La guerra d’Ucraïna ha fet miques l’statu quo que va succeir a la desaparició de la Unió Soviètica l’any 1991. No només per la guerra en si, sinó perquè la relació de l’OTAN amb Rússia i la Xina, descrita al Concepte Estratègic aprovat a la cimera de juny a Madrid, configura una nova versió de la pau armada. Una pau armada, però, menys estable i previsible que la que va seguir la crisi dels míssils a Cuba (octubre de 1962) i bastant més plena de riscos. Perquè si una cosa es va palesar a Madrid és que les decisions preses ho van ser davant la perspectiva d’un llarg període de dissensos entre l’Aliança i Rússia o, el que és el mateix, un temps previsiblement llarg d’inestabilitat, desconfiança i amb el perill sempre present d’escalada militar.

Al mateix temps, la cohesió i unitat restaurada al si de l’OTAN, subratllada per tothom, ha encobert una dada del tot rellevant: la gestió i orientació de la resposta a la invasió d’Ucraïna, acceptada pels 30 països aliats —aviat en seran 32 amb la incorporació de Finlàndia i Suècia— respon a una anàlisi de la situació i de les necessitats feta essencialment pels Estats Units, que no per força coincideix amb la que fan potències europees com ara Alemanya i França.

Les raons de pes per poder parlar d’un punt de vista genuïnament europeu, diferent del dels Estats Units, són dues: el cost econòmic induït per la guerra —encariment irrefrenable de l’energia, precarietat en les cadenes de subministrament i inflació embogida— i la proximitat del camp de batalla. De manera que al mateix temps que la Casa Blanca insisteix a mantenir l’esforç de guerra ajudant Ucraïna amb armament amb l’objectiu de debilitar Rússia, diferents cancelleries europees defensen sotto voce la necessitat de parar la guerra com més aviat millor, encara que el cost sigui que Ucraïna faci concessions territorials a Rússia.

En aquesta percepció europea de la realitat hi pesa molt el fet indiscutible que la dissuasió nuclear només evita una confrontació entre les grans potències, com ha explicat a bastament el professor Ulrich Kühn, de la Universitat d’Hamburg. Però, al mateix temps, l’equilibri del terror fa impossible la implicació directa en una guerra en defensa d’un Estat agredit si l’agressor, en aquest cas Rússia, és una potència atòmica. Dit d’una altra manera: encara que la invasió d’Ucraïna és un casus belli de llibre, el risc d’una escalada nuclear fa impossible la implicació directa de l’OTAN sobre el terreny i, per aquesta raó, l’única perspectiva realista perquè callin les armes és negociar la fi dels combats i fer alguna concessió al president Vladímir Putin, que en cap cas acceptarà un desenllaç que no li permeti cantar victòria.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

El punt de no retorn

Quan Emma Ashford, membre de l’Atlantic Council, diu que els darrers mesos han subratllat la dependència d’Europa dels Estats Units per resoldre els problemes de seguretat no fa més que resumir les dades que han portat els aliats europeus a acceptar sense reserves el que ha descrit Jake Sullivan, conseller de Seguretat Nacional de Joe Biden, com «una postura de força més robusta, més creïble en el combat, més capaç i més decidida». Tanta contundència en la descripció de l’OTAN després de la cimera de Madrid sembla donar la raó a Sylvie Kaufmann quan va escriure a Le Monde: «El punt de no retorn és un fet entre l’Aliança Atlàntica i Rússia». L’augment anunciat dels pressupostos de defensa europeus per tal d’arribar el més de pressa possible al 2 % del PIB i la mobilització de 300.000 soldats —homes i dones— en direcció al flanc oriental de l’OTAN també donen la raó a Kaufmann.

L’única perspectiva realista perquè callin les armes és negociar la fi dels combats i fer alguna concessió al president Vladímir Putin.

El punt de no retorn és també bastant un fet entre la Unió Europea —la majoria dels 27 associats són membres de l’OTAN— i Rússia. Malgrat la dependència del gas rus i la necessitat d’aconseguir un modus vivendi amb l’adversari de l’est, el fet és que al donar suport a les candidatures d’adhesió d’Ucraïna i de Moldàvia, la UE ha canviat en molt la naturalesa de la seva relació futura amb Rússia i haurà de reordenar les seves prioritats, segons el parer de Joschka Fischer, exministre alemany d’Afers Estrangers. De fet, la UE, la seva condició de referència democràtica per a les opinions públiques de diferents estats nascuts de la descomposició de l’UR