L’estiu de 1990, quan vaig arribar a Moscou com a corresponsal de TVE a l’URSS, la majoria de ciutadans ja s’havien desencantat de la perestroika. La reforma del sistema soviètic que el secretari general del Partit Comunista i principal dirigent del país, Mikhaïl Gorbatxov, havia iniciat cinc anys enrere no havia millorat la seva vida. Malgrat això, els signes de les llibertats que Gorbatxov volia instaurar eren evidents per tot arreu.

El miracle de la llibertat d’expressió es podia admirar cada tarda al noticiari de la televisió estatal que informava de les deficiències d’aquell sistema que calia reformar. Era una dutxa diària d’una realitat que indignava els ciutadans, però que era el contrari dels vells noticiaris que afalagaven el poder. A més, van aparèixer programes televisius crítics amb el règim; una agència de notícies, Interfax, alternativa a l’oficial TASS i, fins i tot en el diari de l’exèrcit s’exercia la llibertat d’expressió.

La glàsnost, la transparència informativa, que no tenia precedents i no ha tornat a existir mai més, va permetre als soviètics recuperar la seva memòria històrica, sobretot la dels crims del gran dictador Ióssif Stalin, responsable de la mort de milions dels seus conciutadans.

Llibertat religiosa després de 70 anys

Una freda matinada de tardor, el patriarca de l’Església ortodoxa de Moscou i de totes les Rússies, Alexis II, va celebrar la primera missa que es feia en una catedral del Kremlin des de 1917. Entre els pocs fidels no hi faltaven uns quants agents del KGB, la policia política del règim, però la Llei de Llibertat de Consciència que reconeixia la llibertat religiosa, ja era un fet gràcies a la perestroika.