La guerra d’Ucraïna ha fet miques l’statu quo que va succeir a la desaparició de la Unió Soviètica l’any 1991. No només per la guerra en si, sinó perquè la relació de l’OTAN amb Rússia i la Xina, descrita al Concepte Estratègic aprovat a la cimera de juny a Madrid, configura una nova versió de la pau armada. Una pau armada, però, menys estable i previsible que la que va seguir la crisi dels míssils a Cuba (octubre de 1962) i bastant més plena de riscos. Perquè si una cosa es va palesar a Madrid és que les decisions preses ho van ser davant la perspectiva d’un llarg període de dissensos entre l’Aliança i Rússia o, el que és el mateix, un temps previsiblement llarg d’inestabilitat, desconfiança i amb el perill sempre present d’escalada militar.

Al mateix temps, la cohesió i unitat restaurada al si de l’OTAN, subratllada per tothom, ha encobert una dada del tot rellevant: la gestió i orientació de la resposta a la invasió d’Ucraïna, acceptada pels 30 països aliats —aviat en seran 32 amb la incorporació de Finlàndia i Suècia— respon a una anàlisi de la situació i de les necessitats feta essencialment pels Estats Units, que no per força coincideix amb la que fan potències europees com ara Alemanya i França.

Les raons de pes per poder parlar d’un punt de vista genuïnament europeu, diferent del dels Estats Units, són dues: el cost econòmic induït per la guerra —encariment irrefrenable de l’energia, precarietat en les cadenes de subministrament i inflació embogida— i la proximitat del camp de batalla. De manera que al mateix temps que la Casa Blanca insisteix a mantenir l’esforç de guerra ajudant Ucraïna amb armament amb l’objectiu de debilitar Rússia, diferents cancelleries europees defensen sotto voce la necessitat de parar la guerra com més aviat millor, encara que el cost sigui que Ucraïna faci concessions territorials a Rússia.

En aquesta percepció europea de la realitat hi pesa molt el fet indiscutible que la dissuasió nuclear només evita una confrontació entre les grans potències, com ha explicat a bastament el professor Ulrich Kühn, de la Universitat d’Hamburg. Però, al mateix temps, l’equilibri del terror fa impossible la implicació directa en una guerra en defensa d’un Estat agredit si l’agressor, en aquest cas Rússia, és una potència atòmica. Dit d’una altra manera: encara que la invasió d’Ucraïna és un casus belli de llibre, el risc d’una escalada nuclear fa impossible la implicació directa de l’OTAN sobre el terreny i, per aquesta raó, l’única perspectiva realista perquè callin les armes és negociar la fi dels combats i fer alguna concessió al president Vladímir Putin, que en cap cas acceptarà un desenllaç que no li permeti cantar victòria.

 

El punt de no retorn

Quan Emma Ashford, membre de l’Atlantic Council, diu que els darrers mesos han subratllat la dependència d’Europa dels Estats Units per resoldre els problemes de seguretat no fa més que resumir les dades que han portat els aliats europeus a acceptar sense reserves el que ha descrit Jake Sullivan, conseller de Seguretat Nacional de Joe Biden, com «una postura de força més robusta, més creïble en el combat, més capaç i més decidida». Tanta contundència en la descripció de l’OTAN després de la cimera de Madrid sembla donar la raó a Sylvie Kaufmann quan va escriure a Le Monde: «El punt de no retorn és un fet entre l’Aliança Atlàntica i Rússia». L’augment anunciat dels pressupostos de defensa europeus per tal d’arribar el més de pressa possible al 2 % del PIB i la mobilització de 300.000 soldats —homes i dones— en direcció al flanc oriental de l’OTAN també donen la raó a Kaufmann.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

L’única perspectiva realista perquè callin les armes és negociar la fi dels combats i fer alguna concessió al president Vladímir Putin.

El punt de no retorn és també bastant un fet entre la Unió Europea —la majoria dels 27 associats són membres de l’OTAN— i Rússia. Malgrat la dependència del gas rus i la necessitat d’aconseguir un modus vivendi amb l’adversari de l’est, el fet és que al donar suport a les candidatures d’adhesió d’Ucraïna i de Moldàvia, la UE ha canviat en molt la naturalesa de la seva relació futura amb Rússia i haurà de reordenar les seves prioritats, segons el parer de Joschka Fischer, exministre alemany d’Afers Estrangers. De fet, la UE, la seva condició de referència democràtica per a les opinions públiques de diferents estats nascuts de la descomposició de l’URSS, és el gran maldecap de Putin, que es miri per on es miri és el big boss d’una cleptocràcia gegantina.

 

Equilibri del terror

Aquest és un canvi substancial en relació a la guerra freda clàssica, durant la qual, entre ensurts i Realpolitik, es va crear un sistema on tot el que passava era bastant previsible i, per exemple, rara vegada després de la crisi cubana s’esmentava la possible utilització d’armes nuclears tàctiques —d’abast limitat—, cosa que ara no passa. En una anàlisi publicada a Foreign Affairs, Richard K. Betts, professor de la Universitat de Columbia, explica per què cal mesurar la possibilitat que Rússia decideixi fer un pas en aquesta direcció: «El perill serà més gran si la guerra tomba decisivament a favor d’Ucraïna. Aquesta és l’única situació en la qual seria plausible l’incentiu dels russos per assumir aquest risc increïble, en un intent d’evitar la derrota, amenaçant Ucraïna i els seus partidaris de l’OTAN perquè es retirin. Els russos podrien fer-ho disparant una o unes quantes armes nuclears tàctiques contra les forces ucraïneses o desencadenant una explosió simbòlica en una zona buida». Una hipòtesi que suposa pensar en un Armagedon d’abast reduït; una possibilitat inquietant, val a dir.

La condició de referència democràtica de la UE per a les opinions públiques d’estats nascuts de la descomposició de l’URSS, és el gran maldecap de Putin.

Durant la guerra freda, va ser l’OTAN la que va fer uns plantejaments amb aquest perfil pertorbador, suposadament perquè el Pacte de Varsòvia, és a dir, l’URSS, tenia superioritat en armament convencional, però ara passa justament a l’inrevés i l’opció nuclear limitada sembla que està sobre la taula de l’Estat Major rus. Tot això no és més que una adaptació ad hoc de la idea de resposta flexible desenvolupada pels estrategs del Pentàgon com a part del que genèricament es va denominar equilibri del terror. Per aquesta raó, Henry Kissinger, gat vell en aquests perillosos jocs de mans, es va declarar al Fòrum Econòmic de Davos —mes de maig— partidari de fer alguna concessió al Kremlin en el Donbass per desinflamar la crisi: segons l’exsecretari d’Estat, la solució ideal és acordar el retorn a la situació anterior al 24 de febrer, amb el Donbass sota control rus.

És això compatible amb la consideració de Rússia com la principal amenaça per a l’OTAN, definició inclosa en el nou Concepte Estratègic? Fins a quin punt li cal als Estats Units mantenir el pols, desgastar Rússia i complicar la consolidació de l’eix Rússia-Xina com un possible competidor a escala global? Al mateix temps, cal preguntar-se, quins són els límits de la capacitat de resistència europea sense posar en perill la cohesió de l’OTAN?

Les respostes tenen a veure al mateix temps amb la seguretat i l’economia. Es tracta d’una combinació molt complexa on coincideixen tres àmbits tant diferenciats com importants: Europa com a teatre d’operacions d’un dispositiu defensiu tensat per la guerra; el desafiament xinès, entès com el gran repte pels aliats de l’OTAN després de Rússia; i les febleses d’una economia global llastrada per l’encariment de l’energia i la crisi logística —de subministraments— entre els mercats asiàtics, d’una banda, i Europa i els Estats Units, d’una altra.

Segons Henry Kissinger la solució ideal és acordar el retorn a la situació anterior al 24 de febrer, amb el Donbass sota control rus.

En refundar l’OTAN, si es pot dir així, la cirurgia d’urgència ha servit per rescatar-la de la mort cerebral diagnosticada pel president de França, Emmanuel Macron, fa tres anys, però no per fer front a altres necessitats imperioses, en especial atenuar els efectes econòmics de la guerra i la crisi de subsistències que amenaça les regions més desvalgudes del planeta on la manca de productes de primera necessitat, com ara els cereals, té una enorme capacitat desestabilitzadora. D’aquí és fàcil deduir que l’exercici de realisme de Kissinger a Davos té a veure amb el potencial divisiu, de fractura, al si de l’Aliança Atlàntica si l’esforç de guerra s’allarga sine die, la qual cosa no és en absolut descartable. De fet, la situació en el Donbass des de 2014 fins a la invasió de febrer ha estat la d’un conflicte de baixa intensitat, i tot és possible un cop ha fracassat la guerra llampec dissenyada pels generals russos.

En el supòsit que el dany econòmic causat a Rússia per les sancions internacionals trenqués els designis de Vladímir Putin hi ha una dosi intensiva d’optimisme; darrere la insistència de Volodímir Zelenski a demanar més i millors armes, hi ha el convenciment que res no aturarà el Kremlin. En tot cas, és més previsible que abans es manifesti l’esgotament de segments de l’opinió pública europea, clarament divisius, farts d’afrontar el cost sempre a l’alça del càstig imposat a Rússia.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Quan es fa recompte del preu pagat fins ara per Rússia, se’n destaca poc un factor determinant: en un règim molt centralitzat i repressiu, la capacitat de resposta al carrer es redueix a minories urbanes molt petites. Quan el mateix càlcul es trasllada a entorns democràtics europeus, que en començar 2022 creien arribada l’hora de la recuperació, ara frenada, pot créixer exponencialment la capacitat de resposta dinàmica de l’opinió pública, sobretot si es concreta la recessió en forma de crisi social.

 

Vells dimonis familiars

Fa 75 anys, el diplomàtic estatunidenc George F. Kennan va publicar un famós article on va perfilar la coneguda com a teoria de la contenció (la necessitat de contenir el règim soviètic, que considerava expansiu per naturalesa). Les reflexions de Kennan van inspirar la coneguda com a doctrina Truman durant els primers anys de la guerra freda: posicions de força i escassa disposició a una coexistència negociada.

Tres quarts de segle més tard, en un entorn molt diferent, però amb una rivalitat renascuda, l’estratègia de la contenció, de fixar límits a Rússia, ha fet acte de presència. Clar que Putin no és Stalin, ni la Rússia dels oligarques és l’URSS victoriosa de la Segona Guerra Mundial, ni la Xina, un país desballestat com ho era a finals dels anys 40, però la situació a Ucraïna ha ressuscitat vells dimonis familiars, convertida un altre cop Europa en l’espai polític on es lliura un gran combat per l’hegemonia política i qui sap si per la cultura democràtica, les dues cares d’una mateixa moneda.