El 1843, Nikolai Gógol publicava la versió definitiva del seu conte absurd El nas, la història del petit funcionari Kovaliov, aspirant a un ascens i a fer un bon casament amb una dona rica. Un bon dia en aixecar-se descobreix que ha perdut doncs això, el nas. Contemporàniament, tot esmorzant, el barber que el dia abans l’havia afaitat, troba un nas dins del panet que està menjant i fa tot el possible per desfer-se’n, mentre l’amo de l’apèndix fa mans i mànegues per trobar-lo. Tanmateix, el nas ha adquirit vida pròpia i fins i tot ha pujat de categoria dins del funcionariat assolint un grau màxim. Gógol feia una sàtira dels estaments socials del Sant Petersburg de l’època, dels servidors de l’administració, però també dels militars, els periodistes i fins i tot de l’església.
Deu anys després de l’inici de la Revolució Russa, el 1927, un jove Dmitri Xostakóvitx va començar a compondre la seva primera òpera amb aquella història esbojarrada. L’escriptor Ievgueni Zamiatin, revolucionari que aviat es va desenganyar veient com anaven les coses, va contribuir al llibret. El compositor ja havia conegut les imposicions del règim a l’hora d’escriure les seves primeres simfonies. Amb El nas semblava alliberar-se’n.
La crítica a la burocràcia, a la corrupció i a les altres jerarquies socials hi és tota amb una música que havia absorbit els llenguatges del moment. Eren anys en què encara hi havia llibertat artística i arribaven les grans novetats que es feien fora de la Unió Soviètica, com l’òpera Wozzeck, d’Alban Berg, o el jazz. Malauradament, El nas es va estrenar el 1930, a Leningrad, quan aquella obertura s’havia acabat. No va ser cap gran èxit. La música va ser atacada per la influent Associació Russa de Músics Proletaris i titllada de ‘formalista’ que és el pitjor que li podia passar a un compositor. Manava el realisme socialista i així va quedar fora del repertori durant més de quaranta anys fins al 1974 en què l’Òpera de Cambra de Moscou va gosar interpretar-la.
No és una òpera fàcil de representar. D’entrada hi ha vuitanta papers diferents molts dels quals són interpretats per cantants que doblen o tripliquen els personatges. Les deu escenes de què consta les quals canvien de manera vertiginosa tampoc són fàcils de muntar. Tanmateix, en els darrers anys s’han pogut veure unes quantes produccions de gran qualitat fora de Rússia. El Teatro Real acaba de presentar la que firma Barrie Kosky la qual és sense dubte la més esbojarrada, excèntrica i divertida de les que han circulat darrerament. També és la que dona més presència teatral dalt de l’escenari al personatge protagonista de Kovaliov.
Una escena de l’òpera ‘El nas’, de Dmitri Xostakóvitx, al Teatro Real. Fotografia de Javier del Real.
A diferència de les posades en escena d’aquesta òpera fetes per William Kentridge (Aix-en-Provence, Lyon), o Kiril Serebrenikov (Munic) en les quals domina l’aspecte més fosc de la història, Kosky accentua el caràcter de disbarat, de farsa. Tot és alegria –excepte pel desgraciat què ha perdut els narius–, comèdia vertiginosa, cabaret surrealista, colors llampants, amb una escenografia i uns canvis que funcionen com un rellotge. Els moviments i les expressions recorden les del cine mut. Una gran troballa és el malson de Kovaliov quan onze nassos ballen claqué al seu voltant mentre dorm esgotat per la inútil recerca de l’apèndix facial.
Perquè aquesta proposta funciona, hi ha un Kovaliov d’excepció. És el baríton Martin Winkler qui, a més de cantar, no para de moure’s amb unes expressions facials que són tot un poema, alarmat per la total pèrdua de prestigi social. El segon gran personatge de l’obra és la massa que interpreta el cor i els solistes. Destaquen Alexander Teliga en el paper de barber i encarregat del diari; Vasily Efimov, ajudant de Kovaliov, i Margarita Nekrasova, la senyora Podtóchina. Entre els nombrosos cantants hi ha un bon estol de catalans, els tenors David Alegret, Roger Padullés i Josep Fadó, el baix Gerard Farreras, i el baix-baríton Néstor Pindado. Excepte aquest darrer, tots els altres interpreten dos i tres personatges diferents.
Dirigint musicalment tot el batibull amb una gran precisió hi ha Mark Wigglesworth al capdavant del cor i orquestra titulars del teatre. Dona un so molt contundent a les parts més jazzístiques, contrastant amb les referències a la música religiosa ortodoxa i a les marxes de caràcter militar.
En aquesta primera òpera Xostakóvitx anticipa alguns moments, com el paper dels uniformats, en la que seria la seva segona i darrera òpera acabada, Lady Macbeth de Msensk, però això és una altra història.
