L’star-system pianístic no és cosa nova. El fenomen dels fans, tampoc. Franz Liszt ja en va ser un precursor al segle XIX. Al seu atrafegat pas per tot Europa es desencadenaven les passions dels espectadors. Avui passa el mateix amb la diferència, però, que ara tenim gabinets de comunicació i xarxes socials que magnifiquen fins a gairebé l’infinit les virtuts dels pianistes. I també hi ha més competència. Noms com els de Marta Argerich, Maria Joao Pires, Lang Lang, Khatia Buniatishvili, o Yuja Wang són ben coneguts dels aficionats i també dels que ho són poc d’aficionats, però molt atents al soroll mediàtic.

Tanmateix, sempre hi ha aquell intèrpret tant o més bo que evita posar-se sota els reflectors. Josep Colom (Barcelona, 1947), amb una llarga trajectòria, amb el reconeixement de crítica i públic i amb l’admiració dels seus deixebles, és un d’aquests. Fa més de vint anys, el crític Enrique Franco ja exclamava: «¡Qué gran artista es Josep Colom!» I, si el pianista ha evitat l’embalum de la fama preferint la discreció, el musicòleg Oriol Pérez Treviño l’ha tret de la seva zona de confort amb el llibre Josep Colom. Un pianista de culte (Dinsic).

De fet, el llibre no és ben bé una biografia del músic. No hi abunden les dades biogràfiques pròpies d’una enciclopèdia o de la Wikipedia, tasca que, d’altra banda, requeriria un profund treball de documentació, ja que Colom no conserva programes, ressenyes o fotografies del seu periple musical. Segons l’autor, el llibre és «una autobiografia en converses», naturalment amb el pianista, però també hi ha col·loquis a tres bandes amb la germana del músic, nou anys més gran, que també és intèrpret de l’instrument i ha fet una important carrera internacional, sobretot a França; amb Javier Perianes que és el deixeble –que no alumne– de Colom amb una carrera més brillant; amb el director i clarinetista Enric Lluna, o converses cara a cara entre el recopilador i el compositor Benet Casablancas, o el director Josep Pons.

Colom alimenta l’escola pianística catalana que ve de lluny, l’inici de la qual es podria posar al segle XIX amb la figura de Pere Tintorer. Anys després vindrien Isaac Albéniz, Enric Granados, Ricard Viñes, Joaquim Nin i, més cap aquí, Alícia de Larrocha, Maria Canals o Rosa Sabater.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.