El 21 de maig es compleix un any de la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat. Un any des que Esquerra Republicana va accedir novament a la presidència de la Generalitat i que Junts per Catalunya, com un dels continuadors de Convergència Democràtica de Catalunya, s’ha d’acontentar amb ocupar per primera vegada a la història una posició subordinada al Govern. L’intercanvi en la posició jeràrquica, l’aposta d’Esquerra pel pragmatisme i el mateix estil tranquil d’Aragonès han comportat, en contrast amb la convulsa i histriònica presidència de Quim Torra, un relatiu retorn a la normalitat institucional.

Tanmateix, el canvi en les formes no ha alterat les dissensions internes ni ha incrementat el rendiment del Govern. Ni ha impedit que, de tant en tant, al president Aragonès li surti la vena partidista, o que es vegi dominat per la por escènica i actuï amb miopia, com, per exemple, quan poc abans de la investidura va decidir no anar a la visita del Rei a la fàbrica SEAT, justament en un moment en què estava en joc que la marca decidís la localització d’una fàbrica de bateries. I el cas és que la fàbrica de bateries a què aspirava Catalunya finalment s’acabarà instal·lant a València. O com quan no assisteix a la Conferència de presidents. Com a mínim, s’ha de celebrar el retorn a través del conseller Giró a les reunions del Consell de Política Fiscal i Financera.

Malgrat l’acord d’investidura i l’aprovació del pressupost per a l’any 2022, per primera vegada en molts anys en el termini previst, les diferències entre els socis de govern han estat majúscules tant pel que fa a la gestió del conflicte català com pel que fa al dia a dia del Govern i als grans projectes estratègics.

La Taula de Diàleg entre el Govern de la Generalitat i el Govern d’Espanya, l’instrument concebut per mirar d’acostar posicions entre les dues administracions –i que és una veritable concessió a l’independentisme en assumir la seva perspectiva que el conflicte és entre Catalunya i Espanya– ha estat una constant font de desavinences entre ERC i JxCat. Els primers, malgrat les suspicàcies, s’hi han abocat plenament, en part perquè s’hi juguen la credibilitat de la seva aposta estratègica per la moderació, mentre que JxCat sempre ha considerat que aquest instrument tenia poc recorregut. Bàsicament perquè l’executiu central, d’entrada, ja va descartar qualsevol possibilitat d’assumir els dos objectius que l’independentisme presenta com a irrenunciables: la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i l’amnistia.

Per aquesta raó s’han negat a participar-hi amb l’excusa que el president Aragonès vetava els seus membres de la delegació negociadora per no ser-ho del Govern. De moment, però, en absència d’altres resultats, la Taula està servint tant a Aragonès com a Pedro Sánchez per guanyar temps. La qüestió és fins quan podrà aguantar sense exhibir concrecions que no es poguessin assolir a través dels organismes intergovernamentals habituals.

La gestió quotidiana ha esdevingut un veritable maldecap. El Govern tan sols ha estat capaç de fer aprovar dues lleis, la de pressupostos i la d’acompanyament, i encara que hi ha prop de 40 iniciatives en curs, l’absència d’una majoria estable des de la retirada del suport parlamentari de la CUP en dificulta les tramitacions.

Però el que és més preocupant són les discrepàncies pel que fa als grans projectes com ara l’ampliació de l’aeroport del Prat o el projecte de Jocs Olímpics d’hivern als Pirineus. En tots dos casos les posicions d’ERC i de JxCat han estat absolutament contraposades. En el cas de l’aeroport, Junts donant suport a l’ampliació i ERC oposant-s’hi fins al punt d’acabar provocant la retirada del projecte per la manca d’unitat governamental.

En el cas dels Jocs Olímpics s’han salvat les profundes diferències pel que fa al model de desenvolupament del territori amb una estratègia consistent a no prendre cap decisió i a fer-la dependre d’una consulta ciutadana, això sí, després d’haver pactat amb Aragó el repartiment de les proves sense conèixer els resultats de la consulta.

El darrer episodi, i un dels més sonats, ha estat la sobtada retirada de Junts hores després de l’acord assolit amb ERC, PSC i Comuns sobre la llengua, arran de la necessitat de donar compliment a la sentència que imposa el 25 % de castellà a l’escola.

En l’àmbit institucional també hi ha hagut xocs sonats pels límits de la desobediència institucional, com ara el que va comportar la retirada de l’escó al diputat de la CUP Pau Juvillà i que la presidenta del Parlament, Laura Borràs, després de molts escarafalls, va acabar acatant.

Però el més transcendent és el que vindrà amb la possible retirada de l’acta de diputada a la mateixa Borràs, com ho marca el reglament, tan bon punt se li obri judici oral pel presumpte fraccionament de contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. ERC s’hi mostra en principi favorable i, en cas de mantenir aquesta posició, podria obrir-se una crisi de govern que en pugui comportar el trencament. Les diferències són massa profundes i massa constants. Els dos anys de marge s’esgoten i Junts està cada vegada més dividit i més afeblit. Potser ERC prefereix, abans de les municipals de l’any vinent, començar a governar en solitari i cercar nous aliats.