Catalanisme. 80 mirades (i+). Barcelona, Economia Digital, 2018. Edició a càrrec de Portes Obertes del Catalanisme.

Contra el pronòstic més funerari, ja fa un bon temps que el catalanisme democràtic i federalitzant ha renascut al lloc més inversemblant, a Madrid, i més exactament, a la Moncloa. No sé si viu en l’agonia que tots sospitem però sí sé que fora de Catalunya el diagnòstic no el fa mort ni traspassat. Té la seva ironia que els esforços més consistents i visibles, més solvents també, hagin estat dirigits des del govern socialista de Pedro Sánchez per tal de redreçar els brutals estrips que ha deixat l’unilateralisme l’últim any llarg. No són pocs, i molts es desgranen en aquest llibre a 80 (o 160) mans: l’escissió social que maleeixen Joan Herrera, Joan Coscubiela o Oriol Bartomeus («empat etern que genera odi i frustració») i molts d’altres és gravíssima i potencialment suïcida, però les dades que aporten cadascun dels col·laboradors de vegades són esborronadores. El sempre clar i directe Andreu Missé es deixa d’embuts i ho diu clar: les empreses que han marxat de Catalunya són més de 5.000 i no ho han fet a cops de bastó descarregat des de Madrid sinó per interessos econòmics estrictes i preventius.

No sé si és de bojos deixar-se fer aquest crim social i econòmic, però sí sé que és una perfecta irresponsabilitat política de llarg abast no haver aturat la marxa quan els mals encara no eren epidèmics. Un indepe nouvingut, de ja fa anys i ara en retrocés, com Francesc-Marc Àlvaro retreu que molts titllin de «bojos» els indepes perquè no és cosa de jugar amb els assumptes seriosos, diu. Però no deixa de tenir gràcia que un senyor perfectament seriós, com ara Eugeni Gay, tanqui la seva col·laboració amb una afirmació difícil de rebatre, i és que «la política fora del realisme és, simplement, una bogeria». I això els sembla a molts, moltíssims dels col·laboradors, tant si ho diuen de forma expressa com si no, gairebé tots persones de llarga trajectòria professional, molts d’ells expolítics i exdiputats o sindicalistes entre el centre dreta i l’esquerra, amb un tall d’edat que pot ser inquietant. De fet, un dels col·laboradors més joves del llibre és Santi Vila, i cal buscar-los a poc a poc els més joves que ell, i no van més enllà de tres o quatre noms els menors de cinquanta anys.

Què diu exactament el catalanisme del finançament de les escoles que separen per sexe, què diu dels desnonaments?

No és indicador fiable de res, per descomptat, però ajuda a entendre l’arrel inquieta d’aquest llibre programàtic i alhora analític. Ningú no gosa donar per mort el catalanisme clàssic, tot i que no és cap disbarat l’apunt valent de Victòria Camps quan es pregunta sobre la seva operativitat després d’haver conquerit, els últims quaranta anys, un poder econòmicament dotat, consistent i continuat com la Generalitat mateixa. L’observació és pertinent, i d’una o altra manera, saboteja el plantejament mateix del llibre perquè assaja una fugida de la teoria per anar a una via pragmàtica: què diu exactament el catalanisme respecte al finançament de les escoles que separen per sexe, què diu a propòsit dels desnonaments? Si em deixeu la caricatura, catalanistes també n’hi havia al ventre del franquisme, i van exercir-lo tant com varen poder, però no són precisament catalanistes exemplars.

Al seu torn, els catalanistes de les noves fornades han viscut una mutació potent des de fa uns anys –el repàs mesurat d’Albert Solé és molt exacte, i hi tornaré– i han redirigit el seu catalanisme en direcció a l’independentisme democràtic i polític. Han trobat que qualsevol altra forma d’expressió política a Catalunya era passiva o tímida, o impotent. El que potser no calculaven molts d’ells és que les elits polítiques i populistes de l’independetisme portessin a dins un empelt d’unilateralisme, i ha estat aquesta l’autèntica patologia democràtica del procés. No dic que s’hagin tornat «bojos», ep, dic que han optat per descartar procediments democràtics per assolir el seu objectiu polític i emocional. La majoria qualificada que Joan Herrera reclama se l’han saltada, de la mateixa manera que han vulnerat sense reserves i contra l’Estatut els drets d’una majoria parlamentària i una majoria social.

Solucions? Poques, però algunes. No sovinteja al llibre la reclamació d’una consulta sí/no, però ho fa Antoni Castells, que aconsella als «terceraviïstes de bona fe» que defensin la consulta si de veritat volen una tercera via. Li agraeixo el consell, però em sembla que no és bona idea des del punt de vista de la societat catalana i la seva debilitada salut. L’escenari que ofereix una consulta per la independència condueix a un resultat que implica un final on la qüestió es resol en termes de vencedors i vençuts, de triomf i derrota. Que se sàpiga, no hi ha cap societat que basi el seu futur en una derrota o una victòria a casa, perquè «tots» jugarien «a casa», guanyadors i derrotats. Bé, a Kosovo sí que va funcionar el referéndum; les condicions estaven establertes abans de fer-lo, la participació va ultrapassar llargament el 80% i el resultat va ser aclaparadorament favorable a la independència de Sèrbia.

PUBLICITAT

Albert Solé apel·la sense complexos a les formes més sensates del catalanisme: seny, realisme, progressisme i pacte.

Aquest no és precisament el nostre cas, de manera que no seria mala idea anar pensant en altres propostes, gens atrabiliàries ni capcioses sinó menys traumàtiques i més cohesionadores d’un mirall trencat. En aquest mateix llibre, López Burniol fa una variant prou suggestiva i proposa que els catalans votem en una consulta o referèndum una proposta política concreta i reformista al voltant de les competències, la fiscalitat, la cultura i la llengua: els agrada poc, molt o gens? Aquesta sembla una via molt més racional i menys rupturista que enfrontar obertament dues posicions que s’autoexclouen necessàriament i que tendirien a provocar una radicalització en campanya i fora de campanya indesitjable des de tots els punts de vista.

És possible que sigui veritat el que apunta Lluís Bassets en suggerir que el catalanisme du «una força interna federalitzant», si més no en el context del debat polític actual. Si és veritat el que diu Joan Botella i el sobiranisme «no és una desviació» del pujolisme sinó «la seva conclusió inevitable», potser paga la pena fer cas de l’empenta i la valentia amb què Albert Solé fa una proposta programàtica que pot fer pujar els colors a molts però és alhora decent i veraç. Arriba molt al final del llibre i té un to més encès i menys primmirat que la majoria de les altres. Apel·la sense complexos a les «formes més sensates del catalanisme: seny, realisme, progressisme i pacte», en el supòsit que a això li haguem de dir catalanisme. Hauria de ser «fervorosament internacionalista i europeista», i sense por d’afirmar-se contrari a «qualsevol forma de nacionalisme i de populisme», inclosa la «denúncia decidida a qui l’ha traït a consciència». No defuig la necessitat de «denunciar els instransigents, els excloents, i mirar de fer pedagogia entre aquells qui ara comencen a percebre la defensa de la llengua com un instrument de control i de supremacisme cultural». I «no tinguem por de dir-ho: aquests polítics, aquests creadors culturals, opinadors o intel·lectuals que, en nom del catalanisme, cometen tot aquest reguitzell d’abusos democràtics són els autèntics anticatalanistes».

PUBLICITAT