Després de tot el que s’ha escrit i dit arran de les eleccions de midterm (mig mandat) celebrades als Estats Units el 8 de novembre, el més senzill i obvi és dir que a Donald Trump li ha sortit el tret per la culata. Perquè és ben cert que la petitíssima majoria aconseguida pel Partit Republicà a la Cambra de Representants ha quedat molt per sota del que s’esperava, perquè el Partit Demòcrata ha retingut la majoria al Senat i perquè han perdut molts dels candidats més radicals, als quals va donar suport Trump per ser governadors. Però, al mateix temps, Trump ha demostrat una capacitat de mobilització gairebé intacta a la coneguda com a Amèrica profunda i ha refermat la divisió social de la Unió, polaritzada al voltant de dues cultures polítiques radicalment diferents, antagòniques, enfrontades.

El gran problema per a Trump, que ha corregut a anunciar la seva candidatura a ser l’aspirant republicà a l’elecció presidencial de 2024, és que li han sortit competidors amb ganxo –el més decidit i popular, Ron DeSantis, governador de Florida–, capacitats per fer seu l’eslògan Make America Great Again, i disposats, al mateix temps, a no caure en els excessos verbals i l’agressivitat sense frens de Trump. Enfront del «carnaval tràgic», com diu Pere Vilanova, en què ha convertit la campanya de les midterm, DeSantis, Chris Christie, exgovernador de Nova Jersey, i Mike Pence, vicepresident de Trump, que es va negar a bloquejar el reconeixement per part del Congrés de la victòria de Joe Biden, tenen la virtut de ser més tolerables per al conservadorisme clàssic, que fins a la colonització del Partit Republicà pels hereus del Tea Party ha estat l’encarregat de governar-lo.

La polarització afavorida per Trump apel·lant «a la identitat i no tant a la ideologia», tal com diu Carme Colomina, és la darrera versió de la creença essencial per a una part no petita de l’univers WASP – white, anglo-saxon and protestant– que la seva identitat està sent atacada per les elits liberals, partidàries de la multiculturalitat, que «mina la civilització occidental i els drets dels homes blancs», segons resumeixen Patrik Hermansson, David Lawrence, Joe Mulhall i Simon Murdoch, autors del llibre The international alt-right (dreta alternativa). La temença que l’American way of life estigui en gravíssim perill ve de lluny, com a mínim de la presidència de Bill Clinton (1993- 2001), però va créixer de forma accelerada durant la de Barack Obama (2009- 2017), que una part molt important de votants conservadors va interpretar com un desafiament a la identitat bàsica, essencial i innegociable del seu país.

 

La cridòria de Trump

El que ha passat, però, el 8 de novembre és que l’embranzida de Trump per mobilitzar el vot conservador ha estat al mateix temps molt eficaç per a activar el vot liberal, el de les minories, el de la comunitat afroamericana que té molt present l’actitud de Trump des de la Casa Blanca durant diferents episodis de violència racial, el de les dones commogudes per les restriccions al dret a l’avortament arran d’una resolució del Tribunal Suprem. De manera que, més que la campanya electoral dels demòcrates, llastrada pels índexs de popularitat a la baixa de Biden, el que els ha tret de penes ha estat la cridòria de Trump, la seva disposició a marginar la meitat del país que no li riu les gràcies.

El 2020 Trump va ser l’aspirant perdedor amb millor resultat de la història dels Estats Units.

Com escriu Mariam Martínez Bascuñán, Trump ha deixat molt ben documentat «el seu abús verbal i el seu menyspreu per l’Estat de dret», i això que va ser electoralment productiu el 2016 i ho havia de ser, segons les enquestes, aquest novembre, ha estat finalment un factor determinant en la resistència del Partit Demòcrata, que semblava condemnat a la derrota. Els qui defensen que el candidat ideal per recuperar la Casa Blanca és Trump s’apressen a recordar que el 2020 va ser l’aspirant perdedor amb millor resultat de la història dels Estats Units; els republicans que es paren a analitzar el succeït a les midterm veuen massa senyals de derrota a l’horitzó, temen que creixi el nombre de conservadors moderats que preferiran quedar-se a casa d’aquí a dos anys o que, desencantats, votaran el candidat demòcrata, sigui Biden –tindrà 82 anys– o un aspirant més jove.

 

No espantar ningú

Quan el Partit Republicà va fer fora Liz Cheney, molt crítica amb Trump, l’analista Fareed Zakaria va escriure a The Washington Post: «És un esdeveniment important. Marca la transformació final del partit d’una empresa impulsada ideològicament a una empresa tribal, marcada menys per les idees i més per la lleialtat de grup.» Aleshores, aquest semblava el camí més curt cap a èxits futurs; ara comencen a sentir-se veus republicanes que discuteixen la idoneïtat del gir tribal, que creuen que ha arribat el moment de trobar un nou Donald Trump, amb els mateixos missatges de fons, però capaç de respectar les convencions socials i de no espantar ningú. Que, en definitiva, no doni motius als contrincants per dir que la democràcia està en perill, com va fer el president Biden abans de les eleccions.

Tot plegat i lligat, el desenllaç de les midterm ha estat el tret de sortida d’una campanya que durarà dos anys, on el primer en discussió dins dels dos grans partits és si té sentit perllongar la gerontocràcia a la Casa Blanca o cal passar el testimoni a la següent generació. Fins i tot intel·lectuals com Richard Ford, que el 2016 parlaven de la indiferència política dels seus conciutadans com a raó bàsica de la victòria de Donald Trump davant Hillary Clinton, creuen que una nova militància electoral als dos costats de la divisòria obliga els dos grans partits a reflexionar seriosament sobre la idoneïtat de Trump i Biden com a candidats per al 2024. És una necessitat no només per raons d’edat, sinó també pel desgast d’una llarga batalla on Trump ha portat la cultura democràtica fins a un pas del precipici i on les limitacions de Biden fan dubtar a l’estat major demòcrata que la seva reelecció sigui la millor aposta.

L’analista Tom Nichols ha escrit a la revista The Atlantic que el que cal esbrinar, finalment, és quants republicans estan disposats a rehabilitar el partit i quants, a més a més, militen en el bàndol que sotto voce fa córrer l’eslògan Mai Trump. És clar que, ben mirat, també entre els demòcrates cal saber quants combreguen amb la contrasenya Mai Biden, entenent que donar-li suport en la carrera per a la reelecció és apostar per un cavall amb grans possibilitats de perdre-la.

 

Activar els instints primaris

Les enquestes postelectorals confirmen que demòcrates i republicans es mouen en un mar de dubtes sobrevinguts en intentar esbrinar per què els resultats de les midterm van ser els que van ser, però mentre a la banda republicana hi passegen polítics amb possibilitats certes de disputar la candidatura a Trump, a la demòcrata s’hi troba a faltar el que un editorialista ha descrit com «un successor de Biden amb garanties» (la impressió és que la vicepresidenta Kamala Harris ha deixat de ser-ho).

L’única cosa segura per a ambdós partits és que la política de les emocions ha ocupat tot l’escenari i ha demostrat tenir una capacitat d’activar el vot sense comparació possible. De tal manera que cada elecció té en gran mesura la naturalesa excitant d’una batalla final entre adversaris que encarnen dues versions incompatibles d’una mateixa societat. I aquest és un camp minat on és indispensable saber activar els instints primaris, com va explicar un assessor del Partit Demòcrata després de la derrota de Hillary Clinton; és un terreny de joc en el qual Donald Trump ha dictat unes regles amb un poder gairebé hipnòtic per als seus seguidors i on ningú no es molesta a portar el debat polític a la discussió de programes perquè el que importa són els impulsos emocionals, la tradició, els greuges històrics i la por al futur.