L’estiu de 1990, quan vaig arribar a Moscou com a corresponsal de TVE a l’URSS, la majoria de ciutadans ja s’havien desencantat de la perestroika. La reforma del sistema soviètic que el secretari general del Partit Comunista i principal dirigent del país, Mikhaïl Gorbatxov, havia iniciat cinc anys enrere no havia millorat la seva vida. Malgrat això, els signes de les llibertats que Gorbatxov volia instaurar eren evidents per tot arreu.

El miracle de la llibertat d’expressió es podia admirar cada tarda al noticiari de la televisió estatal que informava de les deficiències d’aquell sistema que calia reformar. Era una dutxa diària d’una realitat que indignava els ciutadans, però que era el contrari dels vells noticiaris que afalagaven el poder. A més, van aparèixer programes televisius crítics amb el règim; una agència de notícies, Interfax, alternativa a l’oficial TASS i, fins i tot en el diari de l’exèrcit s’exercia la llibertat d’expressió.

La glàsnost, la transparència informativa, que no tenia precedents i no ha tornat a existir mai més, va permetre als soviètics recuperar la seva memòria històrica, sobretot la dels crims del gran dictador Ióssif Stalin, responsable de la mort de milions dels seus conciutadans.

 

Llibertat religiosa després de 70 anys

Una freda matinada de tardor, el patriarca de l’Església ortodoxa de Moscou i de totes les Rússies, Alexis II, va celebrar la primera missa que es feia en una catedral del Kremlin des de 1917. Entre els pocs fidels no hi faltaven uns quants agents del KGB, la policia política del règim, però la Llei de Llibertat de Consciència que reconeixia la llibertat religiosa, ja era un fet gràcies a la perestroika.

En tres anys, l’Estat va retornar a l’Església ortodoxa, que tenia uns 50 milions de fidels, més de vuitanta temples que s’havien fet servir de magatzems, gimnasos, arxius, oficines o museus. Catòlics, jueus i musulmans que havien viscut gairebé en la clandestinitat durant 70 anys de repressió, també van veure augmentar el nombre de fidels. Recordo la sorpresa dels soviètics que es van topar amb la primera processó que es va fer a la plaça Roja des de 1917. L’engalanat patriarca Alexis II desfilava, casualment, sota un cartell gegant de Lenin penjat a la façana dels famosos i desproveïts magatzems Gum.

També el 1990 es va començar a gestar la llei que per primera vegada permetria als ciutadans soviètics sortir i entrar lliurement del país. Una esperança per als qui diàriament feien llargues cues davant les ambaixades occidentals per obtenir un visat de sortida. L’acord amb Israel va permetre l’emigració d’uns 100.000 jueus soviètics entre 1990 i 1991.

 

Víctima de la seva apertura

Entre els que es quedaven, el descontentament per no poder cobrir les seves necessitats vitals creixia. En alguns llocs, la gent destruïa les estàtues de Lenin habituals a les ciutats soviètiques, es queixava, es manifestava i feia vagues, ara que la perestroika ho permetia. Malgrat això, la majoria de la gent no valorava les llibertats i drets que Gorbatxov els oferia per primera, i potser única, vegada a la història. Gorbatxov havia iniciat la perestroika per aconseguir una democràcia on es tingués en compte el benestar de la gent i es respectessin els drets humans. Però les mesures liberalitzadores i el repartiment de poder entre les institucions del país se li van girar en contra.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

En desaparèixer l’autoritarisme i la repressió que mantenia la disciplina, tothom feia el que li semblava: des dels dirigents de les repúbliques que integraven l’URSS, a les empreses, passant per les granges col·lectives, les botigues i totes les institucions que havien tingut una direcció planificada i centralitzada perquè eren propietat de l’Estat. La producció en tots els sectors i l’abastiment de la població va caure en picat. L’angoixa dels moscovites va ser enorme el dia que va faltar el pa. En un any on s’havia produït una de les millors collites de cereals, la manca de pa s’explicava pel deficient emmagatzematge i distribució del blat. I també perquè les fleques industrials tenien una maquinària obsoleta, un problema que compartien la majoria d’indústries.

A les botigues estatals on els productes eren subvencionats i es venien a preus raonables, els taulells eren buits de coses tan bàsiques com la carn, la fruita, la verdura, els ous… Quan apareixia algun producte, de seguida es formaven cues llarguíssimes i se n’acaparava tot el que es podia.

En la visita a la regió de Smolensk, un dels escenaris de la II Guerra Mundial, a la rodalia de Moscou, vam veure l’estat lamentable del camp i la deficient mecanització agrícola. Encara es veien camperols que anaven amb carros tibats per cavalls, vivien en cabanyes de fusta com els seus avis i no havien vist més món que el que la seva vista podia abastar.

 

Faltaven el vi i el vodka

Aquella tardor de l’any 1990 va ploure durant tres mesos seguits i a l’hora de collir les patates, els camps estaven negats. Gorbatxov va cridar a la població i a l’exèrcit que anessin a salvar la collita. Recordo els soldats recollint patates amb aquells abrics de llana llargs i feixucs, juntament amb uns professors universitaris que s’arremangaven entre el fang amb l’esperança de tenir patates en un hivern que s’anunciava molt dur. Per acabar-ho d’adobar, la tragèdia s’havia de passar amb poc vi i menys vodka, ja que Gorbatxov havia fet tallar vinyes per reduir l’elevat alcoholisme.

En tres anys, l’Estat va retornar a l’Església ortodoxa més de vuitanta temples que s’havien fet servir de magatzems, gimnasos, arxius…

En el principal país productor i exportador de petroli, també hi mancava benzina. La maquinària era tan deficient que calia un ajut tècnic urgent dels països occidentals per poder millorar-ne la producció. La situació al sector sanitari tampoc era millor i els metges auguraven un increment de la mortalitat. La indústria farmacèutica soviètica produïa només un 40 % dels medicaments necessaris al país i el material mèdic era escàs i antiquat. S’aprofitaven les xeringues d’un sol ús i, a les maternitats, les dones havien de parir sense cap mena de sedant. Per pal·liar el problema, els sanitaris hi van posar imaginació. Els metges receptaven herbes, massatges i teràpies alternatives com ara les experiències extrasensorials. Als dispensaris van aparèixer gimnasos per als qui patien malalties cardiovasculars –la principal causa de mort a l’URSS– perquè, a part d’exercici, no els podien receptar res més.

Economistes de la Universitat nord-americana Harvard aconsellaven Gorbatxov sobre la transició del comunisme al capitalisme. Hi va haver pujades extraordinàries de preus i devaluacions del ruble que només servien per fer créixer la frustració de la gent. Moltes persones venien les seves pertinences al carrer per sobreviure un altre mes.

 

Descontentament a l’Exèrcit Roig

Si no hi havia més gana i misèria, és perquè el barter, l’intercanvi, es va convertir en la solució. Ho feia la gent del carrer i també les fàbriques que tenien economats i permutaven els seus productes amb els d’altres fàbriques per poder abastar els seus obrers. D’altra banda, als mercats on regia la llei de l’oferta i la demanda, hi havia de tot, però a uns preus que la majoria no es podia permetre. La policia ens deia que estava desmoralitzada perquè creixia la delinqüència i tenia menys recursos. Amb els caps de l’Exèrcit Roig, s’engreixava la llista dels descontents. Acusaven Gorbatxov d’haver-se rendit als seus enemics ideològics del món capitalista i de no escoltar les seves necessitats. La més immediata per a l’Exèrcit era trobar allotjament i destí per a les tropes que Gorbatxov havia fet retirar dels països de l’Est quan els va retornar la llibertat.

S’aprofitaven les xeringues d’un sol ús i, a les maternitats, les dones havien de parir sense cap mena de sedant.

A la primera guerra del Golf, els militars havien vist que l’armament soviètic que tenia l’Iraq ja no servia per guanyar una guerra convencional i calia renovar-lo. Per tant, s’oposaven a la reducció dels pressupostos de Defensa que plantejava Gorbatxov i els inquietava l’ordre de subhastar armes i material militar que els seus acords de reducció d’armament feien innecessari.

 

Un líder sol

A la població soviètica li eren indiferents els històrics acords de reducció i control d’armament que Gorbatxov va signar amb els Estats Units. Tampoc no els entusiasmava que el seu dirigent rebés el Nobel de la Pau, i en feien acudits. El dirigent soviètic era impopular a l’URSS perquè no resolia el caos polític i econòmic del país. I la mà dura ja era impossible si Gorbatxov volia mantenir els seus principis democràtics en el sisè any de la perestroika. El principal líder del país estava sol al govern i en un partit dividit.

Els comunistes immobilistes boicotejaren els projectes de reforma de Gorbatxov d’ençà que es van adonar que no hi havia marxa enrere. I els reformistes també, perquè exigien el canvi immediat al capitalisme. Gorbatxov anava endavant i endarrere, intentant conciliar posicions. Va fer importants concessions als immobilistes que no en van tenir prou i, en canvi, li van fer perdre el suport dels reformistes i la confiança de la gent. Amb el president de Rússia Borís Ieltsin al capdavant, els partidaris del canvi van abandonar Gorbatxov i organitzaren tota mena de manifestacions perquè dimitís. Les vagues, eminentment polítiques com les de les mines de carbó de l’URSS, van debilitar la indústria i van dificultar encara més l’abastament de la població.

Les reformes impulsades per la perestroika van permetre als dirigents de les repúbliques gaudir d’un poder que no havien ni somiat i van créixer les seves ànsies d’independència del centre. Les repúbliques bàltiques, Geòrgia i Armènia es van declarar independents sense esperar el referèndum que proposava Gorbatxov.

Borís Ieltsin va ser elegit democràticament president de Rússia i es va llançar a la destrucció de l’URSS que permetria a la seva república –la més gran i poderosa– heretar des de la riquesa a les armes nuclears soviètiques. Al contrari que Gorbatxov, Ieltsin tenia el suport de la gent que va dipositar en ell l’esperança d’una vida millor.

Les reformes impulsades per la ‘perestroika’ van permetre als dirigents de les repúbliques gaudir d’un poder que no havien ni somiat.

Gorbatxov demanava insistentment ajut i cooperació internacional per fer la difícil transició al capitalisme, omplir les prestatgeries de les botigues i demostrar als soviètics que el seu projecte de democratitzar l’URSS valia la pena. No l’hi van donar. Els dirigents occidentals, amb els nord-americans al davant, van veure un dirigent derrotat i sol. Van aprofitar-se de la seva política de desarmament nuclear i de cooperació internacional, sense donar-li res a canvi. Els Estats Units van deixar caure Gorbatxov i l’URSS a fi de convertir-se en la potència hegemònica mundial.