La carrera per l’elecció presidencial de 2024 ha començat ja als Estats Units, un cop celebrades les eleccions de mig mandat el passat novembre i instal·lats, des de gener, el Senat –renovat en un terç, ara amb majoria demòcrata més clara– i la Cambra de Representants sencera, ara en mans dels republicans. Comptant les primàries de 2018 i el resultat de l’elecció presidencial, aquesta és la tercera derrota personal de Donald Trump, esdevingut un llast per al partit republicà i per als candidats als quals va donar suport directament. La desfeta ha quedat reblada per la segona volta de l’elecció senatorial de Geòrgia, un mes després, on ha caigut derrotat el seu candidat i s’ha confirmat el caràcter tòxic de la seva imatge i dels seus suports.

Ara és un perdedor, un loser, més desfermat que mai en les seves declaracions, fins al punt de demanar l’anul·lació de la Constitució dels Estats Units, cada cop més assetjat per la justícia i per les noves investigacions de la fiscalia i les que va fer el Congrés a l’anterior legislatura. Creix dins del partit republicà l’oposició a la seva candidatura i, sobretot, el temor que sigui una aposta perdedora. L’ascens del governador de Florida, Ron DeSantis, tan ultra com Trump però molt més presentable en les formes, fa encara més incert l’horitzó de les primàries que començaran d’aquí a un any.

Donant per fet que Trump no es presenta, que ja és molt dir, el que ara cal veure clarament, des d’Europa sobretot, és que una part de les aportacions del trumpisme a la política exterior dels Estats Units no desapareixerà sigui qui sigui el president a partir de 2025, sobretot si és un republicà. L’entrada de cavall sicilià del magnat immobiliari a la política internacional a partir de 2015 va capgirar algunes coses de forma irreversible. L’exemple més clar són els Pactes Abraham entre Israel, els Emirats Àrabs Units, el Marroc i Washington, amb l’Aràbia Saudita impulsant-los des de l’ombra, que van ampliar el reconeixement d’Israel dins del món àrab i, de carambola, van modificar la posició espanyola envers el Sàhara Occidental, sense cap contrapartida a favor dels palestins ni dels sahrauís, qüestions ambdues tractades per l’administració Biden amb perfecta continuïtat.

Republicans i demòcrates, polaritzats com es troben en política interior en un moment d’absència de comunicació i de mútua deslegitimació, comparteixen, almenys, tres elements de la política exterior que compliquen les coses als europeus. Són propensos al proteccionisme comercial com a reacció als excessos de la globalització, són hostils a les guerres sense fi com les d’Afganistan i l’Iraq i estan disposats a concentrar els esforços militars, tecnològics i comercials a frenar les pretensions xineses d’hegemonia asiàtica i fins i tot mundial.

 

Make America Great Again

Més intensos són els efectes del trumpisme sobre el partit republicà. La consigna MAGA (make America great again) és tema imprescindible del programa de tots els qui aspirin a esdevenir candidats republicans a la presidència. Amb una Casa Blanca que esdevingués republicana el 2025 caldria comptar amb l’hostilitat envers la immigració, el negacionisme davant del canvi climàtic, l’agenda antiprogressista (antiwoke) en les anomenades lluites culturals, la reacció proteccionista davant de la globalització i una actitud molt reticent o obertament negativa davant del multilateralisme i les institucions internacionals.

Els experts Majda Rudge i Jeremy Shapiro de l’ECFR (European Council on Foreign Relations) han analitzat les posicions republicanes en política exterior en un paper de títol tan eloqüent com «En el món polaritzat, tres tribus republicanes poden definir les relacions dels Estats Units amb el món». Dels tres corrents que han detectat dins del republicanisme posttrumpista, només n’hi ha un que reconeixen com a partidari del màxim compromís amb Ucraïna, en continuïtat amb l’actual posició de Joe Biden.

El primer i més trumpista, és el dels «restrictius», de fet una modalitat de l’aïllacionisme, que vol sortir de l’OTAN i reduir l’ajut i el suport a Ucraïna. El segon, és el dels «prioritzadors», que volen posar-ho tot al servei de la nova guerra freda amb la Xina, inclosa una actitud menys compromesa amb l’OTAN i amb Ucraïna, amb l’objectiu d’arrossegar Europa a la confrontació amb Pequín. Finalment, els «primacistes» volen que els Estats Units continuïn mantenint l’actual presència i hegemonia mundial, que obliga a guanyar la confrontació amb Rússia a Ucraïna i a arrossegar els europeus al combat contra la Xina.

Els dos anys que ens separen de la propera elecció presidencial són una treva que els europeus poden utilitzar per posar ordre en la seva política de defensa i seguretat. La durada de la guerra d’Ucraïna és un misteri en el moment en què s’escriu aquest comentari, enmig de l’hivern i dels bombardejos sistemàtics russos.

No sembla que hagi de flaquejar de moment l’ajut militar dels Estats Units ni que s’hagi de trencar la fràgil unitat europea, però segur que la Unió Europea i l’OTAN faran santament si es preparen de cara a enfrontarse amb la dura realitat d’un president dels Estats Units republicà, potser de l’estil de Trump, si no és el mateix Trump qui aconsegueixi tan malaurada proesa. En cas contrari, els efectes del trumpisme, quatre anys després, es projectaran encara de forma potser dramàtica sobre un continent europeu desproveït de mitjans per fer-se càrrec de la seva seguretat i a punt de caramel per tal que siguin uns altres, Rússia directament o potser la Xina, els qui en treguin profit.