Durant els temps obscurs de la pandèmia de la covid, equipaments musicals com el Palau de la Música, l’Auditori de Barcelona i el Gran Teatre del Liceu van mantenir una programació reduïda, amb limitacions d’aforament i altres mesures de seguretat, però la música estava viva (a Madrid, el Teatro Real també va deixar les portes obertes). Això no passava a la resta d’Europa on els equipaments estaven tancats amb pany i forrellat. Dos directors que van venir a Barcelona en aquelles circumstàncies, Daniele Gatti i François-Xavier Roth, en acabar els seus concerts es van adreçar al públic per felicitar-se i felicitar-nos per haver pogut actuar en directe i davant d’una audiència real.

Allò va ser una injecció de moral i d’orgull. Érem l’excepció, aquesta vegada positiva, en una Europa en la qual massa sovint som el fanalet vermell en qüestions musicals. Tanmateix, si les circumstàncies en què vàrem poder anar a aquells concerts durant la pandèmia eren excepcionals, la normalització de la situació ens ha tornat a posar a prop de la cua. L’Associació Catalana d’Intèrprets de Música Clàssica (ACIMC) ho ha radiografiat en el seu informe La situació de la Música Clàssica a Catalunya, amb dades del 2022, publicat a finals de l’any passat, i el que descriu no és gaire engrescador.

L’estudi l’han realitzat les doctores Marga Polo Pujadas i Arlinda Garcia Coll amb el grup de recerca RESCUE de la Universitat de Barcelona amb la finalitat de cobrir el dèficit històric de dades en aquest sector. «La idea és tenir un mapa amb una mirada integral», deia ara fa un any Lluís Rodríguez Salvà, president de l’ACIMC, en presentar un primer estudi relatiu al 2021.

Si en aquella primera recerca es constatava que hi havia una dispersió i manca d’accessibilitat a les dades, en la darrera, aquests aspectes han millorat bo i ser encara insuficients. I s’han detectat una bona colla d’equipaments alternatius que no constaven en la primera aproximació a la realitat musical.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Cap a la normalització

La dada més positiva de l’informe sobre el 2022 reflecteix la normalització després de la pandèmia. Es van programar un 33,7 % més de concerts en relació amb el 2021, exactament 2.209, la qual cosa indica la bona marxa que ha de portar a la recuperació de l’activitat, però encara hi ha camí per córrer i de segur, en el 2023 suara acabat, encara no ha arribat al seu punt òptim.

Pel que fa a la programació, l’informe reflecteix el que des d’aquestes pàgines ja hem palesat i és la repetició constant i rutinària dels mateixos autors, els que configuren un cànon acceptat, particularment els que Polo qualifica de la santíssima trinitat, és a dir, Bach, el qual, amb 276 programacions, es desmarca dels altres dos, que són Mozart (197 programacions) i Beethoven (138 programacions). Després d’aquest trio imbatible la llista segueix amb Schubert, Brahms, Txaikovski, Vivaldi, Händel… I entre els vint-i-cinc primers només s’hi troben dos compositors catalans, Albéniz i Granados, i també el gadità Falla. En aquesta relació, gairebé la meitat dels autors corresponen al Romanticisme. De dones compositores, ni una.

En el llistat global de compositors programats, més de la meitat ho són de música contemporània, una quarta part són del segle XX, i el 8,3 % dels autors i el 5,9 % dels concerts són anteriors al segle XIX, és a dir, corresponen a un paquet fet de música antiga, barroca i del classicisme, la qual cosa deixa molt maltractat el patrimoni musical històric. Majoritàriament, els escenaris que acullen la música antiga són alternatius, mentre que la contemporània, amb una presència creixent, s’interpreta en els equipaments més grans. Els investigadors que han fet l’informe també han detectat que hi ha un elevat nombre d’equipaments que programen pocs concerts, i que hi ha molts compositors i intèrprets programats molt poques vegades. Segons el nombre global de concerts, més de la meitat, el 56,3 %, ha tingut només un concert programat. Tot plegat contribueix a fer que no hi hagi un bon circuit de clàssica i dificulta molt la possibilitat de fer gires.

 

Biaix de gènere

Polo insistia en la necessitat de corregir el biaix de gènere i no només perquè entre els vint-i-cinc músics més programats no hi hagués cap dona com ja s’ha dit. L’informe registra un lleuger increment de dones compositores programades respecte al 2021, del 8,6 % al 12,2 %, i del 3,9 % dels concerts, s’ha passat al 5,5 %. Una misèria. Pel que fa a èpoques històriques i estils musicals, la llista de les vint autores més programades ofereix un resultat ben diferent de la dels vint-i-cinc compositors. Aquí el domini és el de la música contemporània amb vuit compositores. Les autores del Romanticisme segueixen en un segon lloc. Pel que fa a noms, Clara Schumann és la més interpretada, seguida a distància per Sofia Gubaidúlina, Pauline Viardot, Matilde Salvador i les catalanes Núria Giménez-Comas i Raquel García-Tomás. Cal dir que en l’informe del 2021 no hi havia cap catalana entre les deu primeres.

La ‘santíssima trinitat’ formada per Bach, Mozart i Beethoven és la més programada el 2022 i entre els vint-i-cinc primers autors no hi ha cap dona.

Tampoc no s’ha avançat prou en la paritat d’instrumentistes que es manté en el 33 %. Tanmateix, el biaix més cridaner és en el cas de les directores. Només un 16,8 % ocupen llocs de direcció i on n’hi ha més és en el món coral, una activitat en la qual la dona sempre ha estat molt present. Pel que fa a la veu solista, la de soprano és la que va al capdavant.

 

L’anècdota

Fins aquí alguns aspectes que necessiten molta millora segons l’informe de l’ACIMC. A vegades, però, l’anècdota és capaç de descriure un estat de coses que ajuda a entendre la fredor de les dades. Deu fer més o menys un any, a l’Auditori de Barcelona s’hi va fer un concert de l’OBC dirigit pel seu director titular, Ludovic Morlot, amb un programa que començava amb La damoiselle élue, de Debussy; continuava amb La muse et le poète, de Saint-Saëns i Noches en los jardines de España, de Falla, i concloïa amb el Concert per a la mà esquerra de Ravel. Tot homes, però l’anècdota no va per aquí.

Per alguna raó, aquell dia el trànsit a la ciutat era molt complicat i l’entrada a l’aparcament encara més, de manera que molts vàrem fer tard i vàrem escoltar la primera peça aplegats al voltant d’un dels televisors que retransmetent el concert instal·lats al gèlid foyer de l’Auditori. Una noia va preguntar què era el que sonava i un senyor li va dir, Falla. Jo em vaig sentir obligada a corregir l’error dient que era Debussy. El senyor va insistir que era Falla. Una altra persona va dir que la música que escoltàvem (és un dir, perquè l’aparell sonava fatal), efectivament, era del músic francès. La reacció displicent d’aquell home en adonar-se del seu error va ser la de dir: «Tant se val, així ens estalviem un d’aquells joves que ens encolomen al començament dels concerts i que surten a saludar amb els pantalons estripats!»

Malauradament, aquesta és la percepció que té una part del públic sobre la música i els compositors contemporanis. També és la demostració de la ignorància d’uns assistents regulars als concerts. Les conclusions de l’informe de l’ACIMC van acompanyades de moltes propostes per corregir i millorar la situació. La primera, però, potser hauria de ser l’educació musical. Al cap i a la fi, si tant ens fa Falla com Debussy, si menyspreem els compositors contemporanis, la feina dels intèrprets ni tindrà el reconeixement degut ni hi haurà les condicions per avançar en la qualitat i millora de la música clàssica a Catalunya.