Les eleccions a Alemanya no acostumen a ser un espectacle mediàtic. El més normal és que s’esgotin els mandats i que els dos grans partits governin junts en una gran coalició, o per separat i amb coalicions puntuals durant llargues temporades. Konrad Adenauer, que havia estat alcalde de Colònia, fou el primer canceller de la República Federal d’Alemanya, càrrec en què va romandre 14 anys inaugurant així una tradició de llargs mandats amb excepcions irrellevants. Helmut Schmidt governà 8 anys, Helmut Kohl, que va conduir el país cap a la unificació alhora que impulsava la creació de l’euro, 16 anys, Gerhard Schröder durà 7 anys i Àngela Merkel se’n va després de 15 anys que han conegut les dues crisis més pertorbadores de l’últim mig segle.

Des de la creació de la República Federal sobre les cendres d’un país derrotat, humiliat i controlat per les potències vencedores aliades hi ha hagut moltes menes de coalicions, però potser la més decisiva fou la que portà Willy Brandt, alcalde de Berlín occidental i un socialdemòcrata emblemàtic, a ser ministre d’afers exteriors en el Govern del democratacristià Kurt Georg Kiesinger l’any 1966. A les següents eleccions generals, de 1969, l’SPD aconseguia la victòria i governava per primer cop en la República de la postguerra.

Alemanya serà enguany un dels pocs països de la UE que celebri eleccions generals. Angela Merkel abandonarà la cancelleria en un moment en què el seu lideratge es manté sòlid i és, potser, el referent polític inqüestionable de les democràcies liberals. Les eleccions seran el 26 de setembre i es produiran en l’àmbit de les pors personals i col·lectives que són conseqüència dels efectes de la pandèmia i per les derives econòmiques i socials que han sacsejat tot el món durant molts mesos.

El gest més valent i arriscat de Merkel es produí el 2015 en obrir les fronteres a més d’un milió d’immigrants sirians.

La sortida del poder dels líders més emblemàtics alemanys ha estat traumàtica o, si més no, desagraïda. El prussià Bismarck, després de guanyar tres guerres i proclamar la unitat alemanya al Palau de Versalles de París el 1870, fou acomiadat de males maneres i per gelosies infantils per l’emperador Frederic; Willy Brandt marxà enmig d’un escàndol d’espionatge en els temps més lletjos de la guerra freda; Helmut Kohl tingué un trist final com a canceller federal malgrat haver protagonitzat la reunificació d’Alemanya i ser la peça fonamental per a la creació de l’euro. Qui va ser la seva hereva política, Angela Merkel, no va acudir a rescatar-lo en el moment de les tribulacions per un escàndol de finançament del partit i, en canvi, es postulà maniobrant per convertir-se en la seva successora.

En la política alemanya de la postguerra hi ha dos intangibles que juguen un paper important malgrat que sovint no siguin visibles o no se’n parli gaire. Un és la necessitat de no separar-se d’Europa i, l’altre, és mantenir l’amistat i l’aliança amb França. Helmut Schmidt deia que els Estats Units eren l’aliat més important, però que França era l’amic més proper. Cal no oblidar que els dos grans conflictes que causaren desenes de milions de morts el segle passat nasqueren de la vella pugna entre francesos i alemanys.

La pau i el progrés que ha conegut Europa en els últims 80 anys, s’ha construït sobre les coordenades de l’oblit i el perdó, en aquell prou que tots els presidents de França i cancellers d’Alemanya han rubricat dues vegades cada any d’ençà del pacte de l’Elisi de 1963 en què De Gaulle i Adenauer enterraven els odis mutus i les ferides patriòtiques i psicològiques causades per tres guerres consecutives i innecessàries.

 

Europeïtzar Alemanya

Què té a veure aquest esquemàtic recorregut històric amb la successió d’Angela Merkel i les eleccions que se celebraran enguany a Alemanya? Em sembla que molt, perquè el que passi a Berlín en els propers anys estarà molt relacionat amb l’estabilitat i la prosperitat d’Europa. Angela Merkel ha estat fidel a la convicció profunda de molts alemanys que no han de voler germanitzar Europa sinó europeïtzar Alemanya. No es refien dels seus fantasmes històrics i saben que el país ha d’aspirar més a l’harmonització europea des de la seva potencialitat econòmica i geoestratègica que no pas a un control o lideratge que seria insostenible i no portaria enlloc. Fa menys d’un any Àngela Merkel deia que «l’estat nació no té futur i a Alemanya només li anirà bé a llarg termini si a Europa en el seu conjunt li va bé també».

Els tòpics que s’han creat sobre els alemanys en els últims temps no responen a la realitat del comportament polític que ha mostrat Alemanya després de la humiliació d’aquells tretze anys de nazisme i horror que encara colpegen la consciència de les següents generacions. El poeta romàntic Goethe deia que «els alemanys fan totes les coses difícils, tant per a ells mateixos com per a tots els altres». O aquella sentència del decebut Thomas Mann en fugir del nazisme per combatre’l des de fora que «el que fa actuar els alemanys ha estat sempre una forta manca de maduresa».

La realitat dels últims setanta anys no confirma aquestes percepcions. Els quatre mandats d’Angela Merkel s’han caracteritzat per un constant equilibri entre la tensa dinàmica de la política interna i el manteniment d’una certa pax europea enmig de les convulsions d’aquest segle. La crisi financera del 2008 la va intentar combatre amb una austeritat que es va veure forçada a alleugerir, perquè es posava en perill l’equilibri nord-sud d’Europa. Ha intentat fer front al Brexit sense trencar amb la complicitat dels britànics malgrat que haguessin decidit anar-se’n sense calcular-ne les conseqüències.

 

Plantejament ètic

Però potser el gest més valent i més arriscat es produí el 2015 en obrir les fronteres alemanyes a més d’un milió d’immigrants que fugien de la guerra de Síria i de les penúries de la gana i la misèria d’altres indrets d’Orient i de l’Àfrica. L’argument que justificava aquella acció el posava en el fet que es tractava d’un gest humanitari i alhora serviria per crear més prosperitat econòmica i, a mitjà termini, corregiria la corba demogràfica alemanya que s’està envellint al ritme d’altres països europeus. Era un plantejament ètic però acompanyat de raonaments econòmics i polítics. Va haver de frenar l’entrada massiva d’immigrants perquè el partit d’extrema dreta, Alternativa per Alemanya (AfD), estava pujant en les enquestes i guanyava posicions en les eleccions regionals. Però el diagnòstic no estava del tot equivocat.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Helmut Schmidt deia que els Estats Units eren l’aliat més important, però que França era l’amic més proper.

El que no estava previst en el guió de l’any de comiat d’Àngela Merkel és que la seva tasca estaria centrada gairebé del tot a combatre i pal·liar els efectes del coronavirus que ha destarotat la política alemanya i europea. Ha hagut de practicar el pragmatisme canviant de percepcions i de polítiques segons els incomprensibles comportaments del virus. Ho ha fet amb honestedat i rigor cercant els punts d’equilibri que ha mantingut durant el seu llarg mandat, evitant la polarització i anant cap a la centralitat. La seva gestió està a punt de passar a la història i la democràcia cristiana (CDU) ha trobat ja la personalitat per substituir-la al capdavant del partit sense decidir encara qui serà el candidat a les eleccions del mes de setembre.

El 16 de gener fou elegit president de la CDU Armin Laschet, un centrista merkelià que fa molts anys que està en política i actualment és ministre president de Renània del Nord-Westfàlia, el land més poblat d’Alemanya. En el congrés, celebrat telemàticament amb un miler de participants, va ressaltar la línia continuista. El bloc conservador –compost per la democràcia cristiana, CDU, i el seu partit germà bavarès, la CSU– aquesta primavera haurà de decidir qui és el candidat a les eleccions generals de setembre. Serà un any d’