La carrera per l’elecció presidencial de 2024 ha començat ja als Estats Units, un cop celebrades les eleccions de mig mandat el passat novembre i instal·lats, des de gener, el Senat –renovat en un terç, ara amb majoria demòcrata més clara– i la Cambra de Representants sencera, ara en mans dels republicans. Comptant les primàries de 2018 i el resultat de l’elecció presidencial, aquesta és la tercera derrota personal de Donald Trump, esdevingut un llast per al partit republicà i per als candidats als quals va donar suport directament. La desfeta ha quedat reblada per la segona volta de l’elecció senatorial de Geòrgia, un mes després, on ha caigut derrotat el seu candidat i s’ha confirmat el caràcter tòxic de la seva imatge i dels seus suports.
Ara és un perdedor, un loser, més desfermat que mai en les seves declaracions, fins al punt de demanar l’anul·lació de la Constitució dels Estats Units, cada cop més assetjat per la justícia i per les noves investigacions de la fiscalia i les que va fer el Congrés a l’anterior legislatura. Creix dins del partit republicà l’oposició a la seva candidatura i, sobretot, el temor que sigui una aposta perdedora. L’ascens del governador de Florida, Ron DeSantis, tan ultra com Trump però molt més presentable en les formes, fa encara més incert l’horitzó de les primàries que començaran d’aquí a un any.
Donant per fet que Trump no es presenta, que ja és molt dir, el que ara cal veure clarament, des d’Europa sobretot, és que una part de les aportacions del trumpisme a la política exterior dels Estats Units no desapareixerà sigui qui sigui el president a partir de 2025, sobretot si és un republicà. L’entrada de cavall sicilià del magnat immobiliari a la política internacional a partir de 2015 va capgirar algunes coses de forma irreversible. L’exemple més clar són els Pactes Abraham entre Israel, els Emirats Àrabs Units, el Marroc i Washington, amb l’Aràbia Saudita impulsant-los des de l’ombra, que van ampliar el reconeixement d’Israel dins del món àrab i, de carambola, van modificar la posició espanyola envers el Sàhara Occidental, sense cap contrapartida a favor dels palestins ni dels sahrauís, qüestions ambdues tractades per l’administració Biden amb perfecta continuïtat.
