Després dels drames d’Innocence i de Tristan und Isolde al festival d’Aix-en-Provence, ara toca parlar de la comèdia, de dues obres mestres del gènere com Falstaff, de Verdi, i Le nozze di Figaro, de Mozart. El primer va qualificar la seva òpera de commedia lirica, mentre que per al segon, la seva era una opera buffa. Són definicions que situen clarament les dues obres en el context de la comicitat i el divertiment, no exempt, però, de la reflexió personal i de la crítica social. Per portar-les al teatre a l’aire lliure del Palau de l’Arquebisbat, el festival ha encarregat la posada en escena de l’òpera verdiana a Barrie Kosky i la mozartiana, a Lotte de Beer. Els resultats no poden ser més diferents. El Falstaff de l’encara director de la Komische Oper de Berlin és fresc, molt divertit i sobretot, molt intel·ligent tot i que arrisca poc. Les Nozze de la directora d’escena holandesa és tot el contrari.

Falstaff és la darrera òpera que va compondre Verdi i l’única còmica que va escriure. Ho va fer amb vuitanta anys. Podria ser una mena de cant del cigne, un adéu a la vida. En canvi és una òpera que la celebra la vida i no només això. Estrenada el 1893, el mateix any que Puccini presentava Manon Lescaut, Verdi adopta característiques pròpies dels corrents musicals que s’imposarien a començaments del segle XX. No hi ha una obertura i amb poques excepcions tampoc hi ha números tancats. La música flueix. Alhora, ret homenatge al passat donant un aire rossinià al personatge de Fenton, i crea una fuga, una forma típica del segle XVII, a deu veus per acabar l’òpera.

Arrigo Boito, el llibretista, va espigolar en l’Enric IV de Shakespeare on per primera vegada apareix el personatge vividor de Sir John Falstaff, i en Les alegres casades de Windsor, també de l’anglès, per construir el personatge operístic. Del protagonista teatral i musical es té la idea que és un home gros, panxut, que li sua el front i li regalima la barba, que en el seu deixar-se anar, bruteja. Una figura tirant a vulgar i basta, dedicada a dissipar-se en tota mena d’excessos llibertins.

 

Cartes d’amor

Barrie Kosky, el director d’escena, ha trobat en la figura de Falstaff altres atributs. El veu en la vessant més romàntica, la de l’home que per conquistar les dames els escriu cartes d’amor. I en la més melancòlica, la de qui necessita companyia sense aconseguir-la i a qui la mort espanta. Per això Kosky no veu a Falstaff com el personatge agressiu que és, per exemple, el baró Ochs de Der Rosenkavalier o el manipulador Don Giovanni. Ni, posats als nostres dies, tampoc un depredador sexual com Harvey Weinstein.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Aquest Falstaff no és ni gros ni panxut ni bruteja. És un sibarita a qui no només agrada menjar, li agrada cuinar. I quan ha de conquistar les dames es muda i ho fa amb un vestit amb el mateix estampat que té a la paret de la fonda-casa on passa l’estona als fogons. Aquest caràcter epicuri queda reforçat als canvis d’escena per una veu sensual que declama receptes d’August Escoffier tretes de Le guide culinaire, la bíblia de la gastronomia francesa.

Kosky, que havia arriscat molt el 2017 al temple wagnerià de Bayreuth fent una posada en escena còmica i irreverent de Die Meistersinger von Nürnberg, a Aix no se l’ha jugat, però ha posat al servei de l’òpera de Verdi el seu immens talent teatral oferint una producció d’una comicitat compacta de principi a fi i plena d’humanitat.