El Brexit és una causa principal de la crisi que està experimentant el Regne Unit. És temptador fer aquesta atribució causal precisa i focalitzada, però és raonable admetre que l’origen de les dificultats derivades de la sortida de la Unió Europea es pot trobar també en determinades constants històriques i en alguns fenòmens recents, com es posa en relleu en els articles que configuren el dossier que publiquem en aquesta edició.

Autors que tenen una llarga experiència de contacte amb la societat britànica s’apropen al moment de desorientació i fins i tot de conflicte que viu el Regne Unit des d’una diversitat de punts de vista, però conflueixen en una apreciació compartida de la complexitat persistent de les relacions entre el país i el continent: una tensió històrica entre l’atracció i el distanciament. Seguint aquest esquema, ara assistim aparentment a un canvi de direcció de l’opinió pública que s’inclinaria per una reconsideració, com a mínim parcial, del resultat del referèndum de 2016.

No és realista la imatge d’una Gran Bretanya definitivament enfonsada. No té en compte la seva capacitat de resistència, una tradició de pragmatisme i la solidesa de les institucions. La crisi actual deixa veure la persistència dels forts corrents de fons que es descriuen en les aportacions al dossier que han fet Rosa Massagué, Ignacio Peyró, Guillermo Íñiguez o Rafael Ramos. Lluís Foix apunta en la mateixa direcció en revisar les vicissituds de la política britànica recent.

És una situació complexa i d’equilibri, de fractures territorials, ideològiques i socials, de divisió, però també de convivència o coexistència de posicions ben diferenciades. És un moment de dubte i ansietat col·lectiva que potser es podria aproximar a la formulació tan celebrada de Dickens en començar Història de dues ciutats: «Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les Tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació.»

A l’hivern del descontentament es refereix, precisament, Rafael Ramos per establir una analogia amb el temps de dificultats i de crisi que va portar a la irrupció radical de Margaret Thatcher a la política britànica.

L’èxit de la proposta de sortida de la Unió Europea va descansar en un eslògan potent: take back control. És a dir, la idea de recuperar per a Londres el control de les fronteres, de la immigració i dels intercanvis comercials. El resultat ha estat devastador i fins i tot humiliant. Ha conduït a un increment espectacular de les arribades il· legals a les costes britàniques, a una davallada de les dades econòmiques bàsiques i, el més crític, a un deteriorament substancial de l’equilibri territorial i polític del país que es descriu com a Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord.

Avui, la supervivència del Regne Unit tal com l’hem vist fins ara comença a estar seriosament qüestionada. Sotmès a un nacionalisme escocès que reclama un nou referèndum d’autodeterminació, a l’expansió del nacionalisme anglès cada cop més pròxim a altres moviments afirmatius de territoris europeus rics, al pànic dels unionistes de l’Ulster i a la pressió soterrada a favor de la unificació d’Irlanda.

El Regne Unit és ara més pobre i es troba novament al davant dels seus límits com ho va experimentar en acabar la Segona Guerra Mundial i, molt especialment, en quedar sentenciat el fi de l’època imperial després de la crisi de Suez i de les independències derivades del procés descolonitzador de la dècada dels seixanta.

No està gens clar que el mantra de la Global Britain pugui compensar la dura realitat de la debilitat objectiva del Regne Unit en l’esfera geopolítica mundial. Les dificultats econòmiques actuals faran molt difícil si no impossible finançar una presència autònoma global de Londres i, molt en particular, l’esforç que manté des de fa uns anys per reforçar les capacitats de defensa que requereixen unes inversions que seran pràcticament impossibles de sostenir a no ser que s’afronti un increment substancial de la pressió fiscal. De moment, per posar només un exemple, l’orgull de la prestigiosa Royal Navy ja se n’ha ressentit i està experimentant dificultats serioses per cobrir les dotacions de les seves unitats i la necessitat de recórrer a avions dels marines americans per equipar els seus dos caríssims portaavions.

L’experiència britànica del Brexit ha posat en relleu un cop més l’absoluta inadequació d’aquest mecanisme de consulta per afrontar situacions polítiques complexes com seria, en aquest cas, la relació del Regne Unit amb Europa. Les opcions binàries no permeten matisos ni faciliten processos de debat i acord.

Però els problemes del Regne Unit interpel·len també a Europa perquè, davant del desafiament de nous règims il·liberals, pren més força el repte de consolidar l’alternativa d’un continent que representa millor que cap altra part del planeta l’opció per la democràcia, l’Estat de dret i el respecte als drets humans.