La meva mare, nascuda a Morella (Castelló) el 1920, no va portar mai pantalons perquè eren roba d’home. Jo, nascuda el 1958 també a Morella, en les fotos que tinc de petita tampoc no en porto, però a l’adolescència me’ls vaig posar. A l’hivern, ella em deia «quina sort teniu d’anar amb les cames escalfades». A mi, la peça de roba m’elevava a la categoria de dona moderna. Els pantalons, a més de ser còmodes per anar en bicicleta, per exemple, són també un símbol d’autoritat: qui porta els pantalons és qui mana en una casa. Això, si més no, en el segle XX.

Algunes dones han desafiat l’ordre de la indumentària des de temps immemorials. Les amazones s’han camuflat sota dos camals des de la mitologia. La dama d’Arintero, en el segle XV, es va vestir d’home per encapçalar una rebel·lió a Lleó. Fora d’Espanya els noms es perpetuen des d’Anglaterra, amb Mary Anne Talbot (1778-1808) i Phoebe Hessel (1713-1821), fins a Alemanya, amb Eleonore Prochaska (1785-1813) i Katharina Marschall (1740-1820), o el grapat de franceses a la revolució o a les guerres americanes, on va participar Loreta Janeta Velázquez (1824-1932). Unes voltes es vesteixen d’home per patriotisme; altres vegades ho fan per motius igualitaris, per escalfar-se o per raons ideològiques.

El segle XIX a Catalunya, i a Espanya, és de molta guerra (la del francès, les civils o carlines i revoltes menors) i, per tant, la raó patriòtica del transvestisme s’aguditza. Un cas és el de Francisca Guarch Folch (Castellfort, Castelló, 1855-1903), filla de teixidors, amb un germà, Julián, incorporat a l’exèrcit carlí de l’interior de Catalunya. Ella, amb 17 anys, li vol seguir el rastre; pel desembre de 1872 va emprendre camí cap a Tortosa, Reus i Barcelona fins a arribar a Girona on es va incorporar a la guerra amb el batalló de Savalls. A l’estiu de 1873 va escriure a la seva família signant amb el nom de Francisco, un altre tret freqüent, el de masculinitzar-se el nom.

«Sus compañeros de armas no podían soñar que aquel mozo que tan valientemente se batía fuese una mujer», escriu la de Braganza.

La jove va participar d’acció en acció fins que la van fer formar per a una inspecció, demanada pel seu pare que la buscava per Castellfollit, Olot, Camprodon i Sant Joan de les Abadesses. Maria de las Nieves de Braganza, esposa de l’infant Alfonso, que dirigia les forces a Catalunya, explica en les seves memòries que van quedar tots bocabadats en veure que hi havia una dona entre els soldats carlins. «Sus compañeros de armas no podían soñar que aquel fornido mozo que tan valientemente se batía fuese una mujer», escriu la de Braganza.

 

La brava Casiñol

No era la primera vegada que la frondositat d’aquells paratges veia una dona fent de soldat. En la guerra dels Set Anys (1833-1840) Lluïsa Casiñol va obrir camí quan es va adherir a l’exèrcit cristino. La premsa ho va explicar així: «Gerona, 3 de setiembre [1837]. Digno es de que se haga público el hecho heroico de una mujer, a quien no sabemos si su patriotismo, u otras causas que a veces obran con más fuerza en este sexo delicado, la ha llevado a cometer la varonial acción que referimos. Luisa Casiñol, de unos 18 años de edad, se presentó en Olot, con gorra, pantalón y blusa, al señor gobernador interino de esta plaza, don Jaime de Burgues, cuando se estaba preparando a salir con la columna que debía levantar el sitio de San Juan de las Abadesas, solicitando se la admitiera en clase de voluntario en uno de los batallones de su mando, diciendo que estaba decidida a defender con tesón la causa de nuestra inocente Reina».

El cas de Lluïsa és semblant al de Francisca, tot i que a Lluïsa li van limitar l’ús de les armes. El relat periodístic d’una de les accions militars en què va participar diu: «Ha entrado con Burgues la sexta compañía y hemos visto en ella a la brava Casiñol, llamada Luis por sus compañeros».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

En el decurs de la guerra dels Set Anys va arribar a Mallorca l’escriptora francesa Aurora Dupin, que signava com a George Sand, amb dos fills i el compositor Frédéric Chopin. Ella va provocar un escàndol perquè vivia en pecat, fumava i portava pantalons. A París havia tingut problemes d’ordre per les mateixes raons. Ella i la pintora Rosa Bonheur (1822-1899) van defendre el rational dress movement, sorgit als Estats Units i la Gran Bretanya amb el primer feminisme i sufragisme. La Policia parisenca volia prohibir que les dones portaren pantalons, «excepte a Carnaval».

Però la que més aldarull va generar va ser Mina o Guillermina Puccinelli, guerrillera el 1872 a Barcelona on fa de professora d’idiomes. És molt activa a partir de febrer de 1873 defenent la Primera República Espanyola i organitzant batallons de voluntaris contra els carlins. «La célebre Mina Puccinelli, que con traje varonil llama ridículamente la atención en Barcelona, ha sido presa en su habitación de la calle del Conde del Asalto», diu un diari.

 

Perdre la raó

Després de molta activitat, Mina cau en l’oblit fins a la primavera de 1877 quan la premsa publica una trista i esfereïdora notícia sobre el descens de Mina a l’abisme psiquiàtric. «Mina Puccinelli, la guerrillera que militó en las filas de Garibaldi y en otros ejércitos, yendo a parar a Barcelona, ha perdido la razón. La manía de que lleva en su seno siete hijos, la impulsó anteayer a inferirse una herida grave en el vientre». Va morir l’any 1882, cinc anys després de l’alteració mental que, sembla, va patir. La foto que en tenim, la mostra desafiant, quan viatjava a València o Madrid per organitzar la resistència. Els problemes que té Mina a Barcelona són més per l’activitat política que pels pantalons, a diferència de Manuela María Modroño, qui l’any 1797, amb 28 anys, anava de rogativa al santuari d’Aránzazu, a Oñate (Guipúzcoa). En arribar a Vitòria la van detenir perquè «vestía de peregrino, con calabazas y conchas, y llevaba un reloj».

A Manuela María Modroño, amb 28 anys la van detenir perquè «vestía de peregrino, con calabazas y conchas, y llevaba un reloj».

Les dones que s’incorporen a la Marina duen un halo d’heroisme superior a les altres; lluiten al mar, són més aventureres. En la campanya de Catalunya de 1794, la Marina que va combatre a Banyuls i a Roses duia una dona: Ana María de Soto (1775-1833), vestida d’home i amb el nom d’Antonio, va rebre instrucció militar abans de pujar a la fragata que la va dur a lluitar pel Mediterrani. Quan li van descobrir el gènere li van reconèixer mèrits militars i va acabar sent l’estanquera de Montilla (Córdoba). Ana María va ser pionera en obtenir un expedient militar reconegut per l’Estat.

 

Honors militars

Un cas semblant es va produir a Menorca, on va arribar Carlota, o Carlos, Garain, amb la intenció d’afegir-se a les forces del duc de Crillón contra els anglesos. «Por los reclutas que vinieron con ella se sabe que se presentó al reclutador vestida de hombre». Carlota va morir en l’atac al castell de Sant Felip de Maó a desembre de 1781. El metge que la va atendre va dir que era dona. El duc de Crillón va retardar-ne el soterrament per arribar a Maó i veure-la a l’església del Carme vestida amb l’hàbit de la Verge. Li van fer pompes fúnebres i honors militars «a pesar de ser doncella», i la banda de música de Maó li va retre homenatge.

Algunes d’aquestes dones que, per diferents raons, se sentien més còmodes vestides o comportant-se com a homes van poder patir androginisme o pseudohermafroditisme –alteracions hormonals u òrgans genitals incomplets– en un moment d’ignorància dels conceptes i les patologies: algunes de les trans d’avui. Francisca Burdeos Zamboráin, nascuda el 1810 a Saragossa, va transvestir-se per lluitar contra els carlins amb el nom de Benito Burdeos o Javier Urbiza en una vida que la va dur per tot Espanya fugint de si mateixa.

A Saragossa també va néixer la revolucionària Modesta Periú Mulet cap al 1843, que va fugir a Madrid on va morir l’any 1871 en el Sexenni Democràtic (1868-1874). Modesta i la seva amiga Guillermina Rojas Orgis es van vestir d’homes com a acte revolucionari. La Vanguardia diu, a octubre de 1871, de la Rojas: «Negó el derecho de la propiedad privada a la burguesía y a la aristocracia. Negó la eficacia y solidez del matrimonio civil y del religioso, dijo que no existía Dios porque nadie nunca lo ha visto y que la Patria es una palabara absurda y ridícula desde que la Internacional ha agrupado a todos los intereses humanos».

Les dones que s’incorporen a la Marina duen un halo d’heroisme superior a les altres; lluiten al mar, són més aventureres.

Altres dones del XIX es van vestir d’home perquè era l’única manera d’accedir a certs llocs. És el cas de Concepción Arenal per assistir d’oient a la universitat, o el de Flora Tristán per entrar al Parlament britànic. El mateix que feien les espanyoles –excepció feta de les reines– per accedir als bancs del públic al Congrés dels Diputats. En el Trienni Constitucional (1820-1823), el 16 de març de 1821 es va votar l’accés de les dones al Parlament amb el resultat de continuar la prohibició per 85 vots contra 57. «Todos sabemos que las señoras vienen aquí disfrazadas cuando se celebran sesiones por la noche, ¿será más decente a los ojos de esos señores que tratan de excluirlas de la entrada en el Congreso que vengan con el traje de hombre en lugar del suyo propio?», va adduir el diputat Flórez Estrada. Van haver d’esperar fins al 1834 per poder assistir com a observadores i amb faldilles a les sessions parlamentàries.

 

Empobriment i humiliació

La Guerra del Francès (1808-1814) i la formació de la resistència va generar tota mena de sagacitats per passar desapercebudes o amagar-se, disfressades per no ser reconegudes. Ángela de Tellería es va escapar de la presó vestida d’home i va proveir de roba de dona presoners per fugir del penitenciari de Durango. El mateix que va fer Antonia Caparroso a Tudela (Navarra), mentre Maria Josefa de Iturbe es va incorporar a la guerrilla vestida d’home tal com ho havia fet «María Jesús de Zabaleta, sirvienta de 20 años y madre soltera, acusada de combatir en las guerrillas de Longa en 1810 vestida como un hombre».

La necessitat de treballar de temporeres, com a la verema, va generar també casos de transvestisme. Les segadores gallegues dels segles XVIII i XIX creuaven la «ratlla seca», que separa Galícia de Castella per Lleó, per supervivència econòmica. Es va dictar una ordenança per castigar-les. «En caso de hallarse mujeres que van a los trabajos vestidas de hombres, además de las penas referidas, se les imponga a ellas y al que la llevare la de la vergüenza pública». No només empobrir-les, sinó a sobre humiliar-les si es posaven pantalons.