Ucraïna està rebent ajuts i compensacions diversos per la seva heroica resistència a l’agressió de Rússia, no tots desinteressats, alguns dels seus valedors no dissimulen que cerquen el desgast de Rússia a costa dels sacrificis d’Ucraïna.

Els ajuts, econòmics, en proveïments, armament, intel·ligència i logística, són importants, les compensacions també, la més generalitzada és l’acolliment institucional i civil de milions de refugiats en una extraordinària resposta europea.

Ucraïna va guanyar el festival d’Eurovisió 2022, gràcies al televot popular, amb una cançó de dubtosa qualitat musical –Stefania, una lloa de la mare del cantautor i una invocació metafòrica de la dolençosa mare pàtria-, però emotiva en el context de la guerra.

Gal·les ha estat criticat perquè la selecció nacional gal·lesa eliminà Ucraïna a Cardiff, privant-la de l’extraordinària plataforma de visibilitat i simpatia que la participació en el mundial de Quatar 2022 li hauria reportat.

I, casualitat o no, el prestigiós “Friedenspreis des deutschen Buchandels”, el premi de la pau dels llibreters alemanys, acaba de ser atorgat a Serhij Zhadan, escriptor ucraïnès, poeta i músic, resident a Khàrkiv, on realitza una meritòria tasca humanitària.

Tanmateix, la gran compensació ha vingut de la Unió Europea. El 23 de juny de 2022 el Consell Europeu aprovà per unanimitat -un requisit necessari, segons l’article 49 del Tractat de la Unió Europea (TUE)- l’estatus de candidata a l’adhesió d’Ucraïna. Ha estat una decisió adoptada en un temps rècord, cosa insòlita en la història de les ampliacions. Ucraïna havia presentat la sol·licitud d’adhesió el 28 de febrer, quatre dies després del començament de la invasió russa.

Ara bé, Ucraïna és el país candidat més lluny de complir els “criteris d’adhesió”, fixats pel Consell Europeu de Copenhaguen el 1993 i completats pel de Madrid el 1995. En síntesi: unes institucions estables que garanteixin la democràcia, l’estat de dret, els drets humans i el respecte i la protecció de les minories; una economia de mercat en funcionament, capaç de fer front a la pressió competitiva i a les forces del mercat; la capacitat institucional i administrativa per aplicar de manera efectiva el cabal comunitari; la capacitat d’assumir les obligacions i els objectius de la Unió.

La dramàtica realitat d’Ucraïna -l’aparent normalitat de la vida a Kíev és enganyosa-, deixa els “criteris d’adhesió” en paper mullat. El país es troba subjecte a la llei marcial, les institucions estan paralitzades i les estructures administratives, desballestades, funcionen gairebé només per atendre les necessitats de la guerra.

Rússia està devastant Ucraïna: ciutats i pobles bombardejats fins al fonament dels edificis, infraestructures vitals arruïnades, els camps de conreu convertits en camps de batalla, i la reacció armada ucraïnesa hi afegeix encara més destrucció. La població, dispersada i desconjuntada, té més d’onze milions de desplaçats a l’interior i més de sis milions i mig de refugiats a l’exterior, a més de milers de morts, ferits i desapareguts entre civils i combatents.

Les magnituds en superfície i nombre d’habitants relativament semblants entre Ucraïna i Espanya permeten una certa comparació en indicadors bàsics: PIB per habitant el 2020, Ucraïna 3.291 €, Espanya 25.460 €; despesa pública per habitant el 2021, Ucraïna 1.641 €, Espanya 12.884 €; pensions el 2021, Ucraïna mínima 56 €, màxima 554 €, Espanya mínima 654 €, màxima 2.820 €. A l’Índex de Desenvolupament Humà el 2020 Ucraïna hi figurava amb 74 punts, Espanya amb 90 i Irlanda, el primer Estat de la UE a l’índex, amb 95 punts.

Els experts estimen que, encara que hi hagués un alto el foc immediat, l’economia ucraïnesa no recuperaria els (baixos) nivells anteriors a la invasió fins al 2030, i la reconstrucció d’Ucraïna superarà el bilió d’euros, astronòmic cost que no sols llastarà els pressupostos d’Ucraïna durant dècades, sinó que també desbordarà la capacitat d’ajuda de la UE, fins i tot comptant amb altres aportacions internacionals.

PUBLICITAT

Aquestes dades desastroses, i les que s’hi afegiran abans no s’arribi a un alto el foc permanent, fan que Ucraïna -diguem-ho sense edulcoracions compassives- sigui una “candidata de ficció” a l’adhesió a la UE.

La UE no pot fer més excepcions i batre més rècords compensant Ucraïna -sense oblidar que Geòrgia, amenaçada per Rússia, ha estat simultàniament acceptada com a candidata i demanaria facilitats semblants- per no afectar el principi d’equitat respecte als candidats que porten anys d’espera per iniciar o avançar en les negociacions (Turquia, Macedònia del Nord, Montenegro Sèrbia i Albània), i per mantenir la difícil cohesió interna de la UE, car si ja la concessió a Ucraïna de l’estatus de candidata ha costat d’empassar a alguns estats membres, noves concessions en la perspectiva del procés de negociació provocarien fortes reserves divisives.

Ucraïna porta un llast feixuc, participava del “model rus”: oligarques extractius, un sistema judicial mediatitzat pel poder executiu i pels poders fàctics, una tendència a l’autocràcia i una altíssima corrupció -segons l’Índex de Percepció de la Corrupció en el sector públic, Ucraïna el 2021 sortia al lloc 122 de 180 països analitzats, Rússia al 136 i Espanya al 34.

El compliment dels “criteris d’adhesió” haurà de ser exigit a Ucraïna des d’una especial vigilància, més que més perquè hi ha el precedent negatiu d’una vigilància no prou rigorosa en les adhesions el 2007 de Bulgària i Romania, estats membres que encara arrosseguen incompliments.

D’altra banda, les futures ampliacions plantegen a la UE dos reptes colossals: un, la quantia dels fons d’ajut als candidats -necessàriament quantiosos per a Ucraïna- que detrauran recursos a l’aprofundiment de la integració comunitària; dos, la imprescindible adaptació dels Tractats a l’ampliació.

Si la UE a vint-i-set és a frec de la ingovernabilitat pel nombre de matèries que requereixen l’aprovació per unanimitat al Consell Europeu i al Consell, a trenta-dos o trenta-cinc, sense una prèvia reforma, serà senzillament ingovernable.

Abans de la pròxima ampliació, sigui a Ucraïna o a altres candidats, la UE haurà de resoldre la qüestió de la unanimitat, limitant-la a molt poques matèries -l’ideal seria la supressió de la unanimitat i l’adopció universal de majories, que comportaria una pràctica federació de la UE-, qüestió en extrem complicada tant en el terreny del consens necessari per a la reforma com en el jurídic per a la revisió.

La limitació, que probablement aniria acompanyada d’altres canvis, exigirà una revisió dels Tractats. El nou text haurà de ser aprovat (encara) per unanimitat al Consell Europeu (article 48 del TUE) i per majoria qualificada al Parlament Europeu, i, després, sotmès a la ratificació unànime dels Estats, alguns hauran de fer-la previ referèndum, sempre amb la possibilitat de sorpreses.

Probablement, l’única solució aplicable a mitjà termini sigui una UE a diferents velocitats, modalitat ja prevista als Tractats vigents com a “cooperacions reforçades” (article 20 del TUE), però d’una manera quasi inaplicable, n’és la prova que els Estats més partidaris de la integració europea no s’hi han acollit, a causa de les rigoroses garanties que s’estableixen a favor dels Estats que formarien el grup dels lents.

L’adhesió d’Ucraïna, atesa l’excepcionalitat de les condicions que pateix i de les circumstàncies externes que l’envolten, podria representar una oportunitat per a la UE a fi d’accelerar reformes que, altrament, les ronsejaria anys, bo i aprofitant la bona disposició actual dels Estats envers Ucraïna, disposició d’incerta duració.