Després de tot el que s’ha escrit i dit arran de les eleccions de midterm (mig mandat) celebrades als Estats Units el 8 de novembre, el més senzill i obvi és dir que a Donald Trump li ha sortit el tret per la culata. Perquè és ben cert que la petitíssima majoria aconseguida pel Partit Republicà a la Cambra de Representants ha quedat molt per sota del que s’esperava, perquè el Partit Demòcrata ha retingut la majoria al Senat i perquè han perdut molts dels candidats més radicals, als quals va donar suport Trump per ser governadors. Però, al mateix temps, Trump ha demostrat una capacitat de mobilització gairebé intacta a la coneguda com a Amèrica profunda i ha refermat la divisió social de la Unió, polaritzada al voltant de dues cultures polítiques radicalment diferents, antagòniques, enfrontades.
El gran problema per a Trump, que ha corregut a anunciar la seva candidatura a ser l’aspirant republicà a l’elecció presidencial de 2024, és que li han sortit competidors amb ganxo –el més decidit i popular, Ron DeSantis, governador de Florida–, capacitats per fer seu l’eslògan Make America Great Again, i disposats, al mateix temps, a no caure en els excessos verbals i l’agressivitat sense frens de Trump. Enfront del «carnaval tràgic», com diu Pere Vilanova, en què ha convertit la campanya de les midterm, DeSantis, Chris Christie, exgovernador de Nova Jersey, i Mike Pence, vicepresident de Trump, que es va negar a bloquejar el reconeixement per part del Congrés de la victòria de Joe Biden, tenen la virtut de ser més tolerables per al conservadorisme clàssic, que fins a la colonització del Partit Republicà pels hereus del Tea Party ha estat l’encarregat de governar-lo.
La polarització afavorida per Trump apel·lant «a la identitat i no tant a la ideologia», tal com diu Carme Colomina, és la darrera versió de la creença essencial per a una part no petita de l’univers WASP – white, anglo-saxon and protestant– que la seva identitat està sent atacada per les elits liberals, partidàries de la multiculturalitat, que «mina la civilització occidental i els drets dels homes blancs», segons resumeixen Patrik Hermansson, David Lawrence, Joe Mulhall i Simon Murdoch, autors del llibre The international alt-right (dreta alternativa). La temença que l’American way of life estigui en gravíssim perill ve de lluny, com a mínim de la presidència de Bill Clinton (1993- 2001), però va créixer de forma accelerada durant la de Barack Obama (2009- 2017), que una part molt important de votants conservadors va interpretar com un desafiament a la identitat bàsica, essencial i innegociable del seu país.
