per generar ocupació qualificada i no només per generar habitatge.
Generació d’energia renovable
Barcelona necessita transformacions urbanístiques que tinguin aquest mateix impacte. La nostra ciutat ha de seguir apostant per la mixtura d’usos i no pel monocultiu, sigui turístic o residencial. A l’Eixample i al front litoral, a la Marina del Prat Vermell i al polígon industrial del Bon Pastor.
L’impacte econòmic del 22@ ha estat molt superior al que va tenir la Vila Olímpica perquè es va concebre com un espai amb mixtura d’usos.
Un impacte que avui ha d’incorporar necessàriament la generació d’energia renovable, que és un dels grans reptes que té la ciutat. Si la ciutat és una gran consumidora d’energia, s’ha de convertir també en una gran generadora d’energia. Per a aconseguir-ho, ha de ser capaç de convertir els milions de metres quadrats de sostre industrial i de serveis que existeixen a la ciutat en espais de producció d’energia fotovoltaica. I per a fer-ho, s’ha de fer amb lideratge públic, però de la mà del sector privat. Necessitem grans transformacions que tinguin impacte econòmic i social, i no només urbanístic.
Si ho fem, serà en benefici de tots els barcelonins i barcelonines. Dels que hi viuen les 24 hores i dels que només hi viuen durant una part del dia.
