Els fets del dia de Reis, un assalt sense precedents al Capitoli, animat i aplaudit pel president i els seus deixebles, han estat rebuts amb una barreja de resignació i sorpresa. Resignació perquè, com molts observadors portaven advertint des de feia anys, Donald Trump era exactament qui deia ser; una persona cínica, amoral, només preocupada per obtenir el poder i mantenir-lo a tota costa. Un autoritari sense cap respecte per les Institucions.

Sorpresa perquè dintre de la gravetat extrema de tots els escàndols de corrupció sota la presidència de Trump, des d’elogis a nazis a demanar a governants d’altres països que actuïn contra els seus rivals polítics, la insurrecció del sis de gener és qualitativament diferent, i molt més greu.

Durant més de dos mesos, l’encara president s’ha negat a acceptar els resultats, inventant-se teories cada cop més inversemblants per explicar la seva derrota. Durant aquests dos mesos, molts responsables del seu partit li han rigut totes les gràcies. Alguns entusiastes l’han animat a prendre mesures més extremes, directament atacant les institucions del país. El president n’ha parlat, picant l’ullet als seus seguidors. El matí de la insurrecció, pràcticament els va demanar que anessin a fer el brètol.

Les imatges de radicals vestits de forma extravagant passejant per un Congrés desert, de legisladors amagats sota cadires i taules són la història del fracàs de tot un sistema polític. La democràcia serveix per decidir qui ens mana, i per permetre que els perdedors acceptin els resultats pacíficament. Aquest sistema, per una gran part del Partit Republicà, s’ha trencat. La mateixa nit de l’assalt, més d’un centenar de legisladors conservadors votaven en contra de certificar la victòria del Joe Biden.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

El dia va acabar com era legal i esperable, i el Congrés va confirmar la victòria del nou president. Però per a molts americans, va ser un dia més en que la política, el que passava a Washington, dominava el dia, les seves vides.

Els Estats Units avui són un país fart, cansat de viure en la tensió i la tragèdia. Els darrers quatre anys de política americana han estat un torrent constant d’escàndols, fets impensables, declaracions incomprensibles i fets inexplicables, invariablement provocats pel seu president.

La democràcia és un sistema polític que depèn de la participació dels seus ciutadans, però també de la seva naturalesa previsible. L’estat de dret, el govern per la Llei, és una estructura pensada per fer que els qui governen segueixin unes normes i no es comportin de manera arbitrària. Els nostres drets estan protegits; els polítics seran de dretes o d’esquerres, però si no els fem cas el pitjor que podem témer és una pujada d’impostos.

La presidència de Donald Trump ha canviat això radicalment, alterant completament la relació del país amb la política. Els Estats Units eren un lloc, fins fa poc, on podies ignorar la política del tot. Era important, sí, i prenia decisions crítiques per al futur de tots, però no calia témer el que feien els representants. Els darrers quatre anys, el que va ser durant una dècada un personatge d’espantosos reality shows a la TV americana ha convertit el sistema polític en un drama constant, un conflicte amb implicacions que ningú no pot ignorar.

Trump ha convençut els seus que el país afronta una amenaça apocalíptica des de fora i des de dins, amb enemics arreu. I aquests dies ha ofert un govern autoritari. I molts l’han seguit.

La victòria electoral de Joe Biden és, o hauria de ser, un retorn a la vella normalitat. On la política és alhora important i avorrida; on el drama és sobre els impostos, regulacions sobre internet i si es volen més o menys policies al carrer, no sobre el futur de la democràcia representativa. És el que molts americans demanen. És el que gran part del Partit Demòcrata i molts al Partit Republicà esperen.

El problema, evidentment, és que la vella normalitat és el que va portar Trump. La política que no necessita votants acaba per perdre’ls. Molts americans no temien als polítics, sinó que estaven convençuts que s’havien oblidat d’ells. I no estaven equivocats en absolut.

La insurrecció de Reis és tant la història d’un fracàs com una mesura del repte que el nou president té al davant, i de la urgent necessitat que tenen el país i les seves institucions  de redefinir-se.

Els propers mesos i anys, el nou president haurà de debatre i decidir què serà de la política americana, i com respondrà a les necessitats d’un país que ha deixat massa gent enrere. I ho farà gairebé sol, amb un Partit Republicà on molts encara avui es neguen a reconèixer que ha guanyat les eleccions, i amb molts votants convençuts que el país que estimen s’acaba.

I ho haurà de fer durant una pandèmia, enmig d’una crisi econòmica sense precedents.