El primer d’abril d’aquest any, TV3 difonia una nota de premsa que pregonava que la cadena havia liderat l’audiència televisiva a Catalunya durant quaranta-quatre mesos seguits. És a dir, des de l’agost del 2017 la cadena pública havia estat la més vista pels teleespectadors catalans ininterrompudament. La nota qualificava la proesa de «rècord històric», i amb tota la raó. El lideratge de TV3 s’allargà fins al juny, un total de quaranta-sis mesos, fins que Tele 5 li va prendre la posició capdavantera.

La situació de TV3 és particular dins del panorama televisiu espanyol, i fins i tot europeu. El seu lideratge ininterromput respon a una característica especial de la cadena: és l’única televisió d’abast nacional que emet en la llengua d’una part molt important de la ciutadania catalana, fet que li proporciona una situació de quasi monopoli (política&prosa, núm. 25). Si un espectador catalanoparlant vol informar-se en la seva llengua només té una opció per triar: TV3.

Els intents d’aixecar una cadena en català que pogués fer la competència a la pública s’han saldat amb fracassos estrepitosos, tot i ser 8tv, la televisió del Grup Godó, la que va estar més a prop d’assolir-ho, principalment amb el programa informatiu 8 al dia, liderat per Josep Cuní, que va estar en antena des del 2011 fins al 2017, amb quotes d’audiència superiors al 5 %.

Malgrat aquesta posició de monopoli virtual de què gaudeix TV3 entre els espectadors que volen consumir televisió en llengua catalana, el share de la cadena ha patit un clar retrocés en els darrers deu anys, segons les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). L’any 2000 l’audiència mitjana anual de TV3 s’enfilava fins al 21 % del total. Vint anys més tard, però, aquesta xifra quedava per sota del 15 %. La sèrie anual mostra una baixada pronunciada de l’audiència mitjana de TV3 entre 2005 i 2008, del 19 al 14 %, una posterior estabilització i una nova caiguda entre 2012 i 2017, que deixa el share de la pública en l’11 %.

La causa sembla evident. El 2006 apareixen Cuatro i La Sexta, que aquell any atrauen un 7,7 % de l’audiència i l’any següent ja passen del 10 %. A partir del 2012 la competència per l’audiència televisiva es fa encara més forta amb l’aparició de les cadenes temàtiques. Aquest increment de l’oferta colpeja directament el share de les cadenes generalistes, no només de TV3. Les contraccions de les audiències en els últims vint anys són igualment dramàtiques per a TVE, Antena 3 o Telecinco. De fet, ho són més, precisament perquè TV3 segueix disposant, a diferència de les altres cadenes generalistes, d’una audiència «captiva», que només té una opció on triar si vol informar-se en català.

De 2000 a 2020, La 1 perd més del 60 % de la seva audiència mitjana anual a Catalunya, Antena 3 el 57 % i Telecinco gairebé el 50 %. La caiguda per a TV3 és de «només» el 31 %.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Nous hàbits de consum

A l’increment de l’oferta televisiva cal sumar-hi la fugida de segments de la població del consum televisiu atrets per altres activitats, principalment internet en tots els seus vessants, des de les xarxes socials, que consumeixen una bona porció del temps d’oci dels ciutadans, o les plataformes de pagament, l’audiència de les quals es calcula en un 9 % de mitjana per al 2020, segons les dades subministrades per l’Idescat.

Les xifres del sondeig anual de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials mostren una evident caiguda de les audiències televisives pel que fa al consum d’informació. De 2008 a 2020 aquells que diuen veure les notícies cada dia o gairebé han passat del 77 % al 63 %. En canvi han crescut els que declaren veure les notícies a la televisió amb menys freqüència o mai.

Aquesta fugida de la televisió té un clar biaix d’edat. Són especialment els joves els que renuncien al medi televisiu. Segons les dades de l’ICPS, en els últims dotze anys s’ha observat una caiguda de més de trenta punts en consum diari d’informació televisiva entre els menors de trenta-cinc anys. Bona part d’aquests, a més, s’han passat al bàndol dels que no miren les notícies a la televisió pràcticament mai. Així ho assenyalen el 30 % dels que tenen menys de trenta-cinc anys.

El resultat d’aquest canvi en el comportament d’una part significativa de la societat fa que la mitjana d’edat dels espectadors habituals de la televisió hagi crescut de manera continuada al llarg dels darrers anys. Si el 2008 el conjunt dels que deien mirar les notícies a la televisió cada dia o gairebé tenien 48 anys de mitjana, el 2020 s’enfilaven fins a fregar els 54. Vist d’una altra manera, si la mitjana d’edat de l’electorat català ha crescut dos anys i mig en els últims dotze anys, la mitjana dels consumidors habituals d’informació televisiva ho ha fet en gairebé sis.

El resultat de tot això, de l’increment de l’oferta i de l’encongiment de l’audiència per la fugida d’una part cap a nous hàbits de consum, fa pressió sobre les empreses audiovisuals i les cadenes de televisió. La solució a aquesta nova situació ha passat per l’especialització, com a via per aconseguir fidelitzar una audiència cada cop més atomitzada, és a dir més minsa.

 

Nínxols d’interès

El canvi del model de negoci televisiu, imposat pel canvi en els costums i l’increment d’oferta, ha comportat una transformació de l’oferta de les cadenes, a més d’una segmentació d’aquesta oferta en cadenes especialitzades pertanyents a un mateix grup. Si abans el que es pretenia era abastar una porció de l’audiència tan ampla com sigui possible, i per tant les cadenes omplien la seva graella amb una oferta variada que pretenia arribar a un públic divers, actualment el model de negoci consisteix a capturar i fidelitzar una porció de l’audiència necessàriament petita, mitjançant una oferta especialitzada gairebé monotemàtica. Així, ara tenim cadenes «per a dones», «per a homes», per a fanàtics dels esports, dels concursos o de la política… Certament, des de sempre les cadenes tenien un cert perfil, un biaix que les feia distingibles, però ara són nínxols d’interès, amb una graella específicament dissenyada per atraure i fer presoners.

La fugida de la televisió té un clar biaix d’edat. Són especialment els joves els que renuncien al medi televisiu.

És precisament l’augment de la infidelitat de l’audiència el que ha fet que l’oferta s’especialitzi, amb l’objectiu de «fixar» un espectador, al qual se li dóna allò que vol, a tota hora i non stop, això fa també que sigui més fàcil col·locar la publicitat, una publicitat més dirigida i personalitzada. Només cal fer un tomb per diferents cadenes per fer-se’n una idea.

Aquest canvi en l’oferta de la televisió provoca, al seu torn, un canvi en l’audiència, o com a mínim en la part d’aquesta audiència que queda capturada en una cadena específica. És el mateix efecte que provoquen les xarxes socials. L’alimentació permanent amb una informació esbiaixada, que pretén acontentar un públic nodrint-lo amb allò que es creu que vol, provoca la polarització d’aquest públic, que ja no veu ni sent arguments que no siguin els seus, i això el fa insensible a la contradicció de les seves conviccions, per no dir que fa que rebutgi directament qualsevol idea que no formi part del seu pensament. Són les echo chambers descrites en l’anàlisi dels efectes de les xarxes socials, aquest cop transmeses per unes televisions amb l’únic objectiu de mantenir el compte de resultats empresarial.

 

Espectadors envellits

TV3 no ha estat aliena a aquesta deriva, com assenyalen les dades de la seva audiència en l’última dècada. El perfil dels seus espectadors també s’ha fet menys divers i més envellit. TV3 també ha optat en els últims anys per especialitzar-se, en aquest cas nodrint un segment de l’audiència televisiva que es defineix principalment per la seva opció política, independentista en aquest cas. L’operació sembla haver sortit rodona. Si es miren les audiències mitjanes anuals, després de caure de manera quasi continuada fins al 2016, el share de la cadena pública catalana repunta clarament a partir del 2017, coincidint amb el moment més tens del procés independentista, amb un pic el mes d’octubre d’aquell any del 17 %. De 2017 a 2018 l’audiència mitjana de TV3 creix fins a fregar el 15 %, bo i mantenint-s’hi des d’aleshores. Cap altra cadena no mostra un increment d’audiència similar en el mateix període.

Una conseqüència de l’especialització de TV3 arran del ‘procés’ és la pèrdua de pluralitat política de la seva audiència.

Una conseqüència de l’especialització de TV3 arran del procés és la pèrdua de pluralitat política de la seva audiència. Segons les dades de l’ICPS, el 2008 el 62 % dels que miraven les notícies a TV3 deien votar partits nacionalistes o independentistes. El 2020 aquesta dada creix fins al 88 %. La presència de votants d’altres opcions és irrisòria. Hi ha una clara sobrerepresentació del vot independentista en l’audiència de TV3, segons les dades. En el conjunt de la mostra els votants de Junts, ERC o la CUP sumen el 59 %, trenta punts menys que entre els que miren TV3. Però curiosament, entre els electors que tenen el català com a llengua domèstica el vot a les tres forces independentistes és del 89 %, una xifra molt similar a la dels espectadors de TV3.

 

Eina de propaganda permanent

Tot indica que TV3 s’ha convertit en el refugi dels independentistes catalans. Ho ha fet nodrint aquest col·lectiu amb una programació especialment pensada per a ells, com altres cadenes dissenyen les seves graelles per acontentar els aficionats als alienígenes o a les xafarderies. Es podria dir que ha estat un moviment intel·ligent des d’un punt de vista empresarial, una jugada adaptativa davant d’un medi cada cop més competitiu per captar el favor d’una audiència cada cop més infidel.

Deixant de banda el que suposa que una cadena pública, finançada amb els diners de tots, decideixi especialitzar-se en un segment de la societat, un segment definit políticament a més, el més rellevant de tot plegat és que TV3 no necessitava fer-ho. A diferència de les altres cadenes, TV3 té un públic pràcticament assegurat, perquè en el seu segment, el de la informació en català, no té competidors.

L’especialització de TV3 com a cadena independentista no respon a una necessitat empresarial. És una altra cosa. Respon a una voluntat política de convertir la cadena pública en un instrument al servei de la causa de l’independentisme, utilitzant la seva posició de domini sobre els teleespectadors catalanoparlants. En els darrers deu anys, TV3 s’ha abocat completament a aquesta tasca, transformant-se en una eina de propaganda i evangelització permanent sobre una audiència captiva.