Han passat coses des que vaig escriure el meu article a Política i Prosa sobre el trànsit del Barça de ser més que un club a ser un club més. Tot i que el que vaig escriure no desentona amb el que ha passat després, no podia preveure tota la polèmica posterior sobre el presumpte suborn arbitral.
Sembla que si dius que les directives del Barça probablement han incorregut en un greu cas de corrupció, estiguis dient que els títols de l’època gloriosa es van guanyar pels àrbitres i no perquè l’equip va ser millor. En realitat, tota l’evidència apunta que el Barça tenia el millor equip, i que sí que hi va haver un cas greu i continuat de corrupció que ha d’avergonyir els que hi van estar implicats (encara que correspondrà a la Justícia acabar emetent un veredicte). La presumpció d’innocència no impedeix valorar el que se sap, ni impedeix valorar la gestió que el club i altres agents estan duent a terme sobre l’escàndol que ens ocupa. Però que el Barça tingués el millor equip no és un atenuant per als dirigents de l’època, perquè si el Barça tenia el millor equip és per raons que no tenen res a veure amb la gestió. Al contrari: en comptes de fer servir els anys bons per construir un futur sòlid i estable, avui la seva gestió està sent analitzada com un estudi de cas sobre com NO preparar el futur.
És possible alhora: i) Que el Barça guanyés molts títols (entre el 2005 i el 2015) perquè era el millor; ii) que els directius d’aquesta etapa i de l’actual siguin uns incompetents o pitjor; iii) que el Barça participés en una transacció corrupta amb un responsable arbitral.
Sobre la primera afirmació, el Barça no només va guanyar a Espanya (on presumptament corrompia els àrbitres) sinó també a Europa (on no hi ha cap evidència que ho fes), i els seus jugadors van guanyar amb Espanya dues Eurocopes i un Mundial entre el 2008 i 2012 (i Messi la medalla d’or olímpica el 2008 amb Argentina). Tres jugadors del planter, que van arribar al club abans que Laporta a la presidència, van pujar al pòdium de la Pilota d’Or el 2010. El Barça senzillament tenia els millors jugadors (la millor generació de jugadors espanyols de la història, i el millor jugador del món als seus millors anys). Al Barça no li calia cap ajut arbitral.
Sobre la segona afirmació, que no hagin anat a la presó o que hi hagin anat injustament no vol dir que no hi hagi aspectes molt inquietants sobre la gestió de tots (tots, encara que potser no per igual, i per molt caïnisme que hi hagi entre ells) els presidents del segle XXI, i sobre les seves relacions amb personatges foscos. A ells caldria afegir el principal executiu del Manchester City, Ferran Soriano, el club del qual està sent investigat al Regne Unit per vulnerar el “Fair Play” financer.
Però el pitjor és que el Barça és avui un dels clubs més mal gestionats, que no ha renovat l’estadi a temps, i que el xoc de la pandèmia el va agafar en el pitjor moment.
El futbol mundial i l’espanyol han donat mostres de corrupció abundants i greus durant les darreres dècades. Tot sembla indicar que persones relacionades amb el Barça no només no eren alienes a aquestes mostres, sinó que no desentonaven gens en aquest paisatge.
Sobre la tercera afirmació, sembla que ningú no discuteix que durant uns 20 anys el vicepresident dels àrbitres va rebre més de 7 milions d’euros en diners opacs del Barça. El que es discuteix és per què van servir. No es van seguir al peu de la lletra les instruccions públiques de Piqué sobre com cal corrompre perquè no se sàpiguen aquestes coses (s’agraeixen), però anys d’auditories professionals no van alertar dels pagaments. I a gairebé un mes de saber-se la notícia, ningú no ha sabut donar una explicació; al contrari, s’ha fet servir la caixa d’eines habitual: victimisme, caça de bruixes, pilotes fora, esperar que la pilota ens lliuri de donar explicacions…
Tot això enmig del gambling for resurrection de les palanques i el finançament incert de les obres de l’Estadi, amb un rescat i un canvi en la naturalesa del club com a horitzons (i no per culpa d’enemics interns o externs, sinó per culpa una pèssima gestió continuada). Com que després d’anys d’indolència i defenses a temps parcial, ara sembla que hi ha un grup de jugadors que es dediquen a temps complet i es juguen el físic als partits, tenim una alta probabilitat de guanyar la Lliga i la Copa (encara que estiguem més lluny de l’elit europea), i a veure llavors qui li demana comptes a Laporta.
L’actitud de socis i nombrosos columnistes esportius (que coincideixen en l’absurd de salivar amb el retorn de Messi) no deixa de ser una mica xocant, com si només importés guanyar la Lliga aquest any. ¿No haurien de demanar comptes pel que s’ha fet amb els diners del soci i pel que s’ha fet i se segueix fent per menyscabar la reputació del club, en el pitjor moment de la seva història? Laporta (el del rostit amb Messi) ha dit que estiguem tranquils i Piqué (el de les converses amb Rubiales) que hi posa la ma al foc. Doncs res, ja escamparà, si és que aconseguim que no ens caiguin duríssimes sancions esportives amb greus implicacions financeres. O ja ens rescataran.
