El penós allargament del debat sobre l’amnistia ha reforçat la polarització en la política espanyola, i la seva associació amb la campanya de les eleccions gallegues ha accentuat uns efectes de paralització i congelació en l’arrencada de la legislatura. En aquest marc, la votació de Junts contra el projecte de llei d’amnistia ha introduït l’esperpent, en aquest cas d’arrel catalana, en l’escenari de la política espanyola.

A Catalunya, la persistència de la confrontació entre Esquerra Republicana i Junts ha acabat de desdibuixar el panorama de la governança i ha fet més visible la crisi de les institucions autonòmiques. El xoc permanent entre les dues forces nacionalistes que miren de reüll la llumeta de Waterloo fa encara més difícil una resposta sensata a la demanda de gestió que la societat expressa. Ben al contrari del que s’esperaria d’un partit amb responsabilitats de govern es visualitza l’espectacle d’un gabinet capaç de negociar el traspàs de Rodalies amb el Ministeri i, al mateix temps, deixar plantat el ministre corresponent en un acte públic.

L’obsessió per fer visibles els signes de confrontació i la reticència a governar amb responsabilitat s’han posat particularment de manifest amb l’eclosió d’una sèrie de crisis que ja no es poden amagar. És, molt particularment, el cas de la sequera que ha deixat molt clar a l’opinió pública tot el que no s’ha fet durant els anys de la dècada perduda i en el temps que portem de govern ultraminoritari.

La fita dels vint anys del primer govern tripartit ha estat una bona ocasió per posar sobre la taula el contrast entre què es va fer o, com a mínim, intentar fer, i el pobríssim compte de resultats d’uns governs nacionalistes que van renunciar a governar i es van concentrar a impulsar les reivindicacions maximalistes d’una part dels ciutadans. És el contrast entre una simplista política de retallades i decisions significatives com la construcció de dessaladores i presons, l’impuls de polítiques educatives, la llei de barris, el desdoblament de l’Eix Transversal i una acció coherent de desplegament de la xarxa de carreteres o, fins i tot, la construcció d’un aeroport.

La supervivència de l’actual govern de la Generalitat és, en realitat, una situació anòmala. Format exclusivament per Esquerra Republicana, té només el suport de 33 dels 135 diputats del Parlament. És un equilibri molt precari que es manté per la benevolència de l’oposició del PSC, compromès amb una política de responsabilitat orientada a garantir un mínim d’estabilitat i a impulsar una selecció de polítiques públiques que prefigurin el que podria ser un futur govern liderat per Salvador Illa. És probable, però, que l’opinió pública vegi també l’estratègia socialista com una contrapartida inevitable del suport d’ERC al govern de Pedro Sánchez. És una interpretació que debilita la credibilitat de l’alternativa socialista a Catalunya.

Les eleccions autonòmiques a Catalunya no són imminents, però és una hipòtesi a tenir en compte que les últimes derivades de la crisi de l’amnistia puguin haver afectat seriosament la posició del PSC i fer molt més difícil que no es preveia l’objectiu de la Presidència de la Generalitat. Perquè el problema fonamental que té el PSC és que, atesa la situació política de desconcert que es viu a Catalunya, no n’hi haurà prou amb la victòria electoral per reconduir la gestió pública al país.

L’experiència dels governs tripartits deixa molt clar que només amb una majoria molt sòlida podria el PSC aspirar a alterar substancialment l’equilibri polític a la Generalitat. No està gens clar que l’evolució de les coses permeti aspirar a uns resultats d’aquesta entitat. El camí de Salvador Illa a la Presidència de la Generalitat és, a hores d’ara, un itinerari molt més complicat i ple d’entrebancs.

És cert que a Catalunya hi ha una demanda difusa d’ordre, de bon govern, de sensatesa en la gestió dels afers públics i de retorn a unes pràctiques institucionals de consens i moderació. Aquest factor afavoreix Illa i el PSC. Però no es pot descartar que la incomoditat que ha generat en els votants socialistes la narrativa de l’acord amb Junts provoqui un efecte de desmobilització. Si en el nivell de la política espanyola la sort de l’alternativa de govern socialista depèn substancialment del contrast amb la coalició PP-Vox, es podria dir que, a la política catalana, la sort d’Illa i del PSC estaran condicionades pel rebuig que les extravagàncies sobretot de Junts suscitin entre els votants.

S’està estenent la impressió que el debat sobre l’amnistia s’ha allargat excessivament, un dels objectius de l’oposició conservadora, i que les conseqüències negatives per al govern de Pedro Sánchez i per a la posició del PSC poden ser irreparables. És una situació que planteja en cercles cada cop més amplis la reclamació d’una resposta contundent que afirmi que la negociació ha acabat definitivament i que serà el món independentista el que haurà d’assumir la responsabilitat de les conseqüències.