Amèrica Llatina ha tornat a rimar amb mobilitzacions populars i esclats socials. Iniciades abans de la pandèmia, i amb un breu parèntesi, les protestes van continuar enmig de la crisi sanitària a diversos països de la regió. Algunes, van tenir signes polítics oposats en pocs mesos, com a Bolívia, on primer es van dirigir contra el govern d’Evo Morales, protagonitzades sobretot per capes mitjanes, i poc després contra el de Jeanine Áñez, acusada d’usurpar el poder. A Xile, van ser les més sorprenents per l’èxit de la classe dirigent a l’hora de projectar el país com un iceberg (com va passar a l’Expo de Sevilla 92), allunyat de les passions populistes «tropicals» dels seus veïns. I tampoc Colòmbia, un altre país de l’Aliança del Pacífic, no es va poder escapar de l’acció col·lectiva que va tenir lloc al carrer.

A l’Amèrica Llatina hi ha el costum de pensar en la política en forma de «cicles» que fan la impressió de cert ordre en una regió que, mentre projecta simbologies «nostreamericanes», es resisteix a avançar en modes d’integració més efectius. Així, és possible pensar el cicle de les dictadures en la dècada dels 70 i els primers anys 80; el de les transicions democràtiques durant la «dècada perduda»; el cicle neoliberal en els anys 90, i després el gir a l’esquerra en els 2000. Aquest tipus d’abordatges que sens dubte serveixen per donar sentit a l’època, però que alhora aplanen realitats dissímils, anticipaven des del 2016 un gir a la dreta.

Al triomf de Mauricio Macri a l’Argentina de finals del 2015, s’hi va sumar la derrota d’Evo Morales en el referèndum per a la reelecció el febrer del 2016, la victòria del «no» en el plebiscit per als acords de pau a Colòmbia i la destitució de Dilma Rousseff en un extravagant judici polític exprés en el qual Jair Bolsonaro, aleshores diputat, es va burlar de les tortures que la presidenta havia sofert durant la dictadura militar. Però finalment l’Amèrica Llatina va quedar lluny d’un gir a la dreta tout court.

El cas de Mauricio Macri a l’Argentina va ser simptomàtic de les dificultats de les dretes postpopulistes. El president argentí es va enfrontar a una memòria dels anys 90, en clau de «fracàs del neoliberalisme» que va limitar els marges de l’ajust fiscal però també va tenir enfront actors socials empoderats, i va topar amb problemes d’un diagnòstic optimista-ingenu de la globalització que Donald Trump esmicolava des de la Casa Blanca. En el marc d’una forta crisi econòmica, el president va perdre el 2019 les eleccions en mans del peronisme. «Anàvem bé, però van passar coses», va resumir sense dissimular el seu desconcert el juny del 2018.

Obstacles similars van enfrontar altres dretes, fins i tot radicals com la de Bolsonaro –que no va poder avançar en la via ultraliberal del seu ministre d’Economia Paulo Guedes i la popularitat del qual ha caigut fins i tot entre sectors conservadors–, i s’hi sumaria la pandèmia com un cigne negre que va capgirar escenaris i previsions. Un cas més recent de gir a la dreta és el del nou president de l’Equador, el banquer Guillermo Lasso, que ha estat guanyador davant del candidat de Correa, Andrés Arauz, l’abril del 2021, però amb un Parlament amb hegemonia de l’esquerra i el centreesquerra, i un moviment social –amb un pes fort del moviment indígena que acaba de protagonitzar mobilitzacions que han posat entre l’espasa i la paret el govern anterior presidit per Lenín Moreno.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.