Ni revisitar, ni reinterpretar el Dichterliebe de Robert Schumann. Diria que ni dialogar. El que ha fet Albert Guinovart posant música als mateixos 16 poemes de Heinrich Heine que configuren aquell cicle schumannià de lied és una obra amb pes propi, sòlida, potent, que beu dels molts solatges que ha anat deixant la història de la música fins als nostres dies, no només de Schumann. El seu Dichteliebe (Amor de poeta) va tenir la seva estrena absoluta l’1 d’octubre al Festival Life Victoria aplegant un gran èxit d’un públic posat dempeus, cosa que va emocionar al compositor. Ell havia estat l’intèrpret de l’obra al piano mentre que el tenor Roger Padullés desgranava els versos.
El programa del concert va consistir en una interpretació del Dichteliebe de Schumann i a continuació el de nova factura. Guinovart fa un cara a cara amb el compositor emblema del romanticisme i ho fa des del seu postromanticisme amb el qual ha passat per damunt de les avantguardes mantenint tossudament la melodia a la qual mai ha renunciat. El piano és un gran protagonista en aquesta obra i ho és de manera molt virtuosística. S’hi noten molts aromes de la música francesa del segle XX i també del Gershwin més pianístic. Aquest cicle de cançons mariceleja en alguns moments, en les cançons Ich grolle nicht… i Ein Jüngling liebt ein Mädchen, dos poemes sobre l’amor perdut, però això no és una crítica. Al contrari. És la signatura del compositor.
Roger Padullés va baixar dels talons d’agulla que aquests dies portava al Liceu on interpretava al Mestre de dansa de l’òpera Ariadne auf Naxos de Richard Strauss per cantar els dos cicles. El tenor és molt bon liederista, canta amb molta elegància, controla perfectament el seu instrument i dosifica el dramatisme de les peces. En el primer Dichterliebe, el de Schumann, en alguns moments semblava contenir-se vocalment, però en el de Guinovart es va deixar anar cantant-lo amb tota l’expressivitat necessària, amb una dicció perfecta i superant sense problemes l’escull de les notes greus que el compositor li havia reservat.
Guinovart i Padullés durant l’estrena absoluta del ‘Dichterliebe’ del primer, al festival Life Victoria. Fotografia d’Elisenda Canal.
Voler comparar era un exercici inútil des de bon començament. Ja amb la primera cançó, Im wunderschönen Monat Mai, era palès que Guinovart feia el seu propi cicle. El que sí ha mantingut en tota l’obra és la prosòdia del text alemany. I al final, això sí, no ha pogut evitar fer una picada d’ullet o un homenatge a Schumann. Aquest acabava el seu cicle amb un postludi de piano. Guinovart també ho fa a partir de temes amb què ha creat el seu.
Per separat, Guinovart i Padullés reconeixien que una de les grans dificultats d’interpretar els dos Dichterliebe seguits era d’ordre emocional. El cicle de Schumann deixa exhausts als intèrprets i un cop acabat, es tractava de tornar a començar amb la mateixa intensitat dramàtica.
No és la primera vegada que Guinovart s’acosta als grans clàssics. La seva obra El lament de la terra, per exemple, pren notes de La cançó de la terra, de Gustav Mahler, que fa servir de leitmotiv per desenvolupar la seva creació.
Abans de l’estrena de la seva obra al Sant Pau Recinte Modernista, l’autor va oferir un recital en solitari amb els 24 breus preludis que va compondre durant els primers dies de confinament i també la sonata n. 2 de Schumann. Guinovart és el primer compositor resident al Life Victoria, un festival que vol retre homenatge i recordar a la gran soprano Victoria de los Ángeles a qui el compositor va acompanyar al piano en els seus recitals durant una dècada.
