No es pot dir que el Govern de Pedro Sánchez ho hagi tingut fàcil. Si a la majoria insuficient que sosté l’Executiu (120 escons del PSOE i 35 de Podemos) s’hi afegeix que al cap de dos mesos d’haver-se format es va declarar la pandèmia de la covid-19, es podria dir que l’Executiu va començar amb mal peu. Sobretot perquè a Sánchez l’oposició no li va donar treva. Ni cent dies, ni un minut. En la mateixa sessió d’investidura, abans fins i tot de ser votat president, el líder del PP, Pablo Casado, ja va qüestionar la legitimitat del Govern i, més tard, en ple confinament, va decidir abandonar l’Executiu a la seva sort, negant-se a donar suport en el Congrés a les pròrrogues de l’estat d’alarma.

Al PP van pensar que Sánchez cauria pel clamor de la ciutadania contra el dur tancament domiciliari de març a maig de 2020, com si el madrileny i pijo carrer Núñez de Balboa fos el mirall de tot Espanya, i per la crisi econòmica subseqüent a la pandèmia. Però, de moment, el president i el seu Govern han sobreviscut a tot, a la crisi sanitària, a l’econòmica, a la cohabitació difícil amb Podemos i el seu líder anterior, Pablo Iglesias, i a l’oposició salvatge dels partits de la dreta.

En situacions crítiques, no sol quedar més remei que fer de la necessitat virtut. Així, la pandèmia i la seva àrdua gestió han servit, per exemple, per assajar per primera vegada la cogovernança federal, així, les comunitats autònomes han hagut de prendre decisions impopulars com el tancament de l’hostaleria o els confinaments perimetrals, tot coordinant-se amb el Govern de l’Estat, a vegades amb més pena que glòria. Una experiència nova, plena de tensions, però que ha registrat èxits, com una molt bona campanya de vacunació, que no ha anat pitjor que en països de llarga experiència federal, com Alemanya, on Angela Merkel se les ha hagut de veure amb els länder, imposant-se algunes vegades i cedint en d’altres.

Ningú no tenia un manual d’instruccions per guiar-se en una crisi sanitària mundial, que gairebé va col·lapsar els sistemes de salut, amb milers de morts, centenars d’ingressats a les UCI i amb els sanitaris al caire de l’extenuació, sense mitjans ni humans ni materials per afrontar l’allau de malalts. Però tampoc en això Espanya va ser una excepció, la sensació d’impotència també va ser planetària. Entre el març i l’abril del 2020, 3.000 milions de ciutadans del món estaven confinats a casa seva i les estructures sanitàries dels seus països de residència patien deficiències similars, pitjors fins i tot als països sense un sistema públic de salut.

Ha estat segurament el fet d’haver de treballar amb uns mitjans tan minsos durant la pandèmia, i també la pura política parlamentària, el que ha produït la major part de les llums però també de les ombres d’aquesta etapa del primer Govern de coalició de la recuperada democràcia. Un govern que no és de centreesquerra a l’estil europeu sinó un govern insòlit dels socialistes amb l’extrema esquerra, l’únic que es va poder formar.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.