Durar és la clau. Allò que consolida el poder personal és la permanència, la seguretat que no hi haurà canvis ni límits en els mandats. Exactament el que pretén evitar la democràcia amb la seva obsessió per l’alternança, la rendició de comptes davant dels electors i la limitació del poder a través de la seva divisió i la seva difusió, gràcies als sistemes de controls i d’equilibris (els checks and balances), a l’Estat de dret, a la sobirania del parlament i a la independència dels jutges.

Hi ha la llarga durada de la monarquia, desposseïda avui dia de les seves atribucions sobiranes gràcies als sistemes parlamentaris, però hi ha també la llarga durada de l’autocràcia, el poder que s’instal·la en un cop d’estat, un cop de sort o un cop revolucionari i que ja no marxa mai més.

Aquest és el cas de Vladímir Putin, anomenat primer ministre per Boris Yeltsin el 1999 en els darrers mesos de la seva presidència caòtica i corrupta i després directament president en funcions, per assegurar la continuïtat de l’Estat, substituint un governant malalt, alcoholitzat i obertament incapaç, i que encara no ha marxat. Ni vol marxar cada cop que vencen els límits dels mandats presidencials, de manera que a aquestes alçades ja s’ha convertit en el governant del Kremlin més longeu després de Josif Stalin.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas
Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.