Entre el 2007 i el 2011, arran de l’auge de les xarxes socials, es confiava en la xarxa com una manera directa de relacionar els polítics amb els ciutadans sense passar pel filtre de la premsa. Semblava que així es posava fi a la relació simbiòtica entre partits i mitjans de comunicació. De sobte, el receptor podia ser emissor i interactuar directament amb la classe política (encara que aleshores només ho fessin pocs polítics). Tot estava a punt de canviar, per a bé.

I no era mentida. Avui hi continua havent molts estudis que demostren els bons efectes que té aquesta interacció en línia. El 2010 es va publicar un estudi de la Congressional Management Foundation que assenyalava que la interacció personal en línia feia créixer en un percentatge elevat l’aprovació dels polítics. Altres estudis mostren els efectes psicològics de l’augment de la simpatia gràcies a les interaccions (Lee, 2012) o també la sensació de proximitat (McGregor, 2017). Tot tenia un sentit. Per tant, més diàleg es convertiria teòricament en una millor democràcia, en més capacitat d’escolta i de decisió, i també en més capacitat de rendició de comptes i, en definitiva, en una manera millor de fer política.

Deu anys després, les coses han canviat bastant, sí, però en moltes ocasions, han anat cap a pitjor. Un cas pròxim i paradigmàtic el vam viure fa uns mesos. L’11 d’abril del 2021, just onze anys, tres mesos i sis dies després del seu primer tuit, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va anunciar que abandonava Twitter i el gairebé un milió de seguidors que tenia. Havien passat 4.144 dies i havia escrit més de 22.000 missatges en aquesta xarxa social. La seva decisió va ser comentada immediatament per desenes i desenes de crítics i d’admiradors, a favor i en contra.

L’alcaldessa explicava mitjançant una imatge amb un text les seves raons per fer-ho. Dos mesos després d’haver abandonat aquesta xarxa social, decisió totalment respectable, és interessant analitzar-les:

 

El discurs de l’odi

Deia Colau en el seu text: «La política és diàleg i debat, i gràcies a l’intercanvi d’informacions i opinions podem millorar. Quan va començar, Twitter tenia molt d’això. Per desgràcia, en els últims anys és sabut per tots que la xarxa s’ha omplert de perfils falsos i anònims que intoxiquen i inciten a l’odi. Molts d’ells fins i tot comprats amb diners (bots) per l’extrema dreta».

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Tornem al ciberoptimisme de l’inici de les xarxes socials versus la realitat actual, on Twitter –especialment– s’ha convertit en una trinxera en la qual grups organitzats es dediquen a increpar l’adversari. No hi ha límits, gràcies a l’anonimat. Però també hi ha el que es coneix –amb noms i cognoms– com l’«efecte de desinhibició en línia» (encunyat per John Suler), que explica que quan un individu es troba en un entorn en línia té més propensió a trencar les «normes socials» que quan és fora de línia, ja que tindrà menys conseqüències.

Aquestes persones, que viuen i es coordinen en comunitats de bombolles ideològiques, no senten que facin res de dolent quan assetgen una persona que fa política, sinó que exerceixen el seu dret d’expressió. De fet, si senten que molesten, és probable que ho facin encara amb més afany. Se senten membres d’una comunitat i, com passa a l’extrema dreta (però també a l’extrema esquerra) es retroalimenten de continguts i argumentaris, i s’organitzen «onades» de trending topics o d’atacs diaris. Twitter es converteix així en una eina d’expressió d’odi, en una trinxera que lluita en la seva batalla diària contra un enemic conegut. Com més important sentin que és aquest enemic, més atacs faran, fins i tot ajudats per bots.

 

La presència permanent

Deia Colau: «S’ha generat un altre fenomen que jo anomeno “la tirania de la presència permanent”: sembla que cal opinar de tot, tothora. Si de sobte no fas un tuit sobre un tema polèmic, surt algú a dir que estàs molt callada». Té raó l’alcaldessa de Barcelona quan parla de la tirania de la presència permanent. Precisament perquè això és el que s’espera de Twitter. És el canal que permet una difusió més directa amb la ciutadania i, especialment, amb els mitjans de comunicació.

La mateixa Colau ho deu saber molt bé, per exemple arran dels atemptats de la Rambla el 2017. A través d’una anàlisi de com es van comunicar a Twitter 35 alcaldes durant 40 atemptats, entre 2017 i 2018, Carlos Guadián i jo vam descobrir que va ser precisament Ada Colau, juntament amb l’alcalde de Manchester, els edils que més influència, impacte i alta valoració havien tingut, perquè Twitter és el canal que ofereix més impacte informatiu immediat.

Entre 2017 i 2018 Ada Colau i l’alcalde de Manchester són els edils que més influència, impacte i alta valoració van tenir.

Però aquesta necessitat d’informar sempre, de parlar de tot tothora, és impossible. Aquesta tirania de la presència permanent de la qual parla Colau considero que té similituds amb el que Byung-Chul Han denominava una «societat del cansament», en la qual agradar sempre a tothom ens fa gastar energia, ens fatiga, ens angoixa mentalment. No obstant això, i atenint-nos a les paraules de Colau, el problema no és tant aquest com el de les crítiques que suscita la no-presència en línia. El problema rau en el fet que aquesta no-presència permanent de l’alcaldessa li generava atacs. Es tracta d’un altre efecte: rebre crítiques ja no pel que es diu, sinó pel que no es diu. Tot i que, òbviament, els atacs venien del mateix grup de persones organitzades (o bots) del discurs de l’odi. La seva no-presència constant només era una excusa.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

La desafecció

Deia Colau que Twitter «sobrerepresenta les polèmiques i els discursos d’odi, t’acaba gairebé convencent que la humanitat és dolenta, desconfiada, egoista. I una cosa més: m’he adonat