La victòria de Joe Biden és haver desallotjat Donald Trump de la Casa Blanca, un fet excepcional en la història electoral dels Estats Units, on no sovintegen els presidents d’un sol mandat. Un president en exercici sol comptar amb molts avantatges, de forma que només en casos molt rars el titular perd davant l’aspirant. Tot i el caos de la presidència de Trump i la seva capacitat inesgotable per enterbolir la vida política, la victòria era al seu abast fins al gener, quan va arribar la covid-19, amb les seves nefastes conseqüències econòmiques, enfrontat des de la Casa Blanca amb la gestió més irresponsable i delirant que es pogués imaginar.

Amb el creixement econòmic disparat, l’atur en mínims i la borsa boiant, es donaven totes les condicions per a quatre anys més. Sobretot si s’hi afegeixen els èxits més propagandístics, com la retirada de tropes de l’Orient Mitjà, des de l’Afganistan fins a Síria, o l’operació de reconeixement d’Israel per part d’un grup de països àrabs encapçalats pels Emirats Àrabs Units. El fet inesperat que ho va complicar va ser la pandèmia, convertida en prova de tensió institucional, per a la Casa Blanca i per al sistema electoral.

El resultat ja el sabem ara. Trump ha perdut gràcies a la covid-19, però si ha estat a punt de guanyar, també ha estat gràcies a les dificultats per votar aportades per la covid-19. El president no ha passat la prova, però l’ha passat l’electorat, amb el vot avançat, el vot per correu i el risc epidèmic de les cues electorals.  Els Estats Units tenen un sistema electoral arcaic i desgastat, i una cúpula dirigent per damunt dels 70 anys tots, el president batut, el president electe, la presidenta de la Cambra de Representans i el líder del Senat. D’aquesta gerontocràcia va sortir Trump i n’ha sortit el qui ha pogut guanyar Trump.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

A la fi, tot el que eren defectes de Biden, han esdevingut virtuts. No hauria servit un candidat més jove o més definit ideològicament. Calia una figura respectable i creïble davant del president obscè i increïble. Un moderat davant d’un radical. Una força d’unió davant de la persistent actitud divisiva. Una imatge que reconciliés i confortés els ciutadans angoixats per la pandèmia i per la crisi. Trump insulta i menteix molt bé. Biden, en canvi, sap consolar els afligits.

La presidència de Biden s’ha definit així abans de començar. Clou un malson, un mer parèntesi per oblidar. Només aquesta feta ja la qualifica d’èxit cert, però l’èxit sencer exigeix la reparació. Un sistema que permet l’arribada d’un personatge de categoria tan ínfima i menyspreable com Trump necessita una reforma urgent, com a mínim del seu sistema electoral. Trump no es pot repetir.

No s’hi juga tan sols l’eficiència del sistema i la qualitat de la democràcia. S’hi juga el prestigi i la fiabilitat dels Estats Units. Si Trump va guanyar, qui no ens diu que un altre Trump pot tornar a guanyar una altra vegada? La confiança en la primera superpotència està en joc en les passes que faci Biden per reparar el sistema. I aquesta és una qüestió que requereix una política bipartidista. Sense una renovació civilitzada del partit republicà, de forma que es recuperi l’esperit transversal, això no serà possible. El trumpisme persistirà si persisteixen les polítiques divisives.

No serà una tasca fàcil. El partit republicà ha intentat la reversió de totes les conquestes socials i culturals dels darrers noranta anys, des del New Deal de Franklin D. Roosevelt fins a les lleis de drets civils de Lyndon B. Johnson als anys 60. Era el projecte d’una autèntica contrarevolució política, restauradora del poder de l’antiga majoria blanca, anglosaxona i protestant, just en un moment de canvi demogràfic en què es convertia en la primera minoria, però minoria al cap i a la fi, d’un nou país multiracial i multicultural.

Hi ha un fil roig que va de Nixon fins a Trump, passant sobretot per Reagan i Bush fill, que ara es pot trencar. La distribució del vot a les eleccions presidencials demostra la resiliència del republicanisme com a identitat política. Té tot el sentit que hi hagi una gran formació a favor de l’Estat mínim, els impostos lleugers i la desregulació. El misteri és saber si aquestes idees tan ben assentades han de seguir coalitzades amb el fonamentalisme religiós, el supremacisme blanc i l’aïllacionisme antiglobalista i antiimmigrants del país rural i profund. La qüestió central, així, és saber si la dreta d’aquesta nova societat plural sense hegemonia blanca pot desempallegar-se del nacionalisme populista i aspirar a governar decentment.

És una gran oportunitat la que té a les mans el partit demòcrata, soldat per la coalició al voltant de Biden i per la victòria aconseguida. La crisi profunda que viu el país obliga tothom, als Estats Units com a Europa, a emprendre un viratge progressista i keynnesià. Però també cal reconciliar el país, després de tanta divisió, sobretot racial. I a la vegada, la victòria obtinguda en el centre, només es podrà consolidar en el centre, a risc de tornar una nova reacció trumpista el 2024. La superpotència també ha d’obrir-se altre cop a l’escena multilateral i recuperar bona part del lideratge abandonat. Per a Europa, aquest nou començament és el moment de reforçar, a la vegada, la seva autonomia estratègica i el seu projecte d’unió més estreta, sense desfer l’imprescindible llaç transatlàntic que Trump ha posat en perill.