La meva mare, nascuda a Morella (Castelló) el 1920, no va portar mai pantalons perquè eren roba d’home. Jo, nascuda el 1958 també a Morella, en les fotos que tinc de petita tampoc no en porto, però a l’adolescència me’ls vaig posar. A l’hivern, ella em deia «quina sort teniu d’anar amb les cames escalfades». A mi, la peça de roba m’elevava a la categoria de dona moderna. Els pantalons, a més de ser còmodes per anar en bicicleta, per exemple, són també un símbol d’autoritat: qui porta els pantalons és qui mana en una casa. Això, si més no, en el segle XX.

Algunes dones han desafiat l’ordre de la indumentària des de temps immemorials. Les amazones s’han camuflat sota dos camals des de la mitologia. La dama d’Arintero, en el segle XV, es va vestir d’home per encapçalar una rebel·lió a Lleó. Fora d’Espanya els noms es perpetuen des d’Anglaterra, amb Mary Anne Talbot (1778-1808) i Phoebe Hessel (1713-1821), fins a Alemanya, amb Eleonore Prochaska (1785-1813) i Katharina Marschall (1740-1820), o el grapat de franceses a la revolució o a les guerres americanes, on va participar Loreta Janeta Velázquez (1824-1932). Unes voltes es vesteixen d’home per patriotisme; altres vegades ho fan per motius igualitaris, per escalfar-se o per raons ideològiques.

El segle XIX a Catalunya, i a Espanya, és de molta guerra (la del francès, les civils o carlines i revoltes menors) i, per tant, la raó patriòtica del transvestisme s’aguditza. Un cas és el de Francisca Guarch Folch (Castellfort, Castelló, 1855-1903), filla de teixidors, amb un germà, Julián, incorporat a l’exèrcit carlí de l’interior de Catalunya. Ella, amb 17 anys, li vol seguir el rastre; pel desembre de 1872 va emprendre camí cap a Tortosa, Reus i Barcelona fins a arribar a Girona on es va incorporar a la guerra amb el batalló de Savalls. A l’estiu de 1873 va escriure a la seva família signant amb el nom de Francisco, un altre tret freqüent, el de masculinitzar-se el nom.

«Sus compañeros de armas no podían soñar que aquel mozo que tan valientemente se batía fuese una mujer», escriu la de Braganza.

La jove va participar d’acció en acció fins que la van fer formar per a una inspecció, demanada pel seu pare que la buscava per Castellfollit, Olot, Camprodon i Sant Joan de les Abadesses. Maria de las Nieves de Braganza, esposa de l’infant Alfonso, que dirigia les forces a Catalunya, explica en les seves memòries que van quedar tots bocabadats en veure que hi havia una dona entre els soldats carlins. «Sus compañeros de armas no podían soñar que aquel fornido mozo que tan valientemente se batía fuese una mujer», escriu la de Braganza.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.