Joan Fuster va nàixer el 23 de novembre de 1922. És per aquest motiu que, enguany, recordem i celebrem el centenari del naixement d’un dels grans intel·lectuals i escriptors del segle XX al País Valencià i, també, al conjunt de territoris de llengua catalana. Fuster, de fet, és un referent no sols per als valencians. És un patrimoni de tots plegats. Per això, no només el Govern valencià va aprovar un decret que declarava 2022 Any Fuster (i en va nomenar comissaris Francesc Pérez Moragon i Salvador Ortells), sinó que també la Institució de les Lletres Catalanes, entitat autònoma de la Generalitat de Catalunya, va triar Enric Sòria, i el Govern de les Illes Balears, Fina Salord i Damià Pons, comissionats respectivament a Catalunya i a les Illes d’(uns altres) Any Fuster.

Veurem en què es concreta aquesta voluntat política i comprovarem com va la cooperació entre els tres anys Fuster en el mateix any, però ara m’acontente a destacar que si més no el centenari no ha passat per alt a les institucions públiques (no puc estar-me de preguntar, però, què en farà el Govern d’Espanya i les entitats culturals que en depenen). Hauria estat millor tenir consensuat amb prou antelació un pla d’activitats i de publicacions de tots plegats, però les coses són com són.

Que Fuster nasqués el 1922 ajuda a entendre més d’una cosa. Per exemple, l’esclat de la Guerra Civil el va agafar amb tretze anys i la finalització amb setze. Potser amb la ironia proverbial que professava, podríem dir que es va xamar les quatre dècades de la grisor repressiva del nacionalcatolicisme. Aquesta petjada, sense dubte, marca. Ell no va ser, en cap cas, un intel·lectual del règim. Contràriament, com que es va oposar a l’autocràcia franquista, en va patir les conseqüències.

«El que mana vol que els manats siguen dòcils. Hem de partir d’aquesta obvietat», va escriure. Com altres intel·lectuals, va haver de fer front a la censura, a l’exclusió (va deixar de publicar a la premsa de València arran de les reaccions per la publicació de Nosaltres els valencians i d’El País Valenciano) i a l’oprobi (algunes falles de València van cremar l’efígie de Fuster i alguns dels seus llibres).

 

Atemptat amb doble bomba

En una entrada del 23 de maig de 1968 del diari, fins ara inèdit, de Josep Iborra que acaba de publicar la Institució Alfons el Magnànim, es compara, de manera lúcida, Fuster i Xènius: «Se m’ha ocorregut comparar Fuster i D’Ors (el mateix Fuster ens hi invita). D’Ors ho tenia gairebé tot a l’abast de la seua mà: viatges, llibertat, mitjans de comunicació, cultures, institucions, atmosfera política. Fuster disposa de ben poca cosa. D’Ors jaleaba la seua societat. Era l’animador d’un moment en què hi havia un corrent històric positiu, favorable. En canvi, Fuster és una vox clamantis in deserto. Ell va contra corrent i ha hagut de punxar la seua societat ensopida i endormiscada. Ha d’esforçar-se per fer-se escoltar. Fuster és dels pocs que han escrit contínuament d’aquesta manera explícitament compromesa, al servei d’una ètica civil. Comparat amb D’Ors, Fuster resulta potser més necessari, més valuós, més útil.»

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Va ser dimonitzat pel regionalisme anticatalanista valencià conegut com a «blaverisme». Li van dir de tot: traïdor, venut, renegat…

Aquesta actitud resistent li va suposar un alt cost, també personal. No és sobrer recordar que va haver de suportar durant l’exemplar transició democràtica un atemptat amb doble bomba amb rotundes intencions assassines i un tuf innegable de terrorisme d’estat. Fuster, de fet, va ser dimonitzat pel regionalisme anticatalanista valencià conegut com a «blaverisme». Li van dir de tot: traïdor, venut, renegat, etc. Per què tant d’odi? Per resumir-ho molt, va ser perquè Fuster va representar l’intel·lectual compromés amb la recuperació del valencià com a llengua d’alta cultura. Com deia l’escriptor de Sueca, franquistes i regionalistes volien relegar el català al reducte folklòric, a una llengua de llauradors i de festa, a tot estirar. Ell els mostrava, amb coherència, que també era la llengua d’Ausiàs March (un passat reivindicable) i de Josep Pla (un present notable).

Cal recordar que, tot i que Fuster era més jove, va ser coetani de Pla i que, malgrat les diferències, no sols d’edat sinó també ideològiques, van construir una amistat de la qual va eixir beneficiada la literatura catalana. En definitiva, Fuster reivindicava un idioma amb passat però també amb present i futur, que servia per a tots els usos, per a la ciència i per a l’assaig d’idees inclosos. Això, en una València amb un important procés de substitució lingüística era, sobretot als ulls dels qui van col·laborar-hi, una provocació.

Però, sent molt important el Fuster compromés, Fuster és molt més. Cal incidir-hi, és molt més que un destacat escriptor reivindicatiu d’una llengua minoritzada i d’un país més o menys invisible. És un gran escriptor, amb una prosa excel·lent, i un intèrpret perspicaç i sovint càustic de la realitat, de la seua realitat, és clar, que convé recordar que no és exactament la nostra. Els canvis socials accelerats de la modernitat avançada no passen debades. Com que Joan Fuster, deia ell amb ironia, és la mesura de totes les coses, cal tenir present que molts vam nàixer més tard que ell (cinquanta anys al meu cas). I aquesta és una distància temporal que he(m) de tenir present a l’hora de valorar la seua producció. Sense anar més lluny, a hores d’ara han penetrat més les idees feministes i ecologistes que quan Fuster escrivia. No sé si li fem un favor descontextualitzant l’escriptor del temps en què teclejava amb una màquina d’escriure.

 

Injustos amb l’escriptor de Sueca

De fet, deixa d’interessar la prosa de Josep Pla per desacords, fins i tot profunds, amb les seues idees? Per què no podem ser igualment comprensius amb Fuster? Potser hem sigut injustos amb el de Sueca? Ens cal encara més distància per a tenir la perspectiva adequada? A mi, de fet, no m’interessa tant el debat de si Fuster tenia raó i quanta raó tenia. Em motiva més una altra controvèrsia: el paper que tenen (que han de tenir) els creadors en general i els escriptors en particular en les societats actuals. Bé que sabem que molts intel·lectuals erren o fins i tot que s’han mostrat seduïts per diferents cants de sirena.

Va representar l’intel·lectual compromés amb la recuperació del valencià com a llengua d’alta cultura.

No seré jo qui faça una lloa acrítica dels intel·lectuals i menys encara del col·lectiu en general, d’altra banda, tan heterogeni. Però sí que sé que seguir pensant la nostra condició –d’humans, d’europeus, de valencians i catalans– i les nostres societats, cosa que han o que haurien de fer els intel·lectuals, no sols és un deure ètic sinó també una funció higiènica. Digueu-me ingenu. Tant m’és. M’estime més la ingenuïtat que el cinisme, terreny adobat per al fanatisme. De fet, l’antiintel·lectualisme (un signe dels temps recents?) és un mal negoci i un camí propici per al creixement de la ultradreta. Llegir Fuster, per cert, em sembla un bon antídot contra l’extremisme antidemocràtic. Fuster també es pot reivindicar per aquest cantó.

 

Programa poc ambiciós

De fet, si d’alguna cosa hauria de servir aquest Any Fuster, és, sobretot, perquè més gent conegués més escrits de Fuster, per divulgar els seus llibres en un doble sentit: perquè més catalanoparlants llegeixen més Fuster (més en el sentit quantitatiu i en el qualitatiu, és a dir, que més lectors fruïsquen amb la gran diversitat de la seua producció escrita i no se’n queden amb una imatge simplificada) i perquè més parlants d’altres llengües tinguen accés a una part cada vegada més important dels seus llibres.

S’han fet coses en aquesta direcció, però sempre serà poc. Per una banda, què lligen ara per ara, per exemple, els joves de Fuster? No podem acostar Fuster més als nous lectors? I als lectors esporàdics? I, d’una altra, què traduirem de Fuster l’Any Fuster? De moment, ja tenim dos llibres destacables: la traducció al castellà de Sagitari (Maria Rosich, Rayo Verde) i Consells, proverbis i insolències (Àngela Elena, H&O-Magnànim). Està anunciada per a setembre la traducció a l’anglés de Judicis Finals (Mary Ann Newman) i potser trobarem alguna cosa més, però encara queda molt per traduir i, en especial, per a donar a conéixer a altres públics. De fet, no sembla un programa gaire ambiciós. I és una llàstima.

Llegir Fuster, per cert, em sembla un bon antídot contra l’extremisme antidemocràtic. Fuster també es pot reivindicar per aquest cantó.

A mi m’agradaria que l’Any Fuster contribuís a mostrar a molta gent que, amb independència de la coincidència o no i en segons quin grau dels seus postulats polítics –d’altra banda, com ho han mostrat investigacions acadèmiques rigoroses, aquests no són tan nítids com es podria pensar: al cap i a la fi, la seua influència política directa es va estendre durant més de dues dècades en què van tenir llocs canvis profunds a Espanya–, Fuster és un senyor escriptor que paga la pena. Al cap i a la fi, «un bon llibre sempre és una provocació».

És un plaer, per exemple, endinsar-se en les entrades del Diccionari per a ociosos, L’home, mesura de totes les coses i Examen de consciència, mirar i remirar els seus aforismes, escabussar-se en els seus articles, per exemple, de Notes d’un desficiós (no passeu per alt «Ràpida teoria del porro») i un llarg etcètera, dins del qual es troben els seus poemes. No estaria de més pegar-hi una mirada, ara que s’ha editat la seua poesia completa. Fuster també era un poeta notable. «Quan algú escriga alguna cosa sobre Fuster, farà mal si separa els seus versos de la seua prosa. Hi ha un mateix to, increïble en les nostres lletres», va escriure Iborra un 1 d’abril de 1974.

 

Un dels grans

Enguany, que també recordem que Fuster va morir ara fa trenta anys i que en fa seixanta que va editar Nosaltres els valencians, és un bon moment per a reivindicar tots els (bons) Fusters que hi ha en Joan Fuster. Invitem, doncs, els lectors a anar més enllà del seu llibre més venut. No empetitim un dels grans. Al cap i a la fi, citaré de nou Josep Iborra, «escriure és treure punta, treure una punta, a un fet, un mot, una observació… [Fuster] n’és un virtuós». No deixem passar, doncs, un virtuós de fer punta, de l’escriptura. Si més no en català és un dels més grans. «Llegir no és fugir, és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seua manera». Gràcies, senyor Fuster, per tot plegat.