Amèrica Llatina ha tornat a rimar amb mobilitzacions populars i esclats socials. Iniciades abans de la pandèmia, i amb un breu parèntesi, les protestes van continuar enmig de la crisi sanitària a diversos països de la regió. Algunes, van tenir signes polítics oposats en pocs mesos, com a Bolívia, on primer es van dirigir contra el govern d’Evo Morales, protagonitzades sobretot per capes mitjanes, i poc després contra el de Jeanine Áñez, acusada d’usurpar el poder. A Xile, van ser les més sorprenents per l’èxit de la classe dirigent a l’hora de projectar el país com un iceberg (com va passar a l’Expo de Sevilla 92), allunyat de les passions populistes «tropicals» dels seus veïns. I tampoc Colòmbia, un altre país de l’Aliança del Pacífic, no es va poder escapar de l’acció col·lectiva que va tenir lloc al carrer.
A l’Amèrica Llatina hi ha el costum de pensar en la política en forma de «cicles» que fan la impressió de cert ordre en una regió que, mentre projecta simbologies «nostreamericanes», es resisteix a avançar en modes d’integració més efectius. Així, és possible pensar el cicle de les dictadures en la dècada dels 70 i els primers anys 80; el de les transicions democràtiques durant la «dècada perduda»; el cicle neoliberal en els anys 90, i després el gir a l’esquerra en els 2000. Aquest tipus d’abordatges que sens dubte serveixen per donar sentit a l’època, però que alhora aplanen realitats dissímils, anticipaven des del 2016 un gir a la dreta.
Al triomf de Mauricio Macri a l’Argentina de finals del 2015, s’hi va sumar la derrota d’Evo Morales en el referèndum per a la reelecció el febrer del 2016, la victòria del «no» en el plebiscit per als acords de pau a Colòmbia i la destitució de Dilma Rousseff en un extravagant judici polític exprés en el qual Jair Bolsonaro, aleshores diputat, es va burlar de les tortures que la presidenta havia sofert durant la dictadura militar. Però finalment l’Amèrica Llatina va quedar lluny d’un gir a la dreta tout court.
El cas de Mauricio Macri a l’Argentina va ser simptomàtic de les dificultats de les dretes postpopulistes. El president argentí es va enfrontar a una memòria dels anys 90, en clau de «fracàs del neoliberalisme» que va limitar els marges de l’ajust fiscal però també va tenir enfront actors socials empoderats, i va topar amb problemes d’un diagnòstic optimista-ingenu de la globalització que Donald Trump esmicolava des de la Casa Blanca. En el marc d’una forta crisi econòmica, el president va perdre el 2019 les eleccions en mans del peronisme. «Anàvem bé, però van passar coses», va resumir sense dissimular el seu desconcert el juny del 2018.
Obstacles similars van enfrontar altres dretes, fins i tot radicals com la de Bolsonaro –que no va poder avançar en la via ultraliberal del seu ministre d’Economia Paulo Guedes i la popularitat del qual ha caigut fins i tot entre sectors conservadors–, i s’hi sumaria la pandèmia com un cigne negre que va capgirar escenaris i previsions. Un cas més recent de gir a la dreta és el del nou president de l’Equador, el banquer Guillermo Lasso, que ha estat guanyador davant del candidat de Correa, Andrés Arauz, l’abril del 2021, però amb un Parlament amb hegemonia de l’esquerra i el centreesquerra, i un moviment social –amb un pes fort del moviment indígena que acaba de protagonitzar mobilitzacions que han posat entre l’espasa i la paret el govern anterior presidit per Lenín Moreno.
PUBLICITAT
Canvis de baixa intensitat
En aquest escenari que pot sonar desconcertant, la regió sembla que està transitant per una mena de «segona onada» de l’esquerra en contextos molt diferents. D’una banda, des dels governs, Mèxic es va sumar tardanament a aquest grup amb el triomf d’Andrés Manuel López Obrador; a Bolívia el Movimiento al Socialismo (MAS) ha tornat al poder al cap d’un any d’assetjament, després d’haver estat derrocat el novembre del 2019; a l’Argentina, com ja hem esmentat, el peronisme va tornar amb el binomi integrat per Alberto Fernández i Cristina Fernández de Kirchner; al Brasil, Luiz Inácio Lula Da Silva torna a sonar com a presidenciable.
Pedro Castillo, «evangelicocompatible» i abanderat d’una esquerra provinciana, afrontarà entre altres obstacles la fragmentació del Congrés.
A diferència dels primers anys 2000, es tracta tanmateix de projectes de canvi de baixa intensitat, sense les vel·leïtats refundacionals que van portar alguns dels seus referents a intentar una vegada i una altra la reelecció. A l’Argentina, l’albertismo ha de bregar no solament amb la dreta, sinó també amb el kirchnerisme, encarnat en el poder de la vicepresidenta, que veta sovint les apostes estratègiques del president i del seu ministre d’economia Martín Guzmán, i a Bolívia el MAS, tot i que té un poder gens menyspreable, és lluny de ser el partit hegemònic que va arribar per quedar-se «500 anys», com li agradava dir a Evo Morales. A Mèxic, parafrasejant Massimo Modonesi, van passar tres anys de malabarismes progressistes-conservadors.
El Perú és un cas particular. Allí en diverses ocasions van guanyar outsiders –com Ollanta Humala que van simular canvis de tipus populista, però que van acabar absorbits pel sistema i el model econòmic i social es va mantenir incòlume. Però, darrere del suposat miracle econòmic, el sistema polític va implosionar i els partits tradicionals pràcticament van desaparèixer. Els presidents van acabar sovint presos, pròfugs i fins i tot es van suïcidar (Alan García). I va ser en aquest context que va triomfar un mestre rural sense experiència política, Pedro Castillo, representant del «Perú profund», «evangelicocompatible» (la seva esposa i les seves filles pertanyen a l’Església del Nazareno i ell sol resar amb elles) i abanderat d’una «esquerra provinciana» que afrontarà nombrosos obstacles: un n’és la fragmentació del Congrés.
En una elecció extremament fragmentada, Castillo va poder guanyar a la segona volta perquè tenia al davant Keiko Fujimori, i entre la por al fujimorisme i la por al comunisme va triomfar el primer per una mica més de 40.000 vots. Però en la primera volta cap candidat no va superar el 20 % dels vots, per la qual cosa el Congrés va quedar tenyit de diferents colors. I un segon obstacle serà la tensió interna en el govern entre l’esquerra urbana-moderna –més lligada al feminisme, als moviments LGBTI, l’ambientalisme, etc., titllada despectivament de «caviar» pels seus detractors– i una esquerra provinciana, com la va denominar el controvertit líder de Perú Libre, Vladimir Cerrón, el partit pel qual va postular Castillo, que és conservadora en termes socials i amb tendències autoritàries. Tot això en el marc de desafiaments profunds en un context de crisi econòmica i sanitària.
PUBLICITAT
Esclat social a l’oasi xilè
En el cas de Xile hi va haver una retroalimentació entre els carrers i la política. Si el 2019 el president Sebastián Piñera (centredreta) presumia que el país era un «oasi» en una Amèrica del Sud embadalida pels cants de sirena populistes, en poc temps un esclat social d’amplituds fins aleshores inimaginables posava de cap per avall la imatge que el país tenia de si mateix. Però més enllà de la figura de l’«esbotzada» social hi va haver un procés llarg d’acumulació política i social, des dels moviments estudiantils del 2006 i el 2011 fins a les protestes contra el sistema privat de pensions, passant per una marea feminista que va commoure els fonaments d’una societat conservadora, jeràrquica i desigual.
Com un desbordament dels carrers cap a la política institucional es va aconseguir la convocatòria d’una Convenció Constitucional que haurà de reescriure la Carta Magna de l’època de la dictadura de Pinochet, presidida, per si faltaven símbols del «nou» Xile, per una dona maputxe. Però també es poden veure els canvis en una nova generació d’alcaldes, a penes de trenta i pocs anys, en diverses de les principals ciutats del país, pertanyents al Frente Amplio i, en menor mesura, al Partit Comunista. Caldrà veure l’impacte que tindrà aquesta nova realitat en les eleccions presidencials del 2021 i també la capacitat de l’esquerra per equilibrar utopia i realisme i evitar la sobreactuació en la redacció d’una Constitució que posarà a prova l’habilitat negociadora dels diferents blocs a falta de majories unificades.
A Bolívia, el MAS és lluny de ser el partit hegemònic que va arribar per quedar-se «500 anys», com li agradava dir a Evo Morales.
El Xile conservador i de dreta no s’ha esfumat, només és una mica més feble que abans. El cert és que, de moment, en aquest país amb una llarga tradició combativa i amb processos innegables de modernització en la seva transició democràtica, ha sorgit una nova esquerra que posa en qüestió el «campisme» de la vella esquerra. «Pablo Neruda es va penedir de la seva Oda a Stalin, i el Partit Comunista xilè es va penedir d’haver donat suport a les invasions d’Hongria i Txecoslovàquia. Demà es penedirà també de fer costat a la situació a Veneçuela», li va dir Gabriel Boric, triomfador en les primàries de l’esquerra, al seu contrincant Daniel Jadue, del PC.
El bolivarianisme, un llast
En efecte, Veneçuela va quedar com una experiència malmesa de socialisme del segle XXI transformada en un règim autoritari i alhora caòtic. El bolivarianisme va passar de ser una força motriu a un llast per a les esquerres regionals, i els milers de migrants projecten sobre diverses capes del món popular llatinoamericà aquesta experiència fallida. Mentrestant, Cuba, bastió sentimental de gran part de les esquerres regionals, es va enfrontar a protestes inèdites que posen en qüestió, en paraules d’Ailynn Torres, el suposat excepcionalisme de l’illa. Però al mateix temps, Colòmbia, un model de la dreta regional, mostra avui les seves filagarses i l’esgotament d’una forma de domini d’una dreta antisubversiva el poder de la qual es va construir sobre la base de la violència i les violacions dels drets humans.
En un marc més general, i amb diferències d’un país a un altre, la pandèmia de la covid-19 ha deixat a la vista les febleses de la regió –informalitat, sistemes de salut dèbils, amuntegament– i una integració avui en reculada en una zona del món on les passions ideològiques sovint tendeixen a obscurir les dificultats per aconseguir avanços institucionals concrets. Els confinaments van ser erosionats pels crits de les dretes pro-«llibertat» però també pel silenci dels treballadors informals que no es podien quedar a casa. Al cap i a la fi, la pandèmia ha deixat veure el que ja se sabia. Com vam escriure en una ocasió, a diferència d’Europa, es podria dir que el dilema llatinoamericà no és estrictament entre salut i economia, sinó entre salut i esclats socials.
Veneçuela és una experiència malmesa de socialisme del segle XXI, transformada en un règim autoritari i alhora caòtic.
La regió viu avui un moment ideològicament heterogeni, incert, calidoscòpic, en què ni les esquerres nacionalpopulars en les seves diferents variants ni les dretes liberals més democràtiques o més autoritàries no resulten gaire convincents, encara que molts països presenten fortes polaritzacions a l’entorn d’aquests eixos. Potser en això, al capdavall, el subcontinent llatinoamericà no és tan original.
