La meva mare, nascuda a Morella (Castelló) el 1920, no va portar mai pantalons perquè eren roba d’home. Jo, nascuda el 1958 també a Morella, en les fotos que tinc de petita tampoc no en porto, però a l’adolescència me’ls vaig posar. A l’hivern, ella em deia «quina sort teniu d’anar amb les cames escalfades». A mi, la peça de roba m’elevava a la categoria de dona moderna. Els pantalons, a més de ser còmodes per anar en bicicleta, per exemple, són també un símbol d’autoritat: qui porta els pantalons és qui mana en una casa. Això, si més no, en el segle XX.

Algunes dones han desafiat l’ordre de la indumentària des de temps immemorials. Les amazones s’han camuflat sota dos camals des de la mitologia. La dama d’Arintero, en el segle XV, es va vestir d’home per encapçalar una rebel·lió a Lleó. Fora d’Espanya els noms es perpetuen des d’Anglaterra, amb Mary Anne Talbot (1778-1808) i Phoebe Hessel (1713-1821), fins a Alemanya, amb Eleonore Prochaska (1785-1813) i Katharina Marschall (1740-1820), o el grapat de franceses a la revolució o a les guerres americanes, on va participar Loreta Janeta Velázquez (1824-1932). Unes voltes es vesteixen d’home per patriotisme; altres vegades ho fan per motius igualitaris, per escalfar-se o per raons ideològiques.

El segle XIX a Catalunya, i a Espanya, és de molta guerra (la del francès, les civils o carlines i revoltes menors) i, per tant, la raó patriòtica del transvestisme s’aguditza. Un cas és el de Francisca Guarch Folch (Castellfort, Castelló, 1855-1903), filla de teixidors, amb un germà, Julián, incorporat a l’exèrcit carlí de l’interior de Catalunya. Ella, amb 17 anys, li vol seguir el rastre; pel desembre de 1872 va emprendre camí cap a Tortosa, Reus i Barcelona fins a arribar a Girona on es va incorporar a la guerra amb el batalló de Savalls. A l’estiu de 1873 va escriure a la seva família signant amb el nom de Francisco, un altre tret freqüent, el de masculinitzar-se el nom.

«Sus compañeros de armas no podían soñar que aquel mozo que tan valientemente se batía fuese una mujer», escriu la de Braganza.

La jove va participar d’acció en acció fins que la van fer formar per a una inspecció, demanada pel seu pare que la buscava per Castellfollit, Olot, Camprodon i Sant Joan de les Abadesses. Maria de las Nieves de Braganza, esposa de l’infant Alfonso, que dirigia les forces a Catalunya, explica en les seves memòries que van quedar tots bocabadats en veure que hi havia una dona entre els soldats carlins. «Sus compañeros de armas no podían soñar que aquel fornido mozo que tan valientemente se batía fuese una mujer», escriu la de Braganza.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

La brava Casiñol

No era la primera vegada que la frondositat d’aquells paratges veia una dona fent de soldat. En la guerra dels Set Anys (1833-1840) Lluïsa Casiñol va obrir camí quan es va adherir a l’exèrcit cristino. La premsa ho va explicar així: «Gerona, 3 de setiembre [1837]. Digno es de que se haga público el hecho heroico de una mujer, a quien no sabemos si su patriotismo, u otras causas que a veces obran con más fuerza en este sexo delicado, la ha llevado a cometer la varonial acción que referimos. Luisa Casiñol, de unos 18 años de edad, se presentó en Olot, con gorra, pantalón y blusa, al señor gobernador interino de esta plaza, don Jaime de Burgues, cuando se estaba preparando a salir con la columna que debía levantar el sitio de San Juan de las Abadesas, solicitando se la admitiera en clase de voluntario en uno de los batallones de su mando, diciendo que estaba decidida a defender con tesón la causa de nuestra inocente Reina».

El cas de Lluïsa és semblant al de Francisca, tot i que a Lluïsa li van limitar l’ús de les armes. El relat periodístic d’una de les accions militars en què va participar diu: «Ha entrado con Burgues la sexta compañía y hemos visto en ella a la brava Casiñol, llamada Luis por sus compañeros».

En el decurs de la guerra dels Set Anys va arribar a Mallorca l’escriptora francesa Aurora Dupin, que signava com a George Sand, amb dos fills i el compositor Frédéric Chopin. Ella va provocar un escàndol perquè vivia en pecat, fumava i portava pantalons. A París havia tingut problemes d’ordre per les mateixes raons. Ella i la pintora Rosa Bonheur (1822-1899) van defendre el rational dress movement, sorgit als Estats Units i la Gran Bretanya amb el primer feminisme i sufragisme. La Policia parisenca volia prohibir que les dones portaren pantalons, «excepte a Carnaval».

Però la que més aldarull va generar va ser Mina o Guillermina Puccinelli, guerrillera el 1872 a Barcelona on fa de professora d’idiomes. És molt activa a partir de febrer de 1873 defenent la Primera República Espanyola i organitzant batallons de voluntaris contra els carlins. «La célebre Mina Puccinelli, que con traje varonil llama ridículamente la atención en Barcelona, ha sido presa en su habitación de la calle del Conde del Asalto», diu u