No es pot dir que el Govern de Pedro Sánchez ho hagi tingut fàcil. Si a la majoria insuficient que sosté l’Executiu (120 escons del PSOE i 35 de Podemos) s’hi afegeix que al cap de dos mesos d’haver-se format es va declarar la pandèmia de la covid-19, es podria dir que l’Executiu va començar amb mal peu. Sobretot perquè a Sánchez l’oposició no li va donar treva. Ni cent dies, ni un minut. En la mateixa sessió d’investidura, abans fins i tot de ser votat president, el líder del PP, Pablo Casado, ja va qüestionar la legitimitat del Govern i, més tard, en ple confinament, va decidir abandonar l’Executiu a la seva sort, negant-se a donar suport en el Congrés a les pròrrogues de l’estat d’alarma.
Al PP van pensar que Sánchez cauria pel clamor de la ciutadania contra el dur tancament domiciliari de març a maig de 2020, com si el madrileny i pijo carrer Núñez de Balboa fos el mirall de tot Espanya, i per la crisi econòmica subseqüent a la pandèmia. Però, de moment, el president i el seu Govern han sobreviscut a tot, a la crisi sanitària, a l’econòmica, a la cohabitació difícil amb Podemos i el seu líder anterior, Pablo Iglesias, i a l’oposició salvatge dels partits de la dreta.
En situacions crítiques, no sol quedar més remei que fer de la necessitat virtut. Així, la pandèmia i la seva àrdua gestió han servit, per exemple, per assajar per primera vegada la cogovernança federal, així, les comunitats autònomes han hagut de prendre decisions impopulars com el tancament de l’hostaleria o els confinaments perimetrals, tot coordinant-se amb el Govern de l’Estat, a vegades amb més pena que glòria. Una experiència nova, plena de tensions, però que ha registrat èxits, com una molt bona campanya de vacunació, que no ha anat pitjor que en països de llarga experiència federal, com Alemanya, on Angela Merkel se les ha hagut de veure amb els länder, imposant-se algunes vegades i cedint en d’altres.
Ningú no tenia un manual d’instruccions per guiar-se en una crisi sanitària mundial, que gairebé va col·lapsar els sistemes de salut, amb milers de morts, centenars d’ingressats a les UCI i amb els sanitaris al caire de l’extenuació, sense mitjans ni humans ni materials per afrontar l’allau de malalts. Però tampoc en això Espanya va ser una excepció, la sensació d’impotència també va ser planetària. Entre el març i l’abril del 2020, 3.000 milions de ciutadans del món estaven confinats a casa seva i les estructures sanitàries dels seus països de residència patien deficiències similars, pitjors fins i tot als països sense un sistema públic de salut.
Ha estat segurament el fet d’haver de treballar amb uns mitjans tan minsos durant la pandèmia, i també la pura política parlamentària, el que ha produït la major part de les llums però també de les ombres d’aquesta etapa del primer Govern de coalició de la recuperada democràcia. Un govern que no és de centreesquerra a l’estil europeu sinó un govern insòlit dels socialistes amb l’extrema esquerra, l’únic que es va poder formar.
Lluny de la majoria absoluta
De la mateixa manera que Sánchez es va veure obligat a afrontar l’assaig federal, delegant en les autonomies aquelles competències que ja tenien estatutàriament, però que durant la crisi sanitària semblava temptat a centralitzar, també ha hagut de negociar cada suport parlamentari per tirar endavant qualsevol mesura, des de les pròrrogues dels estats d’alarma fins als pressupostos generals. Perquè els 155 diputats que reuneixen socialistes i podemites estan lluny de la majoria absoluta (176 escons) necessària tant per a la investidura com per a aprovar algunes lleis.
Aquest fet, igual que les relacions amb les comunitats, ha donat lloc a moments de tibantor dins del mateix Govern de coalició o amb els grups parlamentaris que li donen suport. Hi ha hagut temporades de soroll, de molt de soroll, que han portat fins i tot els partidaris a pensar que la situació s’estava fent insostenible. En alguns casos, per algunes sortides de to de qui va ser vicepresident segon i líder de Podemos fins al mes d’abril passat, Pablo Iglesias, incapaç de reprimir el seu personalisme i la seva tendència a marcar distància permanent amb els socis majoritaris del Govern; en d’altres, per la volatilitat de socis com ERC.
Però a Sánchez encara l’acompanya la sort del supervivent de difícils batalles i, a poc a poc, aquest soroll ha anat minvant. En part perquè la societat espanyola s’ha acostumat en aquests temps al fet que hi hagi, sí, 17 tancaments perimetrals diferents o diferents hores per al toc de queda sense que per això s’organitzi un caos o, pitjor, es trenqui Espanya. La majoria dels espanyols, en particular els de comunitats sense partits nacionalistes, han passat d’escandalitzar-se perquè cada autonomia assumia les seves responsabilitats a la seva manera, a entendre que això és la normalitat democràtica en un país descentralitzat. El motiu perquè això hagi passat així no ha estat solament la força dels fets, sinó també que els presidents autonòmics del PP i del PSOE han assumit amb tant d’ímpetu les seves responsabilitats que han acabat convertint en normal el que en principi a molts els podia semblar extraordinari.
Fi del soroll
De la mateixa manera, la decisió d’Iglesias de deixar el Govern per presentar-se a les eleccions autonòmiques de Madrid, i posteriorment d’abandonar el lideratge de Podemos, ha servit per fer callar el rebombori governamental. La seva successora en el gabinet, la vicepresidenta tercera i ministra de Treball, Yolanda Díaz, amb un tarannà menys estrident que el seu antecessor, ha contribuït a temperar les relacions internes. S’ha acabat, per tant, el soroll, tot i que encara no s’han acabat, òbviament, les discrepàncies internes sobre polítiques concretes.
PUBLICITAT
L’avançament electoral és l’única via que té Casado per a aconseguir la Moncloa en poc temps, i no sembla en absolut probable.
El més dur de la quotidianitat política ha estat i continua sent per al Govern l’abrupta oposició que fa el PP, a vegades a rebuf de Vox, el partit ultradretà que va aconseguir 52 escons en les eleccions de novembre del 2019. Casado es va equivocar pensant que Sánchez cauria per la pandèmia i la crisi econòmica que aquesta va provocar, i sembla que es continua equivocant en pensar que negant-se a pactar qualsevol cosa amb ell, ni la renovació dels organismes constitucionals ni cap mena de política d’Estat, o, per exemple, recollint signatures contra els indults als presos del procés, podrà aconseguir que el president se senti tan incòmode que acabi avançant les eleccions. Perquè aquesta, la de l’avançament electoral, és l’única via que té el líder del PP per aconseguir la Moncloa en poc temps, i no sembla en absolut probable.
La dreta no té una majoria alternativa per guanyar Sánchez i desallotjar-lo de la Moncloa amb una moció de censura i, encara que la seva capacitat de crispació social és elevada, com ja ho va demostrar en ocasions anteriors contra els presidents socialistes Felipe González o José Luis Rodríguez Zapatero, també ho és la capacitat de resistència de Sánchez, igualment demostrada. Fins ara el president li ha anat guanyant la partida al PP, perquè les coses no li estan sortint malament, fins i tot en un assumpte tan delicat com els indults, que concitaven el rebuig de la majoria dels ciutadans fora de Catalunya o el País Basc.
Per a Casado, govern il·legítim
I això malgrat que Casado ha acompanyat les seves acusacions i els seus atacs a Sánchez amb l’argumentari que va estrenar en el debat d’investidura, que consisteix a considerar il·legítim un Govern nascut de la decisió dels espanyols a les urnes, però que el líder popular qualifica de socialcomunista, bolivarià i altres qualificatius per l’estil. Aquesta estratègia tampoc no és nova. La va utilitzar també el PP contra Zapatero, que va guanyar les eleccions el març del 2004, tres dies després dels atemptats gihadistes de l’11-M.
Aquests són els elements que han conformat l’ambient general en què s’ha hagut de moure el Govern en aquests vint mesos de trajectòria: pandèmia, crisi econòmica, friccions entre els socis de Govern i amb els seus suports parlamentaris, impossibilitat de pactar res amb el PP… Malgrat això, el balanç d’aquesta part de la legislatura és raonablement positiu. I no solament per la bona campanya de vacunació que, una vegada distribuïdes les vacunes per l’Executiu, estan duent a terme les autonomies en aquesta nova experiència de cogovernança.
La majoria dels espanyols ha passat d’escandalitzar-se perquè cada autonomia assumia les seves responsabilitats a entendre-ho com una normalitat en un país descentralitzat.
El més important va ser que Sánchez va aconseguir aprovar els pressupostos generals amb una amplíssima majoria, cosa que semblava impensable només unes setmanes abans, i va posar fi així a la provisionalitat que representaven les pròrrogues successives dels pressupostos aprovats el 2018 pel Govern de Rajoy. Amb aquests nous pressupostos, el Govern té garantida la continuïtat de la legislatura fins i tot en el cas que no aconseguís aprovar-ne cap més.
Mala salut de ferro
L’Executiu va ser capaç, a més, d’afrontar la crisi econòmica amb mesures que, com els ERTO, van permetre esmorteir els efectes socials de la pandèmia, tot i els problemes inicials de tramitació burocràtica. Problemes que es van repetir a l’hora d’atorgar l’ingrés mínim vital, una altra mesura inèdita que es va aprovar a les Corts amb un suport ampli. Més important encara és que totes aquestes iniciatives d’ajuda a les persones que estaven en risc de perdre la feina i a les més necessitades es van tirar endavant amb el suport dels agents socials. Els pactes que sembla impossible d’aconseguir amb la dreta política sí que s’han establert, tanmateix, amb la patronal i els sindicats. Un èxit que cal apuntar en l’haver de la ministra de Treball.
Hi ha hagut més lleis, aprovades per àmplia majoria, encara que enmig del soroll no se n’ha percebut la dimensió i la importància. El Govern va aconseguir que s’aprovessin la llei d’educació, la d’eutanàsia i la de canvi climàtic, les tres de gran transcendència. Les dues primeres van concitar el rebuig del PP i Vox. Els ultradretans també van votar en contra de la tercera, però en aquesta votació els populars es van abstenir.
Aquest és el relat d’alguns dels clarobscurs que s’han produït en l’accidentada primera meitat de la legislatura. Llums i ombres que han permès al Govern demostrar la seva mala salut de ferro.
