El compositor romanès Georges Enescu (1881-1955) va estrenar la seva única òpera, Oedipe, a l’Òpera de París el 1936. De llavors ençà el teatre de la capital francesa mai havia tornat a representar-la. Fins ara, que ha inaugurat la temporada i ho ha fet amb un equip de primeríssimes figures encapçalat pel director Ingo Metzmacher, el dramaturg Wajdi Mouawad i el baríton Christopher Maltman. Pocs teatres poden aplegar tant talent artístic, fins i tot en papers petits, com el que omple l’escenari i el fossat de la sala de la Bastilla per a interpretar aquesta història antiga en què l’home guanya la batalla contra el destí no sense enormes dificultats.
Oedipe és una òpera en quatre actes i sis escenes que Enescu va compondre durant gairebé tres dècades, obsedit com estava per aquesta figura tràgica després d’haver vist una representació teatral d’Èdip Rei de Sòfocles. La seva òpera, amb llibret en vers d’Edmond Fleg, s’inspira en aquesta obra, però també en Èdip a Colonos del mateix autor grec. De fet, l’òpera explica tota la vida d’aquest personatge des d’abans del seu naixement en què ja ha estat condemnat pel fat, fins a la seva mort, cec, havent recuperat la seva dignitat.
L’autor teatral i director d’origen libanès Wajdi Mouawad, de qui a Barcelona s’han pogut veure una bona colla de punyents obres seves com són Incendis, Cels i Boscos, firma la posada en escena, la seva primera operística. El dramaturg és un bon coneixedor de les obres de Sòfocles. A París ha portat a l’escenari les set que es coneixen del grec. Sembla doncs que Mouawad, que a la capital francesa dirigeix el Théâtre national de la Colline, és persona idònia per posar en escena aquesta obra d’Enescu la qual, més que òpera sembla un oratori.
El dèficit de teatralitat que té la creació d’Enescu el supleix el director d’escena creant un univers poètic ple de simbolisme, amb un vestuari molt ric que contrasta amb els decorats despullats fets amb uns murs movibles que canvien de posició segons les escenes i sempre en presència d’unes estàtues gegantines que recorden l’obra escultòrica de Giacometti.
Mouawad ha afegit un pròleg recitat per ell mateix en què explica l’origen de la maledicció que recau sobre Èdip abans de néixer. Laios, rei de Tebas, ha estat condemnat per Apol·lo a no tenir descendència per haver violat un nen portant-lo fins al suïcidi. I si trenca aquella prohibició, com efectivament fa, la criatura que haurà engendrat matarà al pare i es casarà amb la mare, Jocasta. En aquest afegitó, referint-se a la ciutat de Tebes, Mouawad també recorda que una civilització s’extingeix quan tanca les portes als estrangers.
Christopher Maltman (Èdip) i Ekaterina Gubanova (Jocaste), en una escena d”Oedipe’, d’Enescu, a l’Opéra de Paris. Fotografia de Elisa Haberer / Opera national de Paris
PUBLICITAT
De Salzburg a París
El director alemany Ingo Metzmacher, un dels millors coneixedors de la música del segle XX, va dirigir aquesta òpera, poc freqüentada, al Festival de Salzburg (producció d’Achim Freyer) el 2019 amb la Filharmònica de Viena. L’orquestra de l’Òpera de París no li va al darrere i el director va tornar a demostrar que la d’Oedipe és una partitura de la qual coneix tots els detalls amb tota la paleta de colors, la qual inclou des de moments d’un romanticisme tardà fins a un apropament als postulats de Schönberg passant pels mestres francesos, el folklore romanès i la música religiosa bizantina.
El baríton Christopher Maltman també la va cantar a Salzburg i hauria de ser, si no ho és ja, un Èdip de referència. La seva part, extenuant, és complexa amb moments gairebé parlats i d’altres cantants en els que sempre va excel·lir, per exemple quan derrota a l’esfinx dient-li que l’home és més fort que el destí, també en el monòleg quan descobreix qui és o quan proclama la seva innocència al final de l’acte tercer, escenes en les quals va commoure.
La resta del llarg repartiment va ser també de nivell molt alt, amb grans noms fins i tot en papers breus com el de Laurent Naouri (Le Grand Prêtre), Yann Beuron (Laïos), Anne Sofie von Otter (Mérope), Ekaterina Gubanova (Jocaste), Clive Bayley (Tirésias), Brian Mulligan (Créon) i Vincent Ordonneau (Le Berger). Els dos últims també havien interpretat aquests papers a Salzburg. Menció a part mereix la mezzosoprano Clémentine Margaine que va ensenyar un mostrari de les seves capacitats interpretatives en el paper de La Sphinge. Va ser insinuant, potent o mordaç quan planteja l’endevinalla a Èdip per evitar que els estrangers entrin a Tebes. El cor té un gran paper que el de l’Òpera de París dirigit per Chieng-Lien Wu va resoldre amb suficiència, obligat, però, a cantar amb mascareta.
Dos apunts al marge
El primer. Oedipe d’Enescu es va estrenar al Liceu el 2003 en versió de concert amb l’OBC dirigida per Lawrence Foster i no s’ha interpretat mai escènicament. El 2011 el teatre de La Monnaie de Brussel·les va estrenar amb èxit una producció que firmava Àlex Ollé amb La Fura dels Baus. S’anunciava com una coproducció, entre altres teatres, amb el del Liceu, la qual, però, no va arribar mai a La Rambla. Potser ara que Ollé és artista resident del teatre hi veurem aquesta gran òpera que és Oedip?
I el segon. Hem dit que abans de començar l’òpera pròpiament dita, Mouawad explica els antecedents que marquen la vida d’Èdip, posa l’acció en el seu context de manera que permeti entendre què passa i perquè passa. A Salzburg, Krzysztof Warlikowski va fer el mateix amb Elektra, de Richard Strauss, afegint un pròleg recitat en què s’explicava la maledicció de la casa dels atrides generadora de la violència que es desencadena en l’òpera. Aquesta voluntat de posar el context, d’explicar els antecedents, de donar les claus del que es veurà a continuació, deu voler dir una cosa i gens bona, i és que ja no s’estudien els clàssics, que ja no sabem qui eren ni fins a quin punt han configurat el nostre món figures com les d’Èdip, Antígona, Elektra o les Eumènides, per exemple. Sempre més pobres.
