La sèrie (Filmin) Exterior noche sobre el segrest i l’assassinat d’Aldo Moro que ha dirigit Marco Bellocchio, pot ser que provoqui certa incomoditat entre els qui creuen que la seva és una de les veus essencials del cinema modern. Es tracta del mateix Bellocchio que, entre els anys 60 i 70 del segle passat, va dirigir films tan viscerals, fins i tot tan subversius –contra l’herència familiar, contra l’ordre social–, com Las manos en los bolsillos (1965), La Xina és a prop (1966) o En el nombre del padre (1971)? I, aleshores, què hi fa un cineasta com ell en un lloc com aquest? Com és que aquell jove díscol i inquiet s’ha pogut convertir en l’hagiògraf del líder icònic de la Democràcia Cristiana, el partit conservador que va liderar el destí d’Itàlia en els seus anys més conflictius, precisament els que van assistir als seus inicis com a director de cinema?

Potser pot servir de primera pista, per resoldre aquest embolic, l’existència mateixa de Buenos días, noche (2003), el llargmetratge que Bellocchio va dedicar igualment a la passió i la mort de Moro ja fa vint anys. En aquella pel·lícula, el punt de vista se situava al costat dels terroristes, d’alguns dels membres de les Brigades Roges que van mantenir captiu el polític democratacristià fins a la seva «execució» sumària, el 9 de maig de 1978. Ara, per contra, Bellocchio assumeix sense complexos una perspectiva del tot diferent, per no dir oposada, en aparença múltiple i polièdrica, en realitat ancorada entorn de Moro, al costat del poder. Dels dubtes sobre la viabilitat de la revolució proletària i el rol en aquest context de la lluita armada, doncs, s’ha passat a la descripció d’un univers format per polítics i buròcrates, esposes devotes i sacerdots sacrificats, allò que fa dècades constituïa l’objectiu d’un cinema tan agressiu com era el de Bellocchio.

Tanmateix, les coses no són mai tan senzilles ni unidireccionals com sembla, i menys en el cas de Bellocchio. Ni Buenos días, noche se centrava únicament en els terroristes ni Exterior noche es manté sempre en l’espai institucional. Ambdues es mouen en la frontera difusa que separa un territori d’un altre, i el fan caminant, en equilibri precari, per aquest tall de la navalla que sempre ha estat, en el fons, la raó de ser dels films de Bellocchio: l’amenaça de la irracionalitat i la bogeria, d’alguna cosa que desestabilitza tant la realitat com la seva percepció i que se sol materialitzar en un trauma, un xoc, un punt sense retorn a partir del qual el món perd la seva aparença tranquil·la i ordenada i es converteix en un caos.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.