L’hongarès Jánós Kádár i el txec Gustáv Husak foren els caps dels governs titella que la Unió Soviètica implantà a Hongria i a Txecoslovàquia després de les intervencions militars de 1956 i 1968. Qui serà el cap del govern titella que Vladímir Putin imposarà a Ucraïna, si aconsegueix doblegar-la del tot? Encara no ho sabem.
La Unió Soviètica (US), que tant pesa a la memòria i la biografia de Putin -no endebades fou funcionari de l’URSS fins al 1991 com un cap d’espies mitjà del KGB-, va justificar aquelles agressions per la defensa del «socialisme» que, segons Moscou, el «revisionisme» i la reacció, instigats pels occidentals, el posaven en perill, bo i intentant convèncer de la necessitat de la intervenció, si no el món sencer, almenys els encara combatius partits comunistes de tot el món i, sobretot, a les seves bases socials.
Avui, a Putin no li cal convèncer ningú de fora, perquè ningú no espera res d’aquesta Rússia que no té res per oferir, llevat del model autoritari que tant agrada a les ultradretes. Per contra, la URSS era una referència mundial per a una certa intel·lectualitat i esquerra no comunistes. Per això, les justificacions invocades per Putin són tan grolleres, pensades només com a ideologia i propaganda per als soferts russos, que, embolcallats amb el nacional populisme de gran potència que els ven Putin, s’ho empassen gairebé tot resignadament.
Hi ha similituds i diferències entre l’agressió actual a Ucraïna, qualificada per Putin d’«operació especial», d’intervenció «limitada» doncs, que sempre pot ser aturada temporalment, suspesa definitivament o rematada, segons li convingui, i les que patiren Hongria i Txecoslovàquia.
Aleshores, Moscou argumentà que en el marc de la solidaritat socialista atenia la petició d’ajuda que li havien demanat els sectors no «revisionistes» del partit comunista hongarès i del partit txec. Ara, ningú no ha demanat ajuda a Putin, llevat dels titelles de Donetsk i Luhansk. Ni aquesta flaca excusa pot exhibir.
PUBLICITAT
En el cas txec, la US va fer que la intervenció, bé que sota ferri control i comandament soviètic, fos multilateral amb la participació d’efectius de Polònia, Hongria i Bulgària, membres del Pacte de Varsòvia. Ara, la intervenció ha estat unilateral, d’una Rússia aïllada -la Bielorússia d’Aleksandr Lukaixenko, satèl·lit de Rússia, no compta-, que ha concitat la repulsa explícita de la quasi totalitat de la comunitat internacional. A pesar de l’aparent entesa entre Putin i Xi Jinping, d’ambigua es pot considerar l’abstenció de la Xina a la votació al Consell de Seguretat de la resolució de condemna de Rússia. No cal dir que Putin hauria preferit que la Xina també vetés la resolució.
La URSS va poder comptar amb la potent cobertura ideològica dels partits comunistes i, fins i tot, amb la cobertura «jurídica» de la doctrina Bréjnev de la «sobirania limitada»: «Quan les forces que són hostils al socialisme intenten modificar el desenvolupament d’algun país socialista i desviar-lo cap al capitalisme, això no és només un problema del país afectat, sinó que és un problema comú de tota la comunitat de països socialistes», doctrina que fou elaborada a partir d’una interpretació esbiaixada de la teoria del Dret Internacional Socialista, que havia formulat el notable jurista Gregorij I. Tunkin. Ara, Putin no ha cercat cap cobertura jurídica, cap ni una; ha pretès tenir-ne prou amb la seva tergiversació de la «història comuna» de Rússia i Ucraïna i amb l’eslavisme compartit.
Tanmateix, serà difícil que una part d’Ucraïna, probablement majoritària, no senti trencats els llaços emocionals de l’eslavisme per la intervenció russa a sang i foc, llaços, d’altra banda, diverses vegades mútuament traïts al llarg del segle XX: les fams per la requisa soviètica de la producció ucraïnesa de blat, la col·laboració del nacionalisme ucraïnès amb l’invasor alemany, les execucions soviètiques massives de presoners ucraïnesos que havien sobreviscut als camps alemanys, l’amputació a Ucraïna de Crimea i Sebastòpol, etc.
La justificació de la intervenció soviètica a Txecoslovàquia per la doctrina de la «sobirania limitada» fou durament qüestionada per la Xina de Mao Zedong. Ara sembla que hi ha una entesa entre Putin i Xi Jinping, més conjuntural que sòlida, i que, a Putin, acabarà creant-li problemes. La posició oficial de la Xina en matèria de relacions internacionals, i que li serveix de carta de presentació a l’esfera internacional, és la del respecte del Dret, dels tractats, de la solució pacífica dels conflictes, de les fronteres i de la integritat territorial dels Estats, posició que topa frontalment amb l’agressió a Ucraïna i amb les intencions que Putin porta de cap.
Les intencions no les ha exposades clarament, l’obscuritat i la imprevisibilitat formen part de l’estratègia de Putin, però algunes es dedueixen de l’atrevida, arriscada i costosa aposta que ha fet. Sens dubte, la d’impedir que Ucraïna entri a l’OTAN, però podia haver-ho aconseguit sense necessitat de jugar-se-la.
La «finlandització» temporal o definitiva d’Ucraïna era quelcom negociable, àdhuc pels mateixos ucraïnesos. Finlàndia no és membre de l’OTAN, però ho és de la Unió Europea i de l’euro. Hi havia marge per negociar. Putin ja no en té prou amb això. Tampoc no li agrada l’entrada d’Ucraïna a la Unió Europea per l’efecte mirall que tindria el seu desenvolupament econòmic i la consolidació de les llibertats públiques. Ja ha reconegut les províncies de Donetsk i Luhansk del Donbass com a repúbliques independents, cosa que no les converteix en estats, les posa a tot estirar als mateixos llimbs jurídics i internacionals d’Ossètia del Sud, Abkhàzia i Transnístria, arrabassades a Geòrgia i Moldàvia després de sengles intervencions de Rússia.
No pot aspirar (encara) a la integració sense més ni més d’Ucraïna a la Federació de Rússia com va fer amb Crimea i Sebastòpol el 2014. El sistema internacional no ho aguantaria, començant per la Xina, car la integració entraria de ple en contradicció amb la seva doctrina oficial sobre les relacions internacionals. Putin necessita un règim titella a Ucraïna que de facto, guardant certes formes, estableixi la submissió d’Ucraïna en tots els ordres a Rússia.
La inesperada resistència armada ucraïnesa ha complicat els plans de l’agressor.
Ara bé, muntar semblant règim li costarà més del que costà a la US muntar-los a Hongria i Txecoslovàquia. Malgrat la repetida crida feta per Putin al cop d’estat a Ucraïna, no li ha respost cap potencial col·laboracionista. I abans haurà d’eliminar el govern de Volodímir Zelenski, legítim davant la comunitat internacional. Com ho farà i què en farà del president? Imre Nagy, el cap del govern hongarès el 1956, fou detingut i més tard executat. El txec Alexander Dubcek, deposat, va sobreviure i feu de jardiner. La inesperada resistència armada ucraïnesa ha complicat els plans de l’agressor. La penetració russa no ha estat el blitzkrieg que esperaven i això dona encara alguna possibilitat a Zelenski d’escapar dels deixants d’Hongria i Txecoslovàquia.
Ni el 1956 ni el 1968 els occidentals posaren sancions econòmiques a l’URSS. L’economia soviètica era autàrquica i autosuficient dins el bloc comunista. Avui Rússia està «globalitzada» econòmicament. Ara, Putin confia poder evitar el gruix de les conseqüències econòmiques de les sancions occidentals gràcies als acords amb la Xina, interessada en el gas i el petroli que li pot fornir Rússia a bon preu. Però compte perquè el que la Xina guanya amb el proveïment energètic assegurat ho pot perdre en el comerç internacional. La Xina necessita imperiosament l’estabilitat internacional per continuar el seu creixement i l’expansió a l’economia mundial, que s’han ressentit molt a causa de la pandèmia. No està clar que la Xina es presti a seguir el joc de Putin, joc que no controla, s’arrisca a fer el negoci d’en Robert amb les cabres. Rússia té un producte interior brut per sota del d’Itàlia i un PIB per habitant menys de la meitat de l’espanyol, no pot absorbir ni de bon tros el comerç de la Xina amb la resta del món, que li és vital, principalment amb els Estats Units i la Unió Europea. Putin podria trobar-se que la festa li surt galdosa.
