Els dirigents russos i xinesos qualifiquen de «vincle de solidaritat indestructible» la relació actual de les dues potències. Si la relació fos realment indestructible, seria una novetat remarcable.

Històricament, les relacions entre Rússia i la Xina sota diferents règims han estat conflictives. L’expansió russa cap a l’est sempre s’ha fet a costa de la Xina. Si dos reclamen el mateix «espai vital», entren en conflicte. El Tractat d’Aigun de 1858, pel qual la Xina imperial cedia a la Rússia tsarista extensos territoris situats a l’esquerra del riu Amur, és un exemple dels «tractats desiguals» que al segle XIX s’imposaren a una Xina decadent i militarment afeblida. Les conseqüències territorials d’aquell tractat no han estat corregides.

L’URSS i la República Popular de la Xina, malgrat compartir la ideologia marxista-leninista, mantingueren relacions tenses, tant per les divergències ideològiques en la interpretació del marxisme i el respectiu paper dins el moviment comunista internacional, com per la qüestió territorial, mai no resolta del tot, amb episodis de trencament de la cooperació i d’enfrontament obert, que el març de 1969 provocaren un conflicte fronterer armat entorn de l’illa de Zhenbao, en el riu Ussuri, amb centenars de morts, d’una banda, i de l’altra, repetint els greus incidents fronterers de 1929 pel Ferrocarril Oriental de la Manxúria xinesa. Els dos conflictes armats romanen somorts en la memòria col·lectiva de Rússia i la Xina.

L’URSS era abans la parella dominant en la relació amb la Xina; avui Rússia es veu obligada a aixoplugar-se a redós de la puixança xinesa.

Rússia com a successora de l’URSS es troba davant de la Xina d’avui en una situació estranya, complicada. És l’hereva de gairebé 4.300 quilòmetres de frontera amb la Xina, però problemàtics en algunes regions pel soterrat irredemptisme territorial xinès. Rússia continua sent la superpotència nuclear que fou l’URSS, però, després d’haver abandonat el sistema polític construït al voltant del PCUS-Estat, no ha consolidat un règim democràtic, i el que té no és eficaç en la gestió econòmica a diferència del règim xinès.

Rússia és un híbrid de postdictadura i predemocràcia amb incrustacions d’elements formals de llibertat –que s’estan perdent de manera accelerada–, regida per un autòcrata acompanyat d’una nomenclatura submisa i corrupta i d’unes elits extractives i cleptòmanes, que han expatriat llurs immensos guanys, descapitalitzant el país. Econòmicament, Rússia està encara molt per sota de les seves possibilitats per territori, població capacitada i recursos naturals. Té un PIB inferior al d’Itàlia, un PIB per habitant menys de la meitat de l’espanyol i la pensió pública mitjana de jubilació se situa per dessota dels 200 € al mes.

Per contra, la Xina ha consolidat el seu model de partit-Estat dirigit per una classe burocràtica i plutocràtica de quadres comunistes i d’empresaris i ha fet una liberalització econòmica de la producció força reeixida que li ha permès un extraordinari salt endavant, treure de la pobresa 400 milions d’individus en vint-i-cinc anys –sense reduir significativament, emperò, les desigualtats estructurals– i erigir-se en una potència econòmica mundial.

Els papers s’han invertit. L’URSS era abans la parella dominant en la relació amb la Xina; avui Rússia es veu obligada a aixoplugar-se a redós de la puixança xinesa.

«El vincle de solidaritat indestructible» fou concebut abans de l’agressió russa a Ucraïna i de les sancions econòmiques que se’n deriven. No sabem fins on Vladímir Putin va informar dels seus propòsits el president Xi Jinping en la trobada del 4 de febrer amb motiu de la inauguració dels Jocs Olímpics de Pequín. És possible que Putin també l’enganyés com va enganyar Emmanuel Macron i Olaf Scholz, als quals fins hores abans de la invasió traïdora d’Ucraïna assegurava que no tenia la intenció d’envair-la. Costa d’imaginar que la Xina acceptés donar un xec en blanc a Putin per a la brutal destrucció i ocupació d’Ucraïna, si n’hagués estat prèviament informada.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

L’isolament i l’afebliment de Rússia no li sobren a la Xina, però no li convé que Rússia surti desfeta de l’aventura ucraïnesa, al cap i a la fi, tenen interessos comuns: els dos volen revisar l’ordre internacional, comparteixen enemic estratègic, els Estats Units, i una repugnància envers les formes i els valors occidentals. Tenint en compte això, «la solidaritat indestructible» obligaria a molt més del que la Xina està fent per Rússia. Les abstencions a les votacions de les Nacions Unides i les estudiades coincidències retòriques no semblen una «prova» prou evident de solidaritat.

La Xina s’hi juga molt en la crisi internacional provocada per la invasió d’Ucraïna. Gràcies a la dependència russa del seu suport, s’haurà assegurat el proveïment de gas, petroli, cereals i altres matèries primeres a bon preu, però a canvi no pot arriscar-se a perdre el mercat occidental per a les exportacions, la seva economia gira al voltant de l’exportació. Rússia no pot substituir el mercat occidental, no té prou demanda ni capacitat de compra.

La Xina ha construït pacientment una imatge dolça de si mateixa a fi de facilitar la seva penetració econòmica global, que és l’únic que l’interessa, ja no li cal exportar model ideològic i polític, que, d’altra banda, només li «comprarien» països en desenvolupament, als quals ara accedeix i fidelitza per la via comercial i financera. És la imatge d’una Xina respectuosa de la sobirania, la integritat territorial dels Estats i la salvaguarda de les fronteres, defensora dels propòsits i principis de les Nacions Unides, de la cooperació internacional i de la resolució pacífica dels conflictes.

El suport sense embuts a l’agressió russa a Ucraïna entraria en flagrant contradicció amb aquesta imatge, per això les ambigüitats i l’exercici del malabarisme diplomàtic, alhora que aprofita per defensar posicions pròpies, com ara el rebuig a l’expansió de l’OTAN i a l’enfortiment de l’AUKUS, tot pensant en les tensions que es preveuen per Taiwan, i per criticar febleses en la posició occidental. Fins i tot, es permet exhibir purisme en la interpretació de la legalitat internacional: condemna les sancions a Rússia no pel mal econòmic i social que fan, sinó perquè són «unilaterals i mancades de base en el dret internacional».

Formalment té raó. Si Putin no atén les recomanacions de «moderació» que presumiblement li deuen fer arribar els dirigents xinesos, ¿fins quan la Xina podrà compartir amb ell la cínica ficció, moralment i políticament insostenible, que la invasió d’Ucraïna no és una guerra en tota regla, trufada a més d’accions presumptament qualificables de «crims de guerra», sinó una «operació especial per a la defensa de les repúbliques de Donetsk i Lugansk»?

De quant de temps la Xina pugui aguantar la inestabilitat econòmica internacional, que tant la perjudica, i la pèrdua d’imatge que tant li està costant la «guerra de Putin», dependrà que, més tard o més d’hora, es comprometi activament a favor de la liquidació negociada del conflicte, pressionant en conseqüència a Putin.