La guerra actualment en marxa depassa Ucraïna i fins i tot el marc europeu i afecta el conjunt del planeta. La disputa més directa és per un territori d’Europa central, aquell cor del continent que el pare de la geopolítica, Haltford MacKinder (1861-1947), considerava la clau del poder mundial. No és una ironia històrica menor que just ara, quan s’ha produït una invasió terrestre com no s’havia vist des de 1945, retorni la teoria més clàssica del domini territorial que va inspirar les dues guerres mundials i va sorgir de les anàlisis dels grans moviments bèl·lics europeus del segle XIX.

El mateix somni de dominació de Vladímir Putin es projecta més enllà del control d’Ucraïna, i fins i tot de la seva idea de finlandització del continent europeu, una neutralització militar inspirada en el paper jugat per Finlàndia durant la guerra freda, que de cara endins era lliure i pluralista en el seu sistema polític, però es trobava sotmesa als interessos de la Unió Soviètica en política exterior i de defensa, i fins i tot en els propagandístics. Una altra forma de formular aquesta visió putinista és una declinació russa de la doctrina Monroe (Europa per als europeus), de forma que Rússia es faria càrrec de la seguretat europea i els Estats Units se’n veurien deslliurats, fent així feliços als aïllacionistes que sempre han volgut abandonar Europa i concentrar-se en el seu propi continent.

El projecte del Kremlin significa una impugnació de l’ordre mundial sencer, especialment tal com es va organitzar des de la desaparició de la Unió Soviètica –la «catàstrofe geopolítica més gran del segle XX» segons un Putin insensible a l’Holocaust, les dues guerres mundials, i els desastres colonials– però amb un abast que arriba fins a la Segona Guerra Mundial. El que Putin ara vol recuperar és el mapa dibuixat a la Conferència de Ialta, entre el 4 i l’11 de febrer de 1945, on Stalin, Roosevelt i Churchill van dividir Europa en àrees d’influència. A la vegada, també vol refer en profit propi les institucions internacionals configurades a partir de 1945, després d’haver-les aprofitat durant setanta anys, una tasca per a la qual compta amb l’aliança íntima de la Xina.

La Xina és la superpotència més ben situada per recollir les rendes econòmiques i geopolítiques del desenllaç de la guerra d’Ucraïna.

Segons el catedràtic de Ciència Política de Princeton, John Ikenberry, a la guerra actual no s’enfronten dos països, ni tan sols dos sistemes polítics i de valors, sinó dues idees de com ha de ser l’ordre internacional del segle XXI. Ho va formular com a interrogant sobre el futur a Barcelona mateix, el passat 12 de març, en la seva intervenció al seminari Guerra i Pau al segle XXI que organitza anualment el CIDOB. ¿Serà un ordre obert i liberal basat en les regles i vinculat a la cooperació entre països democràtics o significarà un retorn a les polítiques de poder, les esferes d’influència i els blocs? O potser serà una pugna entre les dues idees d’ordre internacional i haurem de navegar entre les dues?

 

Ruptura total

Està ben clar que a la Xina assertiva i segura de sí mateixa de Xi Jinping li ha anat molt bé la tasca de trenca gels assumida per la Rússia de Putin. L’esquerda cada cop més oberta en l’ordre mundial ha portat ara a una ruptura total. Les severes sancions imposades a Moscou i les alternatives buscades des del Kremlin per tal de substituir els sistemes de pagament, els clients dels mercats energètics i les aliances internacionals han començat a dibuixar un mapa del futur, en el qual la Xina hi té un lloc preeminent.

Cadascuna de les superpotències vol imposar una nova globalització d’acord amb els seus valors i interessos.

El botí més important d’aquesta guerra serà probablement el que recollirà la Xina del que quedi de la Rússia oligàrquica i gangsteril de Putin, tant pel que fa a l’economia –subministraments d’energia, agraris i d’armament— com a la diplomàcia i a la defensa. Militarment, haurà tret lliçons d’ordre tècnic en observar el comportament de l’exèrcit rus sobre el terreny i l’acció de les armes tecnològiques de punta. Geopolíticament, també en traurà lliçons interessants de cara al projecte d’annexió de Taiwan abans de 2050. Si Beijing aprofita l’oportunitat que si li obre per tal d’actuar com a mediador en el conflicte, podrà oferir també els seus conceptes d’ordre mundial, que són fonamentalment sinocèntrics, en la transacció entre l’ordre liberal de la postguerra freda i el pur retorn a la política de potències que planteja Putin.

Ara som al punt més perillós de la transició entre ordre internacional vell que ja s’ha estavellat i el nou que encara no ha nascut. La frase cèlebre de Gramsci serveix també per a l’ocasió: «El món vell s’està morint i el nou tarda a comparèixer. És en aquest moment de penombra quan neixen els monstres». Res ho reflecteix millor que les incògnites al voltant de l’arma nuclear despertades per les amenaces de Putin. La dissuasió nuclear entre les dues grans potències de la guerra freda es fonamentava en la confiança recíproca que la destrucció mútua assegurada (MAD) gràcies als arsenals nuclears acumulats, ningú gosaria activar el botó nuclear. Aquesta regla de joc implícita no té vigència en aquest moment, quan Putin actua convençut que ningú l’aturarà i sembla fins i tot decidit a llençar un artefacte nuclear tàctic.

PUBLICITAT
Correos Market

El sol fet que s’hagin reactivat la por i el perill nuclears revela la urgència d’una pau acordada a Ucraïna i del retorn a les polítiques de desarmament i no proliferació que han quedat congelades durant trenta anys després dels primers i limitats èxits de la post guerra freda.