Encaputxats de processó de setmana santa, militars ben uniformats, alguns amb enormes capes blanques com les que portava la guàrdia mora de Franco o els membres d’algunes ordes religiós-militars, sotanes, roquets, estoles, reclinatoris, un confessionari, nens amb uniforme de col·legi de l’Opus Dei, un botafumeiro, una custòdia, banderins, un pal·li i cristos, molts cristos, mil dos-cents, molts dels quals acaben formant una gegantina corona d’espines al segon acte.
La meva generació va superar els traumes del nacionalcatolicisme franquista i pensava que les que venien al darrere com la de l’Àlex Ollé, també, però es veu que no. O això sembla veient la Norma de Vincenzo Bellini que el furero ha dirigit escènicament i que s’acaba de presentar al Liceu. També pot molt ben ser que tractant-se d’una producció feta per a la Royal Opera House Covent Garden de Londres (2016), a la que ara s’hi ha ‘associat’ el Liceu, aquest typical Spanish farcit de tòpics anés directament adreçat a aquell públic.
Aquí no cola. I no ho fa perquè la direcció escènica no ultrapassa aquest embolcall teatral, això sí, molt ben dissenyat per Alfons Flores que fa servir tota l’alçada de l’escenari. El concepte vola molt ras en detriment de la història que expliquen Bellini i el llibretista Felice Romani. Dos pobles, un d’invasor i un altre envaït; dues creences enfrontades les quals mantenen el poder i la cohesió social a cada banda, i una història de traïcions.
Una escena de l’òpera Norma de Vicenzo Bellini. Fotografia de Bill Cooper.
Norma, la sacerdotessa druida, traeix al seu poble enamorant-se de l’enemic romà, de Pollione, amb qui ha tingut dos fills, i traeix la seva religió i el seu estat que l’obliga a la castedat. El procònsol romà també traeix als seus i traeix Norma enamorant-se de la verge gal·la Adalgisa. Un drama personal dominant dins d’un de col·lectiu. Un debat entre la passió i el deure amanit per la gelosia. Tanmateix, tot queda ofegat per tanta parafernàlia. Fins i tot l’escena íntima en la qual Norma, descoberta la traïció de l’amant, es disposa a matar els fills, però s’atura perquè li ho impedeix l’amor de mare i tot seguit manté un gran duet ple d’emoció amb qui era la seva rival, resulta d’una gran banalitat.
Norma és més que una història de fanatisme religiós tal com proposa Ollé i del seu plantejament en resulten incoherències. No està clar qui són els uns i els altres i no resulta gens creïble, per exemple, que amb tota la pompa triomfalista el poble de la Gàl·lia sigui un poble oprimit (o és que Astèrix s’equivocava?). I el perfil del trio protagonista queda poc dibuixat.
Musicalment, aquesta Norma, una òpera de llarga i brillant història al Liceu, no acabava d’arrencar. A Domingo Hindoyan li faltava el tremp que reclama una obra plena de dramatisme i això, aquest manca d’ànim, es traduïa a una orquestra i un cor sense massa esma. Reconeixent que el de Norma és un paper terrible per a la veu, la soprano Marina Rebeka s’hi va esmerçar, però un excés de vibrato i uns aguts cridaners desmereixien el resultat. La mezzosoprano Varduhi Abrahamyan va cantar molt eficaçment el paper d’Adalgisa, així i tot no sembla que aquest sigui el seu repertori. Riccardo Massi era un Pollione correcte i una mica encarcarat. El baix Nicolas Testé, segons que van avisar, patia una laringitis. Núria Vilà i Néstor Losán complien en els papers de Clotilde i Flavio.
El dia de l’estrena, al final, no tots els espectadors que van protestar la posada en escena ho van fer perquè se sentissin ofesos per considerar-la un atac a la religió. Molts ho van fer pel simplisme de la proposta.
