Giacomo Puccini va fer la seva evolució musical des del que eren encara arrels romàntiques fins a un verisme depurat, lluny de les partitures dels seus companys del moviment on tot era sang i fetge a la recerca d’una sentimentalitat a flor de pell. Les seves dues darreres creacions, Il Trittico i Turandot culminen aquest desenvolupament que busca una emoció molt més profunda servida amb una música intensa i nova dins del panorama italià.

De fet, Il Trittico (El tríptic) és, com el seu nom indica, un paquet de tres òperes d’un sol acte cadascuna, un format molt en voga a l’època a Alemanya i a Itàlia. No és molt freqüent veure juntes Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi. Normalment se’n representen dues o una aparellada amb l’obra d’algun altre compositor. Tanmateix, el Festival de Salzburg les presenta juntes seguint una tendència creixent (la temporada vinent al Liceu s’hi veuran aplegades) que vol respectar la idea d’unitat que tenia el compositor.

Completada el 1918, les tres òperes no estan relacionades musicalment ni per la història ni pels personatges. En un primer moment el compositor havia pensat a fer alguna cosa relacionada amb les tres parts de la Divina Comèdia, és a dir, Infern, Purgatori i Paradís. Va començar amb Il tabarro, va seguir Suor Angelica i el va acabar amb Gianni Schicchi. Només aquest personatge està inspirat directament en l’obra de Dante. És una figura que va existir en realitat, condemnat per falsificar un testament i a qui Dante situa al cant 30 de l’Infern.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Grigorian (Georgetta) i Budenko (MIchele), a 'Il tabarro' de Puccini, al Festival de Salzburg. © SF / Monika Rittershaus

Grigorian (Georgetta) i Budenko (MIchele), a ‘Il tabarro’ de Puccini, al Festival de Salzburg. © SF / Monika Rittershaus

 

Il trittico planteja la qüestió de l’ordre a l’hora de representar-lo. S’ha de seguir l’històric de la seva composició? O el que va de la comèdia al drama? O al revés? O el del camí que marca l’obra de Dante? El director d’escena, Christof Loy i el d’orquestra, Franz Welser-Möst, van optar pel que marca la Divina Comèdia el qual, en aquest cas explica progressivament tres estadis de la vida d’una dona.

A Gianni Schichi hi ha la noia jove enamorada, Lauretta, a qui se li obre un futur joiós amb el seu Rinuccio. L’infern és la família avariciosa capaç de tot per aconseguir l’herència d’un difunt i també el personatge que dóna nom a l’òpera. A Il tabarro, els protagonistes han de lluitar per la seva supervivència vital i emocional. El purgatori de Giorgetta, la dona insatisfeta que ha perdut un fill, és el conflicte que ha de resoldre entre el seu marit Michele i l’amant Luigi, als quals, però les circumstàncies tenen atrapats. En canvi, Suor Angelica no es deixa atrapar. Quan s’ha de confrontar amb la realitat que el fill que va tenir, motiu pel qual la família la va tancar en un convent, és mort, no li queda una altra sortida que el suïcidi amb el qual trobarà un paradís fet de l’amor per un fill que només va conèixer al moment del naixement.

Per explicar i enllaçar els tres personatges i les tres històries tan diferents, Loy proposa un element que es repeteix que és una gran caixa color crema (d’Étienne Pluss) que primer és l’habitació del difunt, a Il Tabarro inclou una escena una mica surrealista en què hi ha la barcassa de Michele amarrada al Sena a una banda i uns enigmàtics ballarins a l’altra, i al final descriu el món tancat del convent amb el jardí que és part de la vida d’Angelica. Senzill. Ni lleig ni bonic, funcional, perquè tota la producció sembla refiar-se d’un únic element, de la veu d’Asmik Grigorian que dóna vida als tres personatges, perquè ni les altres veus, desconegudes la majoria, destaquen especialment.

 

Una escena de 'Gianni Schicchi' de Puccini, al Festival de Salzburg. © SF / Monika Rittershaus