La fe fa miracles i tractant-se de coses de l’esperit, encara més. Que el projecte de les Misses Polifòniques que es fa a Barcelona arribi als deu anys de vida en un país en què es freqüenten poc els llocs de culte i els auditoris musicals perquè ni la religió ni la música es consideren eines de primera necessitat per a sobreviure en aquest món cada vegada més confús, és realment portentós.

Música i litúrgia fan una parella poc avinguda entre nosaltres. I això és el que vol superar aquest projecte ideat fa una dècada per una colla de persones ben diverses com l’editor Jaume Vallcorba (traspassat el 2014), el director d’orquestra Josep Pons, el financer Eusebi Díaz-Morera, i el sacerdot Armand Puig.

Si aquí és una cosa veritablement insòlita, en altres ciutats europees és ben comuna. El mirall, doncs, és el que es fa a fora. Mentre aquí es reserva la música per als oficis de diades religioses assenyalades, a Viena, Munic o Salzburg per citar només algunes ciutats, cada diumenge o festiu hi ha una celebració, normalment una missa, amb orquestra, cor i solistes. A Barcelona, dos són els temples on es porta a terme el projecte, l’església del monestir de Pedralbes i la basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor, amb les característiques d’acústica i capacitat adequades. Cinc en total són les interpretacions que es fan cada temporada, tres misses i dos oficis que corresponen a Nadal i a Setmana Santa.

Deia el mestre Pons en la presentació de l’aniversari que es tracta d’interpretar «un repertori que no està pensat per a una sala de concerts, sinó que és litúrgia i, per tant, en un temple hi veiem un pols dramàtic molt diferent. Aquí la simbiosi entre espiritualitat i art pren una dimensió molt més gran». És a dir, el sentit original d’aquest projecte cultural era el de tornar aquestes misses i oficis a l’àmbit natural per al qual havien estat creades: les esglésies. I per viure i interioritzar aquella simbiosi de la qual parla el director d’orquestra i director artístic del projecte, no cal ser un fidel practicant de cap religió.

És un repertori que no està pensat per a una sala de concerts, sinó que és litúrgia i en un temple té un pols dramàtic diferent.

És ben cert que l’experiència no és la mateixa si escoltem, per posar un exemple, la Nelsonmesse, de Joseph Haydn, amb les diferents parts totes seguides, una darrere l’altra, en un auditori, que si ho fem en una església on la música forma part del ritual d’una celebració religiosa. La sonoritat, sobretot si la interpretació és de molta qualitat, potser serà millor a l’auditori, però l’emoció i la profunditat de l’escolta serà superior en una església. A més, permet acostar-se amb més fidelitat al so original d’aquella música, ja que les condicions, sobretot pel que fa a l’espai físic, no han variat substancialment, són molt més properes a les de la seva creació que les d’una interpretació fora de la litúrgia i en una sala moderna.

PUBLICITAT

Polifonia ibèrica

Donada la seva tradició cultural, és habitual que en les ciutats esmentades més amunt s’interpretin obres com la Theresienmesse o la Missa in tempore belli de Joseph Haydn, o algunes de les moltes Missa brevis de Wolfgang Amadeus Mozart, fins i tot alguna de solemnis, sense oblidar composicions d’autors centreeuropeus com Antonín Dvorák, autor entre altres de la Missa en re major.

Aquí, la tradició és una altra i en els seus inics el projecte es va centrar en la polifonia ibèrica dels segles XV al XVII, el moment musical més brillant d’Espanya i Portugal, amb obres de Tomás Luis de Victoria, Francisco Guerrero, Joan Cererols, Cristóbal de Morales o Alonso Lobo, però també s’ha mirat una mica cap a finals del XIV.

Per endegar aquesta empresa calia, però, qui la pogués dirigir i interpretar. El mestre Pons va convèncer Mireia Barrera, amb una important carrera al capdavant de formacions corals (Coro Nacional de España i Cor Madrigal entre d’altres) perquè es fes càrrec de la direcció artística. Inicialment, Barrera s’hi va resistir perquè era un repertori que no havia treballat mai, però la insistència de Pons que sabia que la directora ho podia fer i fer-ho bé, la va convèncer.

El cor Barcelona Ars Nova amb la directora Mireia Barrera, a l’església del monestir de Pedralbes. Fotografia d’Oscar Bardaji.

Així es va crear el conjunt vocal professional Barcelona Ars Nova que és el puntal musical de les Misses Polifòniques i està format per solistes vocals de sòlida trajectòria, alguns dels quals col·laboren amb els millors cors europeus de música antiga com són el Collegium Vocale Gent o la Capella Reial de Catalunya. Els primers anys no van ser fàcils, segons explicava Barrera, entre altres coses perquè costava molt trobar veus femenines que interpretessin polifonia antiga. Superat aquest escull, al cap de cinc anys el grup va anar aconseguint una identitat pròpia i una gran estabilitat en l’afinació que fa que avui sigui un cor d’una extraordinària qualitat musical.

Actualment, el grup el formen dotze veus dins d’una organització flexible que arriba fins al doble de cantants. «Hi ha hagut una evolució en la identitat del grup –diu la directora– per trobar la sonoritat, la comprensió i la comunicació entre tots nosaltres. Al conjunt li agrada molt cantar aquestes misses i oficis en esglésies, atès que hi ha una connexió molt forta amb el públic», un públic que ha sumat 15.000 persones en aquests deu anys de vida, moltes d’elles d’una gran fidelitat. Pons explica que fer aquest repertori és, en certa manera, recuperar-lo perquè no és gens fàcil poder escoltar música d’autors que van ser tan importants el seu dia com Morales, Guerrero o Lobo.

Obrir la mirada

Amb els anys, el projecte de les Misses Polifòniques amb el Barcelona Ars Nova ha obert la mirada cap a l’escola francoflamenca (Johannes Ockeghem i Orlande de Lassus), la italiana (Carlo Gesualdo, Palestrina i Monteverdi), el barroc (Dieteric Buxtehude, Johann Sebastian Bach, George Frideric Handel), el classicisme (Haydn), i el romanticisme (Franz Schubert i Dvorák) fins a arribar a la música religiosa del segle XX d’autors com Igor Stravinsky, Frank Martin, Francis Poulenc, Leonard Bernstein i Paul Hindemith. Molt possiblement, les obres interpretades d’aquests dos últims compositors, la Missa Brevis i la Missa a cappella respectivament, siguin estrenes a Espanya. Com deia Barrera, «és un privilegi poder cantar obres que aquí no s’han interpretat mai».

Quan han calgut intèrprets instrumentals, el Barcelona Ars Nova ha comptat amb la col·laboració de Vespres d’Arnadí, que dirigeix Dani Espasa, de l’Orquestra Barroca Catalana, i de diversos solistes instrumentals, entre ells, organistes.

La formació vocal va començar amb polifonia ibèrica, però ha arribat fins al segle XX amb compositors com Stravinsky o Bernstein.

En aquesta majoria d’edat, el conjunt vocal vol tenir vida pròpia més enllà de les misses i, de fet, ha començat a fer actuacions fora del marc estrictament religiós, en el circuit de concerts. Per la seva banda, el projecte, amb un cost de 90.000 euros per temporada, s’ha finançat mitjançant l’associació Amics de les Misses Polifòniques i altres aportacions privades, i ara es vol convertir en fundació que iniciarà la seva activitat el curs 2022- 2023, però abans queda encara una cita amb la darrera activitat d’aquesta temporada, la Missa núm. 5 en la bemoll major de Schubert en versió per a cor i orgue, el 29 d’aquest mes de maig a Pedralbes. Convoca l’angelet volador i bufador del logotip de l’entitat que va dissenyar Vallcorba.