És endinsar-nos a la primera pàgina clara, nítida i lluminosa de Cèlia Palau, veure com la protagonista comença el dia –l’ha «despertat una espurna de sol lleganyós que es filtrava per entremig de les escletxes de la persiana»–, trobar-la «ensonyada com si no hagués dormit», i contemplar-la com es mou rutinàriament dins de l’habitació –aparta la cortina, obre la finestra, fa pujar la persiana, mira celobert avall, però no distingeix gaire res perquè li ho impedeixen «les parpelles mig closes i cansades d’una nit de malsons»–, i de sobte sabem, una vegada més, que poques escriptores com Sílvia Alcàntara (Puig-reig, 1944) són capaces de treure tant de partit narratiu a la trivialitat per convertir els detalls mínims en cendra o pols significativa, com si fossin esborranys d’alguna cosa inacabada, o com si s’esvaïssin de seguida després que algú els pronunciés en veu baixa, amb un to volgudament deslluït i d’aparent intranscendència que acaba regirant-se i omplint l’obra d’un sentit i un valor extraordinaris: hi fan de valuosa companyia el caràcter fonamentalment plàstic i visual d’una prosa treballadíssima i el salt mortal d’apel·lar a unes veritats sempre madures i persuasives perquè, en el fons, són les de sempre, el que algú tan savi com Faulkner anomenava les velles veritats del cor.

I vet aquí que, de sobte, ja respirem aquell aire de tristesa, aquella melancolia suscitada per les trampes vulgars de la quotidianitat més grisa, aquella melancolia covada perquè sí que tanta satisfacció literària havia procurat als lectors d’Olor de Colònia, de La casa cantonera o d’Els dies sense glòria. De sobte, també, ja volem saber quines deuen ser les causes que originen aquesta desídia en la protagonista, quines circumstàncies l’envolten, quina cara fa el seu buit anímic, quin nom tenen les preocupacions que l’atabalen i la neguitegen sense deixar-la descansar: és una de les altres virtuts de Sílvia Alcàntara, la seva intensa habilitat per suscitar l’atenció del lector desenrotllant un suspens d’alt voltatge psicològic, presentant de quina manera la realitat penetra a l’interior dels seus personatges per acabar embrutint, a la fi, les seves ments perfectament formades i harmonioses.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.