Hi ha òperes que desapareixen dels escenaris durant uns quants anys i de cop i volta reapareixen contemporàniament en molts teatres. És el cas d’Ernani, la cinquena òpera de Giuseppe Verdi i el seu primer gran èxit després de Nabucco. Per exemple, mentre al Liceu, un teatre que es considera verdià, no s’hi ha representat des de la temporada 1981-1982, en l’actual curs aquesta òpera coincideix a unes quantes cartelleres com són les de Bregenz, València, Venècia, Oviedo i Gant. És de la representada en aquesta ciutat flamenca de la qual parlarem.
Amb la producció de l’Òpera de Flandes no es pot dir que hagi pujat a l’escenari el que van idear Verdi i el llibretista Francesco Maria Piave. No deu ser fàcil posar en escena la trama d’aquesta òpera basada en el drama Hernani, ou l’Honneur Castillan de Victor Hugo, una trama que és molt embolicada, plena de complots i canvis de bàndol dels protagonistes, i tan poc creïble com pot ser-ho la posterior Il Trovatore. Resumint, traïció, venjança i un amor impossible.
De la producció que firma escènicament Barbora Horáková Joly i musicalment Julia Jones s’han eliminat tots els recitatius i tots els personatges secundaris. Queden només Elvira i els tres homes que la desitgen, Ernani, Don Carlos i Don Ruy Gómez de Silva. El lloc dels recitatius l’ocupen onze monòlegs en flamenc (subtitulats en anglès) de l’escriptor viu Peter Verhelst, recitats per l’actor Johan Leysen constantment present a l’escenari.
Se suposa que els textos reflecteixen i expliquen l’estat d’ànim del protagonista, d’Ernani, però la prosa poètica que fa servir l’autor no aclareix gran cosa més enllà de frases críptiques i algunes una mica banals com: «L’amor només és digne d’aquest nom si estàs disposat a morir per ell».
Leah Gordon (Elvira) i Vincenzo Costanzo (Ernani), en una escena d”Ernani’ de Verdi, a l’Òpera de Flandes. Fotografia de OBV- Annemie Augustijns.
També són críptics els elements escènics que necessiten descodificador, uns globus, bombolles de sabó, unes llimones que el cor i figurants van esprement, una pluja que sembla de gra, unes cordes, una cuina en què tot és vermell i al costat, una sala tota blava. Hi ha un element que té una vinculació directa amb la història i és el corn de caça que Ernani dona a Silva, l’enemic convertit en aliat en mans del qual posa la seva vida, el so del qual ha d’anunciar la seva mort. De corns, però, n’hi ha a gavadals.
I per acabar, un cor de grans dimensions que batega quan Ernani ha mort representant les moltes emocions del personatge. Hi ha tot una colla de vídeos amb imatges de gran bellesa, sobretot en començar, però tampoc ajuden a la comprensió. Tot plegat, i això és el pitjor, a més de ser poc intel·ligible, trenca constantment el fluir musical en una òpera farcida de grans melodies. Ho fan els onze monòlegs i també ho fan algunes necessitats escèniques. En conclusió, un Ernani interruptus.
El tenor Vincenzo Costanzo debutava el paper d’Ernani. La seva prestació va ser correcta tot i que es notava tensió el que feia pensar que potser aquest debut en el paper li ha arribat massa aviat. El baríton Ernesto Petti que interpretava Don Carlos no havia acabat de sortir d’un refredat, cosa que li creava algun problema. El baix Andreas Bauer Kanabas estava en plena forma i el seu Silva era dels que feia por, com ha de ser, per bé que la seva aparença no era la del vell que es casa amb la joveneta. Ell i la soprano Leah Gordon en el paper d’Elvira van ser el més destacat musicalment. També el cor que és un dels grans valors de l’Òpera de Flandes. La direcció de Jones era eficaç.
De segur que hi deu haver altres maneres, menys pretensioses i més intel·ligibles, de portar als escenaris una òpera amb un llibret que és ben bé una peça de museu.
