Les vides, totes, són com un trencadís fet de peces molt diverses, de colors diferents i unes més esmolades que altres, però que fan un conjunt unitari i únic. La d’Isabel II d’Anglaterra, que va viure noranta-sis anys, que va regnar durant set dècades, que va despatxar amb quinze primers ministres britànics i que va viure el desmembrament de l’imperi britànic, per força ha de tenir moltes facetes. A continuació, unes quantes peces, a vegades contradictòries, d’aquest trencadís amb corona.

Enamorada

Molt possiblement, el seu únic acte de rebel·lia va ser desafiar a la família que la volia casada amb un aristòcrata de noble llinatge. Isabel es va entestar a casar-se amb un jove d’una família reial destronada i molt complicada (ara en diríem disfuncional), estranger, amb les butxaques escurades i fama de conquistador, que havia conegut quan tenia tretze anys. Felip de Grècia i Dinamarca –més tard, Felip d’Edimburg– en tenia cinc més que ella i una de les coses que la va atraure d’aquell oficial de la Marina, alt i ben plantat, va ser la mirada entremaliada.

El casament, el primer enllaç reial per televisió, va ser l’inici d’un matrimoni durador malgrat les infidelitats del príncep, sobretot als primers anys. La parella va mantenir una estabilitat domèstica que no reproduirien els seus fills. La imatge l’any passat d’una reina adolorada i solitària durant el funeral del marit feia pensar que seguiria l’exemple de la rebesàvia Victòria qui, en quedar vídua, es va retirar de la vida pública. No va ser així.

Mare

Mare de quatre fills, dos d’ells nascut abans d’accedir al tron, Isabel va ser una figura poc present en els primers anys de la seva vida, sobretot en les dels dos primers, Carles (1948) i Anna (1950). Les obligacions del marit amb la Marina britànica els van portar a viure temporades fora de Londres on quedaven els fills. Un cop coronada reina, Felip es va fer càrrec en bona part de l’educació de l’hereu, una educació feta a l’antiga, basada en el rigor extrem que ell mateix havia patit. Aquesta formació i la fredor de la mare envers el noi donen molt fil per a anàlisis psicològiques del caràcter de Carles III.

Amb els altres dos fills, Andreu (1960) i Eduard (1964), Isabel, que ja portava la corona, va tenir una relació més propera fent instal·lar el bressol al seu despatx quan eren molt petits. Andreu va ser sempre el nen de la mama, l’aviciat. Tenia tot el que li faltava al germà gran — simpatia, desimboltura, era bufó i afectuós–, i la mare li perdonava tot. Els seus romanços amb starlets i les festes salvatges acabaven a les portades dels tabloides. Isabel pensava que el protegia donant-li honors i títols, i convertint-lo en un viatjant que venia les excel·lències britàniques pel món. El 2015 va esclatar l’escàndol Epstein en què apareixia el nom del príncep en una denúncia per abusos sexuals a menors. I ni així. No va ser fins al gener d’enguany quan la reina va acceptar que se li retiressin títols i honors perquè un jutge de Nova York donava curs a la denúncia.

Moralista

El monarca britànic es Governador Suprem de l’Església d’Anglaterra, la qual no permetia un matrimoni en què una de les parts fos divorciat. Isabel, que havia accedit al tron el 1952 va haver de resoldre un primer cas que afectava la seva germana. La princesa Margarida mantenia una relació amb un divorciat, pare de dos fills, d’origen plebeu i setze anys més gran que ella. Sense saber com resoldre el dilema moral que el cas plantejava, la reina va buscar un camí entremig i va demanar temps a la seva germana. Tanmateix, l’oposició dins i fora de palau a la relació era tanta que la princesa va renunciar. Després es va casar amb el fotògraf Anthony Armstrong-Jones i la parella es va divorciar el 1978.

PUBLICITAT

Possiblement, el seu únic acte de rebel·lia va ser desafiar a la família casant-se amb un jove alt i guapo que no tenia un duro.

Aquell va ser el primer divorci que la reina va viure de prop. A continuació vindrien un seguit de ruptures matrimonials encara més properes. Isabel va definir el 1992 com el seu annus horribilis. Aquell any, la filla Anna es va divorciar i Carles i Andreu es van separar. Naturalment, la ruptura matrimonial més sonada arribant a posar a la monarquia en una situació molt complicada va ser la del llavors hereu i la princesa de Gal·les. Va ser una ruptura seguida gairebé en directe per la televisió. Isabel, la defensora de la moral, es va haver d’empassar la infidelitat del fill amb Camila Parker-Bowles en el que Diana havia definit com un matrimoni «força atapeït».

Després de tots els drames familiars en què la realitat més prosaica va passar per damunt de les normes que havia de defensar, la mort de Diana en tràgiques circumstàncies (1997) va mostrar la imatge d’una reina aferrada a una moral que se li havia escapat de les mans i la d’una dona ressentida. Va ser el primer ministre Tony Blair qui la va convèncer perquè una setmana després de la mort de la princesa tornés a Londres des d’Escòcia on estiuejava, fes onejar la bandera del palau a mitja asta i mostrés empatia amb els britànics que ploraven la mort de la princesa del poble (Blair dixit).

Servidora

En ocasió de la seva majoria d’edat (1947), des de Sud-àfrica, Isabel es va adreçar solemnement als súbdits britànics i als membres de la Commonwealth: «Davant vostre declaro que la meva vida, sigui curta o llarga, estarà dedicada al vostre servei i al servei de la gran família imperial». Aquell servei està emmarcat en l’alfa i l’omega de la seva vida pública, en la imatge de l’encara princesa vestint uniforme del servei auxiliar de transport de l’exèrcit durant la guerra, i en la fotografia, dos dies abans de la seva mort, encarregant la formació de govern a la nova primera ministra Liz Truss.

La reina va tenir sempre el sentit del deure i de la responsabilitat ben arrelat. Ser la germana gran la va marcar i ser filla d’un home, el rei Jordi VI, que va lluitar tossudament per superar problemes com el de la seva quequesa, també. I no es pot oblidar l’efecte que li va produir l’abdicació de l’oncle Eduard VIII suposadament per amor (en realitat per les seves simpaties nazis i per la seva inanitat).

Propietària

Es diu popularment que la monarquia britànica és un negoci de família, The Firm (l’empresa). No és fàcil destriar què era propietat personal de la reina i quins béns pertanyen a la Corona, és a dir, a l’Estat, administrats com un fideïcomís pel monarca a canvi d’una renda fixa. La revista Forbes situa el valor de la propietat personal de la reina al voltant dels 500 milions d’euros. Aquesta quantitat inclou el castell de Balmoral i el palau de Sandringham, joies i obres d’art que no pertanyen a la Corona, i inversions immobiliàries i en borsa.

Exempta per llei, la reina no havia pagat mai l’impost sobre la renda. Fins al 1993. L’any abans, una de les misèries de l’annus horribilis, va ser l’incendi de bona part del palau de Windsor, propietat de la Corona. La reparació era tan costosa per a les arques públiques i la monarquia passava per un moment tan baix, que la reina i el govern van acordar un pacte fiscal pel qual voluntàriament pagaria el 40%.

Diplomàtica

En l’actual auge dels estudis colonials s’havia retret a la reina que no demanés perdó per les malvestats fetes durant l’imperi, algunes de les quals perpetrades sota el seu regnat (a Kènia, per exemple). El paper que la Constitució no escrita atorga al monarca no és polític i els seus poders són cerimonials i simbòlics i s’ha de moure dins d’una suposada absoluta neutralitat. Isabel es va ajustar al paper en el convenciment optimista, segons escrivia l’historiador Simon Schama que malgrat el que va havia passat a les colònies «hi havia alguna mena d’afinitat residual que fluïa de la història compartida (encara que aquesta història fos la d’una explotació brutal) entre els antics governants i els governats».

A 21 anys va declarar solemnement que dedicaria la seva vida al servei i així ho va fer fins dos dies abans de morir.

Així, defensora del patrimoni de la Commonwealth, va donar la benvinguda al rosari d’independències que es van produir durant el seu regnat. I més d’una vegada va defensar la justícia racial. Per exemple, donant suport implícit al primer ministre Harold Wilson contra la declaració unilateral d’independència del règim racista de Rhodèsia (1965), o oposant-se a la negativa de Margaret Thatcher d’imposar sancions al règim d’apartheid de Sud-àfrica demanades per la Commonwealth (1986). Deu anys més tard, la visita que va fer Nelson Mandela a Londres va ser tota una demostració d’amistat entre els dos mandataris.

El paper no polític de la reina li permetia exercir una diplomàcia transversal (soft power) enfrontant qüestions difícilment resolubles des de la política. Per exemple, teixir bones relacions amb Espanya malgrat el contenciós de Gibraltar. Tanmateix, un dels moments més difícils i alhora més gratificants d’aquesta diplomàcia reial per la seva càrrega conciliadora va ser la visita que va fer a la República d’Irlanda (2011), durant la qual va retre homenatge a «tots els que havien perdut la vida per la causa de la llibertat irlandesa». Després de segles d’un colonialisme britànic brutal a l’illa, d’una guerra i de dècades de terrorisme (el seu oncle, lord Mountbatten en va ser víctima), la reina encara va dir: «Amb l’avantatge que dona la història a posteriori tots podem veure que hi ha coses que hauríem desitjat que s’haguessin fet de manera diferent o que ni s’haguessin arribat a fer». Un any després, a Belfast, donava la mà a Martin McGuinness, ex-comandant del terrorista Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), reafirmant així el compromís amb l’Acord del Divendres Sant per posar fi al conflicte d’Irlanda del Nord.

Una de les manifestacions més subtils del que Ignacio Peyró qualifica de neutralitat activa era el missatge que el 2017, poc després del referèndum sobre el Brexit, enviava lluint un barret del mateix color que la bandera de la UE amb tot de punts daurats com les estrelles de l’ensenya europea. Isabel no podia fer gala de les seves opinions personals, però de tant en tant en deixava anar alguna.

Llunyana i propera a la vegada, amb els seus abrics tallats amb el mateix patró, els seus barrets, la bossa de mà negre i guants, la reina Isabel era el símbol de l’estabilitat i d’una identitat compartida. Ara, sense ella, el Regne Unit ha entrat en una dimensió desconeguda.