Una de les claus per entendre la persistència del moviment independentista els últims anys a Catalunya és la televisió autonòmica. No és l’única, però la seva aportació en el manteniment d’allò que s’ha denominat el “procés” no és gens negligible.

Dit això, la participació de la televisió pública catalana en el sosteniment del “procés” no ve, com diuen sovint els seus detractors, ni de les arts de manipulació dels dirigents de TV3 ni d’una suposada estupidesa crèdula dels espectadors. És molt més senzill: la clau del seu poder rau en el fet que actua com un monopoli de facto en la meitat de la societat catalana que té el català com a llengua habitual.

La posició de TV3 en aquest sector és un anacronisme, un residu d’altres temps que la majoria de països van anar deixant enrere fa més de tres dècades. En canvi, entre els catalans que volen ser informats en català encara preval la lògica del monopoli televisiu públic típic de les dècades dels seixanta i setanta, amb tot el que comporta de control polític i capacitat de penetració dels missatges governamentals.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

La història de la televisió a Espanya, i en part (només en una part) a Catalunya, des de finals dels vuitanta és la història de l’esmicolament de les audiències, a mesura que s’anaven incorporant més canals a l’oferta televisiva, primer amb el sorgiment de les televisions privades a principis dels noranta, i vint anys més tard amb l’aparició de la TDT i l’explosió de l’oferta amb l’aparició de les televisions “temàtiques”.

Les dades d’audiències dels darrers trenta anys dibuixen aquesta evolució cap a l’esmicolament en el consum televisiu. El 1990, any en què es trenca el monopoli públic en la televisió, amb l’aparició de les primeres cadenes privades (Antena 3, Tele 5 i Canal+), TVE concentrava quasi tres quartes parts de l’audiència mitjana anual. Cinc anys més tard, la seva audiència no arribava al 40%. Deu anys després, TVE 1 cedia el lideratge a Tele 5, posteriorment era superada per Antena 3. Actualment (dades de 2019) la suma de les dues cadenes públiques estatals amb prou feines arriba al 12% de l’audiència (13% si li sumem el Canal 24h).

Els canals privats també han hagut de fer front a una creixent competència amb l’aparició de noves cadenes a partir de 2006. Fins aleshores, la suma de les audiències de Tele 5 i Antena 3 estava estabilitzada en el 40%. Quatre anys més tard, havia baixat fins a vora el 25%, on s’han mantingut fins avui.

Possiblement, l’exemple més clar del canvi que s’ha produït és el percentatge d’audiència de la cadena més vista, que ha passat del 32% el 1992 al 15% l’any passat. L’increment exponencial de l’oferta ha produït l’esmicolament de les audiències. Les conseqüències de tot plegat són la pèrdua del control polític per part dels governs, amb l’aparició de les televisions privades i la fi del monopoli públic; la introducció de la lògica del mercat en l’àmbit televisiu, amb el seu correlat de banalització i primacia de l’espectacle en tots els àmbits (informatius inclosos, en totes les seves versions, convertits en allò que s’anomena infoshows); i el pas de l’estandarització de l’audiència a l’encapsulament de les microaudiències.

Aquesta lògica general a Espanya s’ha traslladat a Catalunya, però només en part. Les dades dels sondeigs anuals de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials, que ens permeten veure l’evolució de l’opinió dels catalans des de principis dels noranta, mostren una tendència similar a l’espanyola. Els enquestats que declaren mirar habitualment TV3 van disminuint a mesura que creix l’oferta de canals, tot i que la cadena pública manté el lideratge, tot triplicant el percentatge de les cadenes que la segueixen.

Deixant de banda TV3, a Catalunya també s’observa l’ensulsiada del predomini de TVE entre les cadenes en castellà (llevat en el període que va de 2008 a 2011, que coincideix amb la segona legislatura de Zapatero). Amb les dades del sondeig de 2019, els que diuen mirar els informatius a TV1 són pràcticament els mateixos que diuen fer-ho a Antena 3, Tele 5 o La Sexta.

Ara bé, les dades generals amaguen dues realitats ben diferenciades en funció de la llengua que es parla. Així, entre els castellanoparlants és visible la tendència a l’esmicolament de les audiències, producte de la competència creixent fruit de l’increment en l’oferta. En els darrers quatre sondeigs s’observa un empat entre cinc canals: TV1, TV3, Antena 3, Tele 5 i La Sexta, tots ells amb percentatges molt similars al voltant del 15%.

Entre els catalanoparlants, en canvi, dues terceres parts diuen veure els informatius a TV3. La cadena que la segueix, La Sexta, obté dotze vegades menys mencions (només l’assenyala el 5%).

La preferència per TV3 en aquest segment de la societat no ha variat pràcticament des d’inicis dels anys noranta. Les seves mencions s’han mogut històricament per damunt del 70% (fregant el 80% si hi afegim el Canal 33 i el 3/24). És a dir, que set de cada deu catalanoparlants diuen mirar habitualment o mirar els informatius a la cadena pública de la Generalitat. Només els anys 2014 i 2016 s’observa un lleuger retrocés (entre el 63 i el 64% de mencions), però el 2017 remunta clarament fins a tornar-se a situar a la cota del 70%.

Aquestes dades posen de manifest la posició d’absolut predomini de què gaudeix TV3 entre els electors que s’expressen habitualment en català, on la cadena pública senzillament no té competència, ja que qualsevol persona que es vulgui informar en català ho ha de fer a través de TV3.

Aquesta situació pràcticament de monopoli en l’àmbit televisiu per part del govern de la Generalitat li atorga un poder sobre una part molt considerable de la societat, més del 40% que manifesta parlar habitualment en català. És aquesta capacitat d’influència sense contrapesos la que en bona part ha permès, i encara permet, l’acceptació del marc discursiu que transmet la cadena per part d’una facció molt considerable de l’electorat, que mira TV3 no tant (o no només) perquè combregui amb la seva línia sinó perquè no té altra oferta televisiva per informar-se en la seva llengua. És així de senzill. La posició de la cadena de la Generalitat en l’espai televisiu dels catalanoparlants és similar a la que gaudien les televisions públiques estatals als anys seixanta o setanta, amb el poder que això comporta.

Òbviament, aquesta situació de quasi monopoli televisiu no converteix tots els espectadors de la cadena pública en fanàtics independentistes (com sembla deduir-se d’alguns dels discursos sobre la suposada manipulació diabòlica dels mitjans públics, i de les escoles), però no els dóna l’oportunitat d’informar-se de manera diferent de la que ofereix TV3, atorgant a aquesta la capacitat de seleccionar els temes, les veus o els tons que defineixen la realitat del país.

Perquè, malgrat que visquem immersos en la societat digital, la televisió segueix essent encara el mitjà a través del qual més gent diu informar-se de les coses. A la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió la televisió és el mitjà que diu utilitzar per informar-se de política el 74%, seguit d’internet, amb un 53%. La televisió continua mantenint intacta la capacitat (que no té la premsa ni la ràdio, ni tampoc Twitter) de generar imaginaris col·lectius a través de l’exposició dels espectadors històries en imatges. En català aquesta capacitat de crear realitat la té en exclusiva TV3. D’aquí la seva força.

 


 

TV3: de televisió en català a televisió independentista

Addenda del 14 de novembre de 2020

A l’article que vaig escriure per al número de novembre de Política&Prosa defensava que TV3 actua com un monopoli de facto entre la població catalanoparlant, al no existir cap altre canal amb capacitat per a fer-li competència. Qui es vulgui informar en català no té més opció que sintonitzar TV3. D’aquí la seva força, similar a la que havien tingut les cadenes de televisió públiques abans de la irrupció de la televisió privada.

Deia que la situació de TV3, entre l’audiència catalanoparlant, era un anacronisme, com si la cadena fos una mena de dinosaure que havia sobreviscut a l’extinció dels seus similars, tot superant no només l’aparició de les cadenes privades sinó de la TDT.

Tanmateix, les dades indiquen una certa erosió de TV3 precisament entre aquell segment sobre el que exercia el monopoli, la seva audiència «captiva», la part de la societat que té el català com a llengua habitual.

Si hom mira les xifres proporcionades pels sondeigs anuals de l’ICPS, s’observa un descens en el percentatge de catalanoparlants que diuen veure els informatius a TV3. Entre 2012 i 2019 aquest percentatge ha passat del 78 al 68%. Per contra, sembla créixer el nombre de castellanoparlants que diuen informar-se a través de la televisió de la Generalitat. Passen del 13 al 18%.

Aleshores, el procés estaria «castellanitzant» l’audiència de TV3? Com és possible?

La clau sembla ser en un altre lloc. Si a més de la llengua es té en compte el suport a la independència, s’entén millor tot. Els espectadors catalanoparlants que han «abandonat» TV3 són majoritàriament contraris a la independència, mentre que els castellanoparlants que ara diuen veure els informatius a TV3 en són favorables.

La deriva de TV3 en els anys del procés sembla haver introduït una variant nova, sembla haver refinat encara més la seva audiència. Si abans aquesta es definia pràcticament en exclusiva per la llengua (els catalanoparlants miraven TV3, els castellanoparlants no), ara s’hi introdueix la posició sobre la independència. Així, malgrat siguis catalanoparlant, mires menys TV3 si no ets independentista (gairebé tres vegades menys). En canvi, si ets castellanoparlant, però dónes suport a la independència, tens set vegades més possibilitats de ser espectador de TV3.

En convertir-se en «la pantalla del procés» (com deia l’editorial de política&prosa), TV3 hauria passat de ser la televisió d’una part de la societat catalana definida per la seva llengua, a ser la televisió d’una part definida per una opció política concreta. Una mutació amb conseqüències importants.

 

Evolució dels que miren habitualment TV3, 2012-2019 segons llengua i intenció de vot en un referèndum sobre la independència

Evolució dels que miren habitualment TV3, 2012-2019 segons llengua i intenció de vot en un referèndum sobre la independència