Giacomo Puccini va fer la seva evolució musical des del que eren encara arrels romàntiques fins a un verisme depurat, lluny de les partitures dels seus companys del moviment on tot era sang i fetge a la recerca d’una sentimentalitat a flor de pell. Les seves dues darreres creacions, Il Trittico i Turandot culminen aquest desenvolupament que busca una emoció molt més profunda servida amb una música intensa i nova dins del panorama italià.
De fet, Il Trittico (El tríptic) és, com el seu nom indica, un paquet de tres òperes d’un sol acte cadascuna, un format molt en voga a l’època a Alemanya i a Itàlia. No és molt freqüent veure juntes Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schicchi. Normalment se’n representen dues o una aparellada amb l’obra d’algun altre compositor. Tanmateix, el Festival de Salzburg les presenta juntes seguint una tendència creixent (la temporada vinent al Liceu s’hi veuran aplegades) que vol respectar la idea d’unitat que tenia el compositor.
Completada el 1918, les tres òperes no estan relacionades musicalment ni per la història ni pels personatges. En un primer moment el compositor havia pensat a fer alguna cosa relacionada amb les tres parts de la Divina Comèdia, és a dir, Infern, Purgatori i Paradís. Va començar amb Il tabarro, va seguir Suor Angelica i el va acabar amb Gianni Schicchi. Només aquest personatge està inspirat directament en l’obra de Dante. És una figura que va existir en realitat, condemnat per falsificar un testament i a qui Dante situa al cant 30 de l’Infern.
Grigorian (Georgetta) i Budenko (MIchele), a ‘Il tabarro’ de Puccini, al Festival de Salzburg. © SF / Monika Rittershaus
Il trittico planteja la qüestió de l’ordre a l’hora de representar-lo. S’ha de seguir l’històric de la seva composició? O el que va de la comèdia al drama? O al revés? O el del camí que marca l’obra de Dante? El director d’escena, Christof Loy i el d’orquestra, Franz Welser-Möst, van optar pel que marca la Divina Comèdia el qual, en aquest cas explica progressivament tres estadis de la vida d’una dona.
A Gianni Schichi hi ha la noia jove enamorada, Lauretta, a qui se li obre un futur joiós amb el seu Rinuccio. L’infern és la família avariciosa capaç de tot per aconseguir l’herència d’un difunt i també el personatge que dóna nom a l’òpera. A Il tabarro, els protagonistes han de lluitar per la seva supervivència vital i emocional. El purgatori de Giorgetta, la dona insatisfeta que ha perdut un fill, és el conflicte que ha de resoldre entre el seu marit Michele i l’amant Luigi, als quals, però les circumstàncies tenen atrapats. En canvi, Suor Angelica no es deixa atrapar. Quan s’ha de confrontar amb la realitat que el fill que va tenir, motiu pel qual la família la va tancar en un convent, és mort, no li queda una altra sortida que el suïcidi amb el qual trobarà un paradís fet de l’amor per un fill que només va conèixer al moment del naixement.
Per explicar i enllaçar els tres personatges i les tres històries tan diferents, Loy proposa un element que es repeteix que és una gran caixa color crema (d’Étienne Pluss) que primer és l’habitació del difunt, a Il Tabarro inclou una escena una mica surrealista en què hi ha la barcassa de Michele amarrada al Sena a una banda i uns enigmàtics ballarins a l’altra, i al final descriu el món tancat del convent amb el jardí que és part de la vida d’Angelica. Senzill. Ni lleig ni bonic, funcional, perquè tota la producció sembla refiar-se d’un únic element, de la veu d’Asmik Grigorian que dóna vida als tres personatges, perquè ni les altres veus, desconegudes la majoria, destaquen especialment.
Una escena de ‘Gianni Schicchi’ de Puccini, al Festival de Salzburg. © SF / Monika Rittershaus
La soprano lituana, una de les millors veus que hi ha en aquests moments als escenaris operístics, s’havia donat a conèixer al mateix Festival de Salzburg el 2018 amb una Salomé impactant. Ara hi ha tornat per aquest tour de force en què ha de canviar radicalment de pell tres vegades. Grigorian surt ben airosa del repte malgrat que la seva Suor Angelica deixava veure un cert desgast provocat pels papers anteriors, particularment el de Giorgetta, cosa que suplien les seves grans capacitats actorals.
Tot i que Grigorian s’ho va menjar tot, cal destacar les veus de Misha Kiria (Gianni Schicchi), Roman Burdenko (Michele), Enkelejda Skhosa (Zita, La Frugola i La Suora Zelatrice) i la de dues històriques, Karita Mattila (Zia Principessa) i Hanna Schwarz (La Badessa). Al repartiment de Gianni Schicchi hi havia el baríton Manel Esteve interpretant Betto di Signa.
Welser-Möst és un director molt estimat a Salzburg i va ser el gran triomfador de la representació si ens atenim a la reacció del públic. El seu Trittico, però, era més vienès que italià. Hi havia molta, massa, contenció. Faltava la lluminositat meridional que reclama la partitura i que l’Orquestra Philharmonica de Viena, que, d’altra banda va ser impecable, és capaç de treure si se li demana.
