La nòmina de cantants de ‘lied’ no s’acaba. Hi ha una bona colla d’artistes emergents i al festival Life Victoria hi ha hagut ocasió de comprovar-ho amb dues veus catapultades a l’èxit, però amb uns plantejaments professionals ben diferents, la de l’alemany Samuel Hasselhorn i la de la soprano egípcia Fatma Said.

En pocs temps el jove baríton ha guanyat els premis de cant més prestigiosos i ha picat pedra durant dos anys a l’Òpera de Viena. La seva és una carrera sòlida. Qui va tenir ocasió de veure’l a Lió el 2016 interpretant el paper de l’Emperador a Der Kaiser von Atlantis, de Viktor Ullmann, amb l’Estudi de l’Opéra de Lyon, o a Barcelona, al Schubert Lied del 2017, ho pot acreditar. La seva és una carrera que combina òpera, ‘lied’ i oratori.

Ara ha tornat a Barcelona amb el que per a molts és el cim de la cançó poètica, el cicle Winterreise, el Viatge d’hivern, de Franz Schubert, una obra que en els seus vuit anys de vida el Life Victoria no havia programat mai i que en una edició del festival dedicada al viatge era de rigor que s’hi interpretés. I així ho va fer Hasselhorn amb Ammiel Bushakevitz al piano.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Aquesta obra de Schubert és una obra crepuscular en la qual sempre hi és present el fat que acompanya fins a la mort al caminant en el que serà el seu viatge final i del qual n’és ben conscient. Hasselhorn va sorprendre molt positivament perquè, malgrat la seva joventut, va saber descriure amb un gran sentit expressiu el drama d’un home acabat. Té una veu potent i bonica. Algunes notes extremes, per dalt o per baix, se li escapaven una mica, però la seva cura del text, de la pronúncia de totes i cadascuna de les paraules, era gairebé modèlica.

 

El baríton Samuel Hasselhorn, al Festival Life Victoria. Fotografia d’Elisenda Canals.

El baríton Samuel Hasselhorn, al Festival Life Victoria. Fotografia d’Elisenda Canals.

 

Orientalisme

El cas de Fatma Said és ben diferent. El seu terreny és la cançó i la seva presentació és la de cantant mediàtica com ho demostra l’interès manifestat per la premsa generalista en forma de diverses entrevistes. La soprano està en plena promoció del seu disc El Nour (Warner Classics) acabat de sortir al mercat. El recital que va oferir al Sant Pau Recinte Modernista recollia les peces de l’enregistrament que són un conjunt de cançons franceses, espanyoles i àrabs.

Exotisme podríem dir. De fet, eren una demostració de l’orientalisme tal com l’havia definit el pensador palestí Edward Said, és a dir, la projecció de l’imaginari d’Occident sobre el món oriental representat en aquest cas per obres de compositors com Maurice Ravel, Philippe Gaubert, Hector Berlioz o Georges Bizet. I també a l’inrevés, amb la música de dos compositors àrabs, Najib Hankash (1904-1977) i Sherif Mohie El Din (1964), que han incorporat motius i ritmes jazzístics a les seves partitures. Entre els uns i els altres van quedar Manuel de Falla, Isaac Albéniz i Federico Garcia Lorca, amb la seva vessant més popular.

Said té una veu rica i molt bona tècnica, amb els aguts ben col·locats, i sap treure partit a la sensualitat de la música que presenta, però el seu recital va ser un pèl irregular. Va oferir moments excel·lents, per exemple amb les cançons de Shérézade, de Ravel, amb les que va començar la seva actuació, o Nana, una de les Siete canciones populares, de Falla, i d’altres poc reeixits com Tus ojillos negros, del mateix compositor, o Anda jaleo, de Garcia Lorca. No ajudava massa el pianista Kunal Lahiry, amb molta voluntat, però també amb limitacions com es va veure quan va interpretar dues peces de la suite Iberia d’Albéniz.

La soprano tenia una sorpresa que va guardar pel bis. Durant el recital semblava que tingués una veu tirant a petita. La propina que va oferir va ser Les filles de Cadix, de Bizet, i llavors va treure una veu que de petita no en tenia res.

De la mateixa manera que en el cas d’Hasselhorn, el futur que s’obra a Said és més que prometedor. Malauradament, el present té una càrrega difícil per a tothom. Les darreres mesures contra la covid han obligat a ajornar a una data encara indeterminada dos concerts molt esperats, el de la soprano Anne Schwanewilms i un Winterreise escenificat per Rafael R. Villalobos i cantat per Xavier Sabata amb Francisco Poyato al piano. Així ha quedat clausurada l’edició d’aquest any del Life Victoria que ha tingut el seu gran moment amb la interpretació de Diari d’un desaparegut, de Leoš Janáček.

El recital de Fatma Said va ser el 23 d’octubre. El recital de Samuel Hasselhorn va ser el 26 d’octubre.