La darrera producció de Tannhäuser del Festival de Bayreuth, estrenada el 2019, havia d’haver acabat el seu cicle l’any passat. Afortunadament, perquè la seva posada en escena és una de les més reeixides dels darrers anys, ha tornat aquest 2024. Encara és la gran entremaliadura de Tobias Kratzer, capaç de fer-nos riure i de prendre el Festival una mica de broma, sense mai violentar el que Richard Wagner va escriure al seu llibret i partitura. Ho ha fet, però amb un deix de melangia per la desaparició l’any passat del tenor Stephen Gould, creador del personatge protagonista d’aquesta posada en escena. Ara Tannhäuser és Klaus Florian Vogt al costat de l’Elisabeth de Elisabeth Teige, i la Venus d’Irene Roberts, sota l’encertada direcció de Natalie Stutzmann.
Wagner va fer diverses versions de la seva òpera sobre l’artista que busca la perfecció rebutjant l’esclerotització de l’art. La que s’ofereix a Bayreuth és la de Dresden (1845), molt més arrauxada que la de París que era més continguda, i és la que serveix a Kratzer per posar en relleu la connexió entre acció política i creació artística. Ho fa creant una història paral·lela en què es barregen una representació clàssica de l’òpera i una trama moderna que comença molt esbojarrada i acaba de manera escruixidora.
En un text que Wagner titulava La Revolució, feia una crida als pobles de la terra a ser lliures: “Lliures en el voler, lliures en l’obrar, lliures en el fruir”. Aquesta triple llibertat és acte de fe al Venusberg i és la que proclamen allà on passen Tannhäuser, Venus, un nan i una drag queen viatjant amb una vella furgoneta Citroën durant l’obertura, la qual ja és tota una declaració d’intencions. És el mateix model de vehicle que feien servir Marina Abramovic i Ulay quan anaven pel món fent les seves accions artístiques, i el conill que la presideix és un petit homenatge al Parsifal de Christoph Schlingensief.
PUBLICITAT
Cada vegada més l’actualitat dóna motius de crítica i Kratzer els aprofita. Dies abans de començar el festival, la ministra de Cultura Claudia Roth va dir que el Festival s’havia d’obrir a altres compositors, no només a Wagner, i posava l’exemple de Engelbert Humperdnick, un contemporani seu, de qui l’òpera més coneguda i interpretada és Hansel i Gretel. Doncs bé, a l’escena en què els personatges venusians s’aturen a un parc infantil a menjar les hamburgueses que han afanat, es veu un cartell de la companyia de titelles Dr. Claudias que anuncia una representació de… Hänsel i Gretel.
Escena final del segon acte de ‘Tannhäuser’ al Festival de Bayreuth. Fotografia de Enrico Nawrath
Durant l’obertura, dins de la furgoneta, el nan Oskar, amb ulls plorosos se serveix una ginebra i brinda a la memòria de Stephen Gould de qui té una foto emmarcada al davant. El públic es va posar a aplaudir aquell homenatge emotiu a un dels grans Tannhäuser que ha tingut el festival en temps moderns. A vegades el públic no perdona, però segur que no oblida a una de les veus que va donar grans dies de glòria interpretant diferents papers, però sobretot el del protagonista d’aquesta producció que era, deia, amb el que millor s’identificava.
Quan es va estrenar aquesta posada en escena escrivíem que la seva interpretació aconseguia arribar al més profund de l’espectador especialment en el darrer acte. Gould era un intèrpret que desprenia sempre una gran humanitat i tendresa. En aquesta posada en escena apareixia com un artista molt sensible i sobretot, molt vulnerable.
L’any passat Gould ja estava malalt (moriria al setembre), i el va substituir Klaus Florian Vogt. El tenor ha tornat aquest any. La seva personalitat vocal és totalment diferent. Tot i ser un Tannhäuser molt sol·licitat (la setmana anterior el cantava a Múnic), i tot i interpretar el paper amb solvència, claredat i entrega, resultava evident que una cosa és crear una interpretació escènica des del moment gairebé zero, i una altra és posar-s’hi quan ja ha estat creada per a una altra personalitat vocal i teatral, especialment en una producció que demana la creació d’un Tannhäuser molt particular.
Kratzer encara afegia una picada d’ullet vinculada a l’actualitat. Quan els venusians intrusos entren al passadís dels directors on hi ha la foto de totes les batutes que han dirigit a Bayreuth, la drag queen corregeix el rètol i el deixa així: director-es. La correcció és més que necessària, sobretot en aquesta edició en què, per primera vegada a la història hi ha tres dones dirigint (els homes són dos), Stutzmann, Oksana Lyniv que va ser la primera dona al fossat de Bayreuth, i Simone Young que dirigeix L’Anell del nibelung.
PUBLICITAT
Vogt (Tannhäuser), Roberts (Venus) i Laudenbach (Oskar), a ‘Tannhäuser’ al Festival de Bayreuth. Fotografia de Enrico Nawrath
L’any passat la directora francesa va tenir el premi a la millor direcció pel seu Tannhäuser. Si no li haguessin donat, li haurien de donar ara. Gaudeix amb aquesta versió que li dóna molta llibertat portant el tempo als extrems. Es nota que abans de dirigir, Stutzmann ha estat cantant (contralt) perquè acompanya perfectament a les veus, les ajuda quan ho necessiten o les empeny. La soprano Elisabeth Teige era una Elisabeth (també a Múnic) molt lírica i alhora poderosa, desplegant un gran ventall de matisos molt ben acompanyada per la batuta de Stutzmann.
La mezzosoprano Irene Roberts debutava a Bayreuth en el paper de Venus, un paper que, teatralment, en aquesta producció exigeix molt de l’intèrpret. La mezzosoprano va entendre perfectament el que se li demanava. Tanmateix, un vibrato excessiu va deslluir la seva prestació vocal.
Markus Eiche és l’etern enamorat d’Elisabeth i un valor segur en aquest paper que ha interpretat tantes vegades. Una veu que destaca per la seva bellesa i anuncia un bon futur és la del tenor Siyabonga Maqungo en el paper de Walther von der Vogelweide. Olafur Sigurdarson va ser un Biterolf rude com correspon al paper. Günther Groissbock encarnava el Landgraf Hermann en una interpretació molt per sota el que és habitual en ell. Completaven el repartiment Martin Koch, Jens-Erik Aasbo i Flurina Stucki. Repetien la drag queen Le Gateau Chocolat interpretant-se a sí mateixa i Manni Laudenbach en el paper del nan Oskar. El públic va dedicar un quart d’hora llarg als aplaudiments a tot el conjunt. Aquest Tannhäuser és dels que fa història de Bayreuth.
Les grans òperes, com les obres de teatre, si saben reflectir la profunditat de l’individu i tota la seva complexitat, si són universals, s’obren a moltes visions, a diverses interpretacions i adaptacions. El Tannhäuser que ha fet Romeo Castellucci a Múnic i aquest de Bayreuth no poden ser més diferents, diria oposats. Un és el simbolisme, l’esteticisme, la quietud, el ritu en un món irreal. L’altre toca de peus a terra fins i tot d’una manera esbojarrada, enllaça amb la història de les avantguardes artístiques començant pel mateix Wagner, però tots dos ens expliquen a nosaltres mateixos. Ara bé, se n’ha de saber molt per reeixir. Castellucci i Kratzer, cadascun a la seva manera, ho saben fer.
