Ja fa temps que el coreà Hong Sang-soo forma part d’un cert cànon del cinema contemporani. Des de principis d’aquest segle, el seu cinema no ha deixat de freqüentar els festivals més prestigiosos, d’alimentar sense descans les llistes dels millors films de l’any, de conquistar periòdicament un lloc d’honor en la majoria de les revistes especialitzades més rigoroses. Potser hi té a veure que Hong és un cineasta prolífic: dues, a vegades tres, pel·lícules l’any. O que som davant d’un «autor» en el sentit més estricte de la paraula, ja que els seus films sempre s’assemblen entre si, es dediquen a posar en escena uns quants personatges que parlen i parlen i a filmar-los amb deteniment i sense pressa.

Per si no fos prou, aquest tema amb variacions que constitueix la poètica predominant del seu cinema no desemboca forçosament en el realisme. No pretén construir retaules de la vida quotidiana a Seül, ni lliurar-se a l’anàlisi sociològica o al retaule de costums. Al contrari, pren aquestes aparences només com un punt de partida per barrejar-les amb somnis, fantasies, visions subjectives, retorns al passat, fins al punt que algunes vegades es diria que bona part dels seus films podrien transcórrer en diverses dimensions temporals alhora. Les seves imatges, d’una senzillesa enganyosa, poden semblar fins i tot descurades, però això és perquè Hong acostuma a renunciar a la bellesa aparent a favor de veritats més profundes, conscient que tot el que sembla simplement bonic acaba sent superficial.

El 2021, Hong va rodar un parell de pel·lícules que bé podrien representar els dos extrems de l’espectre en el qual es mou el seu cinema fins ara. Introduction, en blanc i negre, és concisa i misteriosa, obre punts de fuga que no es tanquen mai, connecta amb alguns dels seus treballs anteriors nuant llaços secrets que podrien complementar-ne el sentit. Delante de ti, en color digital, sembla exhibir una narració neta i lineal, avança sense que s’interposi res en el seu camí, presenta un discurs clar i transparent des del començament… O potser no? Perquè les coses no són mai el que semblen, sobretot en el cinema de Hong Sang-soo. I, en aquest sentit, pot ser que Delante de ti no sigui una pel·lícula tan fàcil com aparenta.

 

Un secret terrible

En una primera lectura, estem davant d’una trama tranquil·la i afable protagonitzada per Sangok (Lee Hye-yeong), una exactriu coreana que viu als Estats Units i torna a Seül per visitar la seva germana i el seu nebot i entrevistar-se amb un cineasta, que al seu torn la vol convèncer perquè comenci una nova carrera al cinema. Sangok guarda un secret terrible, que es revelarà en el curs de la seva conversa amb el director, i potser per això cerca una pau interior que li permeti viure al dia, gaudir del present. Si es mira més de prop, no obstant això, pot ser que Delante de ti sigui una altra cosa, potser una proposta força més intricada, un somni dins d’un altre somni que al final es volatilitza com un enigma sense solució.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Decantar-se per una lectura o l’altra, diguem que la «versió realista» o la «versió onírica», sempre comportarà riscos. Si em baso en la meva experiència com a espectador habitual del cinema de Hong, veure Delante de ti com la simple història d’un dia en la vida de Sangok resulta una mica frustrant, perquè llavors podria semblar que el cineasta, amb aquesta pel·lícula, hagi emprès la cerca d’un cinema més fàcil, més superficial del que és habitual en ell, a partir de temes una mica banals. La filosofia vital de Sangok es redueix a considerar que la felicitat, com diu el títol, està sempre davant nostre, però no la sabem veure, la qual cosa podria ser l’exerg d’un llibre d’autoajuda o una proclama new age.

Pot ser que ‘Delante de ti’ sigui un somni dins d’un altre somni que al final es volatilitza com un enigma sense solució.

Per tant, si s’observa la pel·lícula des de la perspectiva de la protagonista, per molt que estigui filmada per Hong amb una simplicitat i una serenitat admirables, Delante de ti és un film sense cap mena d’espessor, que es limita a il·lustrar una vivència de manera una mica esquemàtica. Si em decanto per la versió onírica, igualment, els indicadors que m’hi fan pensar són tan febles –Sangok dormint en un sofà, al principi i al final, i poques pistes més– que jo podria estar incorrent en un delicte crític de lesa sobreinterpretació, i Hong ser el responsable d’una posada en escena més aviat descurada i potinera. Què fer, doncs?

 

Universos paral·lels

Sigui com sigui, aquest dilema ja delata alguna cosa: si la pel·lícula és capaç de provocar un dubte d’aquest calibre, alguna cosa conté més enllà que es pugui interpretar unilateralment en un sentit o l’altre. Per això, potser es tracta de veure-la de les dues maneres possibles, perquè en el cinema de Hong són tan habituals els universos paral·lels com la confusió entre realitat i somni. També a l’inici i a la clausura de la pel·lícula, dues imatges gairebé iguals que mostren dormint Jeongok (Yunhee Cho), la germana de Sangok, poden fer pensar que és ella qui somia i, per tant, que el seu somni és la pel·lícula, o almenys bona part, la qual cosa no vol dir que Sangok no l’estigui vivint pel seu compte.

No importa doncs en quina mesura estem davant d’un episodi oníric, sinó destriar fins a quin punt Hong està deixant entreveure que la vida, segons les seves pel·lícules, és una barreja de somni i vigília, de desig i realitat, que té molt a veure amb el cinema, encara que ni tan sols aquest, a vegades, sigui capaç de fer definicions més precises sobre aquest tema. I potser és aquesta la seva millor basa, des del moment que li permet connectar amb sentiments purament poètics. Delante de ti, com altres pel·lícules de Hong, revela d’aquesta manera connexions inesperades amb l’univers de Borges, al seu torn un apassionat de la poesia oriental. Les senderes del jardí es bifurquen així de tal manera que ja és impossible optar només per una.

Aquesta és una d’aquelles pel·lícules, en fi, que situen el crític davant del mirall, perquè el fan sospitar que la seva tasca no es pot reduir a proclamar si una pel·lícula és «bona» o «dolenta», segons les estrelletes que li concedeixi o els adjectius que li dediqui. El cinema és una altra cosa, canviant com les mateixes imatges que el componen, mudable i variable segons la perspectiva o, fins i tot, l’estat d’ànim. Delante de ti –títol que sembla un crit d’atenció metafílmic a l’espectador– admet interpretacions diverses, fins i tot judicis de valor diferents.

 

El somni d’un altre

En aquells instants en què veiem dormir la germana de la protagonista, mentre ella la contempla no se sap ben bé per què, ens quedem desarmats i vulnerables davant la força de les imatges, tan ambigües i impenetrables. Qui prefereixi donar la culpa a la pel·lícula per no acabar de definir-se o explicar-se, ja s’ho farà. Per part meva, m’estimo més posar en quarantena aquest racionalisme a ultrança i veure Sangok com el somni de Jeongok –potser ni tan sols s’ha mogut dels EUA– per després pensar que aquesta és només una interpretació de la trama com qualsevol altra i que potser és més aviat a l’inrevés.

Acostuma a renunciar a la bellesa aparent a favor de veritats més profundes, conscient que tot el que sembla simplement bonic acaba sent superficial.

Tota pel·lícula és el somni d’un altre (o d’una altra) en el qual ens veiem inclosos, com també ho demostrava Tenéis que venir a verla, la pel·lícula de Jonás Trueba que comentàvem el mes passat. Perquè els films de Trueba i Hong, directors misteriosament bessons, demostren que hi ha un cinema sense edat, sense fronteres, que pot ser que comencés amb les ombres evanescents del mut i culmini ara, en els límits d’una realitat cada vegada més canviant: un cinema que els crítics no podrem jutjar mai perquè no sabrem mai ben bé què s’hi amaga al darrere.