No es pot dir que el Govern de Pedro Sánchez ho hagi tingut fàcil. Si a la majoria insuficient que sosté l’Executiu (120 escons del PSOE i 35 de Podemos) s’hi afegeix que al cap de dos mesos d’haver-se format es va declarar la pandèmia de la covid-19, es podria dir que l’Executiu va començar amb mal peu. Sobretot perquè a Sánchez l’oposició no li va donar treva. Ni cent dies, ni un minut. En la mateixa sessió d’investidura, abans fins i tot de ser votat president, el líder del PP, Pablo Casado, ja va qüestionar la legitimitat del Govern i, més tard, en ple confinament, va decidir abandonar l’Executiu a la seva sort, negant-se a donar suport en el Congrés a les pròrrogues de l’estat d’alarma.

Al PP van pensar que Sánchez cauria pel clamor de la ciutadania contra el dur tancament domiciliari de març a maig de 2020, com si el madrileny i pijo carrer Núñez de Balboa fos el mirall de tot Espanya, i per la crisi econòmica subseqüent a la pandèmia. Però, de moment, el president i el seu Govern han sobreviscut a tot, a la crisi sanitària, a l’econòmica, a la cohabitació difícil amb Podemos i el seu líder anterior, Pablo Iglesias, i a l’oposició salvatge dels partits de la dreta.

En situacions crítiques, no sol quedar més remei que fer de la necessitat virtut. Així, la pandèmia i la seva àrdua gestió han servit, per exemple, per assajar per primera vegada la cogovernança federal, així, les comunitats autònomes han hagut de prendre decisions impopulars com el tancament de l’hostaleria o els confinaments perimetrals, tot coordinant-se amb el Govern de l’Estat, a vegades amb més pena que glòria. Una experiència nova, plena de tensions, però que ha registrat èxits, com una molt bona campanya de vacunació, que no ha anat pitjor que en països de llarga experiència federal, com Alemanya, on Angela Merkel se les ha hagut de veure amb els länder, imposant-se algunes vegades i cedint en d’altres.

Ningú no tenia un manual d’instruccions per guiar-se en una crisi sanitària mundial, que gairebé va col·lapsar els sistemes de salut, amb milers de morts, centenars d’ingressats a les UCI i amb els sanitaris al caire de l’extenuació, sense mitjans ni humans ni materials per afrontar l’allau de malalts. Però tampoc en això Espanya va ser una excepció, la sensació d’impotència també va ser planetària. Entre el març i l’abril del 2020, 3.000 milions de ciutadans del món estaven confinats a casa seva i les estructures sanitàries dels seus països de residència patien deficiències similars, pitjors fins i tot als països sense un sistema públic de salut.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Ha estat segurament el fet d’haver de treballar amb uns mitjans tan minsos durant la pandèmia, i també la pura política parlamentària, el que ha produït la major part de les llums però també de les ombres d’aquesta etapa del primer Govern de coalició de la recuperada democràcia. Un govern que no és de centreesquerra a l’estil europeu sinó un govern insòlit dels socialistes amb l’extrema esquerra, l’únic que es va poder formar.

 

Lluny de la majoria absoluta

De la mateixa manera que Sánchez es va veure obligat a afrontar l’assaig federal, delegant en les autonomies aquelles competències que ja tenien estatutàriament, però que durant la crisi sanitària semblava temptat a centralitzar, també ha hagut de negociar cada suport parlamentari per tirar endavant qualsevol mesura, des de les pròrrogues dels estats d’alarma fins als pressupostos generals. Perquè els 155 diputats que reuneixen socialistes i podemites estan lluny de la majoria absoluta (176 escons) necessària tant per a la investidura com per a aprovar algunes lleis.

Aquest fet, igual que les relacions amb les comunitats, ha donat lloc a moments de tibantor dins del mateix Govern de coalició o amb els grups parlamentaris que li donen suport. Hi ha hagut temporades de soroll, de molt de soroll, que han portat fins i tot els partidaris a pensar que la situació s’estava fent insostenible. En alguns casos, per algunes sortides de to de qui va ser vicepresident segon i líder de Podemos fins al mes d’abril passat, Pablo Iglesias, incapaç de reprimir el seu personalisme i la seva tendència a marcar distància permanent amb els socis majoritaris del Govern; en d’altres, per la volatilitat de socis com ERC.

Però a Sánchez encara l’acompanya la sort del supervivent de difícils batalles i, a poc a poc, aquest soroll ha anat minvant. En part perquè la societat espanyola s’ha acostumat en aquests temps al fet que hi hagi, sí, 17 tancaments perimetrals diferents o diferents hores per al toc de queda sense que per això s’organitzi un caos o, pitjor, es trenqui Espanya. La majoria dels espanyols, en particular els de comunitats sense partits nacionalistes, han passat d’escandalitzar-se perquè cada autonomia assumia les seves responsabilitats a la seva manera, a entendre que això és la normalitat democràtica en un país descentralitzat. El motiu perquè això hagi passat així no ha estat solament la força dels fets, sinó també que els presidents autonòmics del PP i del PSOE han assumit amb tant d’ímpetu les seves responsabilitats que han acabat convertint en normal el que en principi a molts els podia semblar extraordinari.

 

Fi del soroll

De la mateixa manera, la decisió d’Iglesias de deixar el Govern per presentar-se a les eleccions autonòmiques de Madrid, i posteriorment d’abandonar el lideratge de Podemos, ha servit per fer callar el rebombori governamental. La seva successora en el gabinet, la vicepresidenta tercera i ministra de Treball, Yolanda Díaz, amb un tarannà menys estrident que el seu antecessor, ha contribuït a temperar les relacions internes. S’ha acabat, per tant, el soroll, tot i que encara no s’han acabat, òbviament, les discrepàncies internes sobre polítiques concretes.