Hem entrat de ple en un any electoral en què els governs dels diferents nivells del sistema polític se sotmetran al veredicte de la ciutadania. Arriba l’hora del balanç i també de la presentació de projectes per al futur per tal de guanyar-se la confiança de l’electorat.
No es pot amagar que arribem a aquest cicle electoral enmig d’un clima de desconfiança aguda vers la política i les institucions. Motius no en falten, especialment si tenim present la incapacitat demostrada de les forces polítiques per arribar als acords necessaris per al bon funcionament de les institucions, com és el cas escandalós del Consell General del Poder Judicial i de les vicissituds gens edificants del procés per renovar el Tribunal Constitucional.
Com també contribueix a aquest clima de malfiança la imatge projectada pels actors polítics d’estar prioritàriament centrats en les batalles partidistes, en jocs tacticistes o en oposicions sense matisos. Aquesta imatge de la política ha consolidat una mirada fatalista sobre el que pugui resultar de les properes eleccions. Es dona per inevitable que es reprodueixi l’actual esquema binari que enfronta dos blocs impermeables, on els partits que eren considerats sistèmics depenen d’altres forces que els generen contradiccions difícils de gestionar i, ben sovint, d’explicar. Contradiccions que, paradoxalment, retroalimenten el marc d’un bibloquisme monolític.
La fixació d’aquest marc condueix a donar per perduda l’aspiració que el nou cicle electoral permeti una confrontació política enraonada, on els contendents contrastin els seus propòsits i els seus projectes de manera argumentada. Ben al contrari, es dona per fet que els factors emocionals destinats a apel·lar els sentiments dels electors s’imposin sense oposició a les raons d’una conversa cívica democràtica.
Tot això és ben cert i abona la temptació nihilista de deixar-ho córrer, de proclamar que el nostre sistema democràtic – com tants d’altres, tanmateix– no té solució i que el seu col·lapse no trigarà gaire a arribar.
Contra aquesta dimissió democràtica cal revoltar-s’hi. Cal una exigència cívica als actors polítics perquè afrontin les eleccions amb el màxim respecte que mereix la ciutadania. Això implica que deixin de mirar-se el melic i gosin sortir de la zona de confort ideològic per a atendre i entendre millor la complexitat d’una societat molt diversa. I comprendre que la política seriosa va molt més enllà dels jocs tàctics entre els partits i de les «jugades mestres» del màrqueting electoral. I, per tant, demana tenir el coratge de mirar de cara les qüestions incòmodes que es van quedant als fons dels calaixos.
Tenim dret a reclamar aquesta actitud, tenim dret a saber quines són les opcions sobre els temes realment importants que determinen la prosperitat i el benestar de la ciutadania. Tenim dret a conèixer amb quina orientació econòmica es pretén abordar el repte de la nova etapa de la globalització i les conseqüències de la guerra a Ucraïna. Tenim dret a saber el grau de compromís amb la consolidació i aprofundiment de la unitat europea. Tenim dret a entendre les opcions estratègiques de la política exterior, especialment les vinculades a la relació amb els nostres veïns del Magrib. Tenim dret a conèixer quines polítiques es proposen per a fer sostenible el nostre Estat de benestar. Tenim dret a un debat constructiu sobre com revertir la crisi del sistema de salut. Tenim dret a discernir les propostes per assegurar la pau civil, amb especial atenció a la qüestió territorial i a la qüestió catalana.
Només l’esforç de clarificació d’aquestes qüestions essencials permetrà a la ciutadania copsar diferències i afinitats, que, si es realitzen amb honestedat, de ben segur no donarien com a resultat l’actual marc polític bloquejat. Probablement n’emergiria un marc més divers, obert i flexible que facilités el debat, el diàleg, la negociació i els acords per donar una resposta a l’alçada del respecte degut a la ciutadania, de manera que es pogués anar recuperant la confiança perduda en les institucions democràtiques.
Debat argumentat i propositiu i respecte a la intel·ligència de la ciutadania. És el mínim que s’ha d’exigir a les forces polítiques en aquest any electoral.
