El president de la Generalitat ha configurat un nou Govern després de la decisió de JxCat d’abandonar l’executiu. Val a dir, d’entrada, que els nomenaments de nous consellers i conselleres són una de les seves prerrogatives i, per tant, són del tot legítims. És necessari reconèixer també que el president Aragonès, amb la ràpida proposició d’un executiu per substituir el que es va desfer la setmana passada, ha aconseguit un cert cop d’efecte.

És pertinent remarcar que la crisi de Junts i el seu desenllaç han estat emmarcats en un reconeixement del final del procés que han explicitat d’una manera o altra tots els seus principals actors: ERC des de fa temps amb la seva línia política pragmàtica; els derrotats en la consulta interna de Junts, amb Jordi Sànchez al davant i bona part dels instigadors mediàtics.

En qualsevol cas, el nou Govern no té de moment cap mena de viabilitat parlamentària, en disposar només del suport de 33 escons dels 135 que constitueixen la Cambra catalana. En realitat, la inevitable dimensió de la pèrdua de suports parlamentaris, de la investidura ençà, porta a constatar que el Govern ha passat de tenir l’aval inicial de 74 escons a quedar-se només amb els 33 d’ERC.

Atesa aquesta situació de precarietat extrema, és obvi que el president de la Generalitat no pot actuar com si disposés d’una majoria de suport suficient. Així, per deixar enrere definitivament la inclinació a la gestualitat que durant tant de temps ha corcat la política catalana, Pere Aragonès ha de procedir sense pèrdua de temps a activar una majoria. Ha de passar la revàlida parlamentària, bé sigui explícitament, presentant una qüestió de confiança, bé implícitament obtenint la confiança amb la votació dels Pressupostos. Una pròrroga pressupostària, com ha suggerit Oriol Junqueras, seria una actitud políticament covarda i tampoc no estaria a l’alçada dels reptes socioeconòmics del moment.

D’altra banda, seria totalment contradictori amb l’esperit d’obertura que els temps requereixen que per part del president de la Generalitat o del seu partit s’insistís en proposicions divisives i poc rigoroses: la invocació de xifres imaginàries o demoscòpicament esbiaixades, com és el cas de la referència al 80% de suport a la reclamació d’un referèndum. Cal acabar amb el «mantra» simbòlic del bloc independentista ara en descomposició: ni hi ha ara una majoria del 80% ni hi havia abans una majoria del 52% (el suport electoral d’ERC, JxCat i la CUP va ser del 48,05% i només del 25,66% en relació al cens electoral).

Des d’aquesta perspectiva, en una posició de debilitat extrema, no és raonable plantejar propostes de màxims. Ni persistir en la indiferència davant la insistent petició de Salvador Illa, el cap de l’oposició i del primer partit del Parlament amb termes de vot, de posar en marxa immediatament un mecanisme operatiu per a l’aproximació entre les diverses sensibilitats polítiques catalanes. És, per tant, un despropòsit absolut l’execració, en clau més psicològica que política, dirigida al PSC que ha pronunciat Oriol Junqueras, tot i que s’hagi d’admetre que és un moviment legítim destinat a recordar al partit i a la militància que els socialistes són el principal adversari de cara a les pròximes eleccions.

Podrien ser llegits també com a auguris negatius alguns moviments interns que s’han produït a ERC, en clau precongressual, i que apunten a la confirmació del pes polític que té en la formació el sector nacionalista més irreductible de la Catalunya interior en franca contradicció amb una aparent voluntat de projectar una imatge oberta i més urbana.

Novament s’ha apreciat en aquest episodi la voluntat de desbordament del complex Junts-Puigdemont, expressió nostrada del nacionalpopulisme amb estil trumpista, que insisteix en la lògica del «com pitjor, millor» a l’espera del retorn de la dreta espanyola al poder.

Per tot plegat, la conclusió és clara i pren un determinat sentit d’urgència: o el president Aragonès és capaç d’ampliar els seus suports parlamentaris deixant de costat la lògica processista i situant l’acció de govern al bell mig del debat, per mitjà del vot explícit de confiança o del vot implícit que representaria l’aprovació dels Pressupostos, o la pràctica parlamentària comparada portaria a la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions anticipades. No és aquesta la sortida que reclama l’actual context de crisi a escala europea, però per evitar-la cal el coratge polític de concretar noves aliances parlamentàries i no amagar el cap sota l’ala esgrimint xifres imaginàries.