Des que els tancs russos van envair Ucraïna, bufa un fort vent ultraconservador a Europa. L’abril de 2022, empès pel fred košava que prové de les muntanyes dels Carpats, Viktor Orbán va guanyar per golejada les quartes eleccions consecutives, consolidant encara més si cap el seu poder a Budapest. A poques setmanes de distància, impulsada per un intens mestral, Marine Le Pen superava el 40% dels vots en la segona volta de les presidencials franceses, aplanant el seu camí per a arribar a l’Elisi en 2027. Excepte a Eslovènia on Janez Janša, aprenent de l’autòcrata hongarès, va acabar derrotat per una coalició progressista, les extremes dretes o unes dretes mainstream molt radicalitzades han tingut sempre el vent a favor, fos aquest el càlid siroco que xopa Itàlia o l’imprevisible meltemi que, generat als Balcans, escombra tota la mar Egea. Així, Giorgia Meloni, Aleksandar Vučić i Kiriakos Mitsotakis van triomfar a Roma, Belgrad i Atenes. En l’extrem nord del continent, els efectes del gèlid buran provinent dels Urals, van ser encara més evidents. A Riga i Hèlsinki es van formar executius de coalició entre conservadors i ultradretans, mentre a Estocolm, la dreta tradicional va decidir trencar el cordó sanitari davant l’extrema dreta, acceptant el suport extern dels Demòcrates de Suècia, per equilibrar la balança i garantir a l’estabilitat de l’executiu.

En àmbit local les coses no han anat de manera diferent. N’hi ha prou amb recordar l’exploit del partit dels agricultors als Països Baixos que ha convertit a la desconeguda Caroline van der Plas, abanderada del negacionisme climàtic, en la guanyadora de les eleccions regionals del passat mes de març o la conquesta dels dos primers municipis per part d’Alternativa per a Alemanya en els länder de l’est del país germànic. Els resultats del 28M a Espanya van confirmar aquesta tendència amb una arrasadora victòria de les dretes i l’ingrés de Vox en els governs de quatre autonomies (Comunitat Valenciana, Extremadura, Aragó i Múrcia) i més d’un centenar de municipis en coalició amb el PP. El torb s’havia transformat en un tornado que estava escombrant tota Europa i tenia repercussions fins i tot més enllà, en el retorn, de la mà dels ultres sionistes i ortodoxos, de Benjamin Netanyahu al poder a Israel i en l’enèsima victòria del sultà Recep Tayyip Erdoğan a Turquia.

Ràfegues o tendència?

Ara bé, encara que la tendència és evident, convé també fer una mica de memòria. No és que en la dècada anterior estiguéssim vivint en una bassa d’oli. Impulsats per l’augment de les desigualtats, la reacció cultural als canvis que s’han donat en les nostres societats i la crisi de les democràcies liberals, els partits d’extrema dreta van obtenir resultats inimaginables fa tan sols trenta anys. Formacions situades en els marges dels sistemes polítics s’han convertit en actors centrals, superant el 20% dels vots i arribant al govern de diferents països europeus. El 2010 Viktor Orbán es feia amb el poder a Budapest i en 2015 Andrzej Duda aconseguia el mateix a Varsòvia, emprenent tots dos un camí a marxes forçades cap a la creació de règims il·liberals. En 2016 el Brexit posava potes enlaire el Regne Unit, mentre que en el bienni següent l’extrema dreta entrava en els consells de ministres a Viena i Roma. Mentrestant havíem tingut la inesperada victòria de Donald Trump enfront de Hillary Clinton als Estats Units: el tsunami havia arribat clarament fins a Europa i més enllà, com va demostrar que un outsider com Bolsonaro es convertís en president del Brasil.

No obstant això, s’havia tractat, si es vol, d’unes ràfegues –poderoses, no hi ha dubte d’això– enmig de les quals s’havien donat també moments d’una certa calma. No sols Macron havia frenat l’avanç de Le Pen a França en 2017, sinó que a Àustria i Itàlia l’extrema dreta havia acabat en poc més d’un any fora dels governs, mentre a Espanya, Portugal i, més tard, Alemanya, l’esquerra guanyava les eleccions, donant pas a la formació d’executius progressistes. Així mateix, a l’altre costat de l’Atlàntic, Joe Biden derrotava a Trump.

Als ultradretans els convé ficar un peu en la Comissió Europea i intentar manar a Brussel·les

Si tornem doncs a la fi de 2020 i principis de 2021, conjuntura marcada, no ho oblidem, per la crisi del Covid-2019, en l’horitzó no es veien ni huracans ni ciclons. Es repetia amb una certa naïveté que el virus nacionalpopulista es trobava en hores baixes i la convicció generalitzada era que a mig-llarg termini les aigües haurien tornat a la seva llera. Suposadament, la pandèmia havia demostrat que la gent s’havia cansat dels flautistes d’Hamelín i demanava líders que sabessin gestionar de debò la complexitat d’un món globalitzat. A més, la UE s’havia redimit dels seus passats errors, aprovant un pla multimilionari, el Next Generation EU, que venia a tallar l’herba sota els peus de les extremes dretes que fins aquell llavors havien surfejat l’ona euroescèptica. Encara que sempre imprevisible, el futur semblava menys negre del que s’havia temut.

PUBLICITAT

Què ha canviat ara?

La guerra a Ucraïna, la fi de la qual no s’albira pròxima, ha canviat les coses. Les conseqüències econòmiques del conflicte han complicat notablement la recuperació postpandèmica. Les sancions a Moscou han generat una crisi energètica de notables proporcions que ha colpejat especialment els països més dependents del gas rus: fa uns mesos Alemanya, motor de l’economia europea, ha entrat en recessió tècnica. I la inflació ha superat els dos dígits, impactant sobre el nivell de vida de les classes populars i mitjanes. A més, els tambors de guerra solen crear un clima favorable a les idees conservadores i els homes forts, considerats, enmig d’una creixent incertesa, alguna cosa així com una assegurança de vida o, almenys, un mal menor, per més que siguin just el contrari.

No obstant això, no és només el context bèl·lic el que explica aquest vent ultraconservador que està escombrant el continent europeu. D’una banda, les causes de l’avanç de les ultradretes en les últimes dècades –augment de les desigualtats, empetitiment de la classe mitjana, precarització del treball, ruptura de l’ascensor social, reacció cultural a fenòmens com la immigració o l’ampliació de drets, augment de la desconfiança de la ciutadania cap a les institucions, etc.– segueixen aquí i no s’han resolt. Per l’altra, hi ha hagut canvis gens menyspreables dins de l’heterogeni món de les dretes. In primis, l’extrema dreta s’ha adonat que si vol realment tocar poder i, sobretot, consolidar-se com a força de govern, necessita matisar algunes posicions. Així, excepte algun cas, l’euroescepticisme pur i dur ha passat a millor vida. No és que els partits ultradretans s’hagin descobert sobtadament europeistes: senzillament, han entès que la finestra d’oportunitat oberta pel Brexit s’ha tancat. Conseqüentment, més que desmembrar a la UE, com proclamaven eufòrics Le Pen i Salvini fa poc més d’un lustre, als ultradretans els convé posa un peu en la Comissió Europea i intentar manar a Brussel·les perquè una Unió empàtica amb les seves posicions ni sancionaria als executius ultradretans que posen en escac l’Estat de dret ni “imposaria” mesures amb les quals no combreguen, com les polítiques verdes o feministes.

Així mateix, l’extrema dreta, o almenys bona part d’ella, ha entès que les simpaties cap a Putin la deixen clarament en fora de joc, sobretot després de la invasió d’Ucraïna. Ja no són temps de deixar-se fotografiar amb la samarreta de l’autòcrata rus en la plaça Roja de Moscou. És molt millor fer-se abanderats de l’atlantisme, sigui això per convenciment, com ho és per als polonesos i els bàltics, russòfobs per raons històriques, sigui això pragmatisme, com per a Meloni o Vox. L’important és mantenir relacions cordials amb Washington, mani qui mani a l’altre costat de l’Atlàntic. I, sobretot, facilitar l’entesa amb la dreta mainstream. Perquè aquí està el quid de la qüestió.

A la fi d’estiu de 2023, la ultradreta governa en solitari o en coalició amb els conservadors en sis països de la UE

De fet, l’extrema dreta ha entès que en la majoria dels països no pot arribar al govern en solitari. Necessita aliats. Al mateix temps, els conservadors han entès que amb un competidor tan fort a la seva dreta li queden només dues opcions: o bé les grans coalicions amb els socialdemòcrates o bé una aliança amb els ultres. I el segon és el que ha passat en els últims temps quan els cordons sanitaris han passat a millor vida com si es tractés d’una nosa. El cas espanyol amb un PP radicalitzat que ha obert de bat a bat les portes a Vox és paradigmàtic en aquest sentit.

El pla Meloni-Weber

Mirant les coses des d’una perspectiva maquiavèl·lica, l’estratègia no els ha sortit malament ni als uns ni als altres. A la fi d’estiu de 2023, la ultradreta governa en solitari o en coalició amb els conservadors en sis països de la UE (Hongria, Polònia, Itàlia, Finlàndia, República Txeca, Letònia), a més de Suècia on els dona suport externament després de la signatura d’un acord programàtic. Excepte el cas hongarès, es tracta sempre de membres dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR), el grup liderat pels polonesos de Llei i Justícia i presidit per Giorgia Meloni. El tema no és fútil, ja que la vulgata presenta als partits d’ECR com més moderats davant dels d’Identitat i Democràcia (ID), on s’asseuen Salvini, Le Pen, els austríacs o els alemanys. En realitat, les diferències ideològiques i programàtiques són més aviat relatives o directament inexistents, excepte pel posicionament geopolític. En l’ECR es professa la religió atlantista. No és casualitat que el Partit dels Finlandesos hagi passat d’ID a ECR l’endemà de les eleccions celebrades al país escandinau el mes d’abril passat, quan s’estava començant a forjar l’aliança de govern amb els conservadors, i Finlàndia, dit sigui de pas, estava a punt d’ingressar en l’OTAN.

Darrere de totes aquestes dinàmiques hi ha no obstant això un pla polític coordinat per una longa manus, o millor dit dues, la de Meloni i la del president del Partit Popular Europeu (PPE), Manfred Weber. L’objectiu és el d’acabar d’una vegada per sempre amb les coalicions entre populars i socialdemòcrates a Brussel·les i donar pas a un pacte entre PPE i ECR després de les eleccions europees de juny de 2024. Això serà, sens dubte, el moment crucial. Meloni i Weber treballen en això fa temps, com a mínim des de gener de 2022, quan la conservadora maltesa Roberta Metsola va ser elegida presidenta de l’Europarlament. Weber, sobretot, està lliurant una guerra, que ja no és subterrània, contra la mateixa presidenta de la Comissió Europea (CE), Ursula von der Leyen, membre del seu mateix partit, la CDU alemanya. I en tot aquest moviment de peces, Weber ha aconseguit guanyar-se bona part dels membres del PPE com ha demostrat el vot de la majoria dels populars contra la Llei de restauració de la naturalesa, que és un afront explícit al Green New Deal llançat per la mateixa CE.

Madrid, peça clau

La conquesta de Madrid per part de Feijóo havia de mostrar que el vent ultraconservador era imparable. El líder del PP havia aclarit sense embuts ser part de l’operació: no sols manté relacions excel·lents amb Weber, que va fer costat als populars en la qüestió de Doñana, sinó que va arribar fins i tot a apadrinar un futur ingrés de Meloni en el PPE en una entrevista concedida en vigílies de les eleccions. No obstant això, el 23J els vents han canviat. Una forta i inesperada tramuntana ha frenat la que semblava una fàcil travessia fins a la Moncloa del vaixell d’Alberto Núñez Feijóo amb l’ajuda del mariner Santiago Abascal. La derrota de les dretes a Espanya ha complicat, i molt, els plans de Meloni i Weber, els silencis dels quals després del vot han estat eixordadors.

És aquest el primer senyal que els vents ultraconservadors s’estan apagant en tota Europa? Sembla precipitat afirmar-ho quan les enquestes situen a Alternativa per Alemanya per sobre del 20% i al Partit de la Llibertat d’Àustria, on es vota a la tardor de 2024, en el 30%. Els pròxims mesos seran crucials. D’una banda, caldrà veure si Pedro Sánchez aconsegueix formar govern o si hi haurà una nova batalla per Madrid al gener. Per l’altra, en el calendari hi ha uns altres dos comicis importants: els que se celebren a Polònia a mitjan octubre i els dels Països Baixos un mes després. A Varsòvia, a més, es lliura una guerra dins de la guerra amb el popular Donald Tusk que intenta arrabassar-li el govern a Mateusz Morawiecki, home fort de l’ECR. Caldrà veure també què passa a Berlín i París, on Scholz i Macron viuen temps molt difícils. Potser a Meloni i Weber el tir els surt per la culata. O potser s’arriba a una solució molt a l’europea amb una nova Comissió fruit d’un acord entre populars, socialdemòcrates i liberals, com en el passat, però amb alguns membres de l’ECR que intenten entrar en l’equació. No seria forassenyat, sobretot si la guerra a Ucraïna continua. La tempesta, en suma, no ha amainat. Més aviat, estem en l’ull de l’huracà.