El desenllaç advers de les eleccions del 28-M per als partits del Govern de coalició ha portat a un final avançat de la legislatura amb la decisió inesperada del president Pedro Sánchez de convocar eleccions generals per al 23 de juliol.
La derrota socialista el 28-M ha estat inapel·lable, no tant pel descens relativament petit del nombre de vots com per la seva traducció en una pèrdua molt rellevant de poder institucional. L’enfonsament de l’espai polític a la seva esquerra ha estat decisiu, amb casos especialment sagnants com el de la Comunitat Valenciana, on, malgrat el bon resultat del president Ximo Puig, la divisió fratricida de l’esquerra de l’esquerra ha resultat suïcida.
Al mateix temps, el Partit Popular ha estat capaç d’absorbir pràcticament tot el vot de Ciutadans, seguint el procés de clarificació i simplificació de l’espai de les dretes que queda definitivament conformat pels populars i per l’extrema dreta de Vox. Per contra, la fragmentació de l’espai de l’esquerra ha suposat un plus electoral per a les dretes.
S’han apuntat tres factors a l’hora d’analitzar el vot de censura rebut per Pedro Sánchez el 28-M: l’aposta catalana, l’erosió dels pactes parlamentaris amb Bildu i el soroll dels aliats de govern de l’anomenada «esquerra de l’esquerra». Vet aquí l’avaluació de l’abast de l’impacte electoral de cada un. Primer: el resultat a Catalunya —el PSC com a primera força, el sorpasso de JxCat en l’espai processista i la forta davallada d’ERC— reforça la via de l’apaivagament oberta per Sánchez i no es considera el factor determinant de l’ensulsiada socialista a la resta d’Espanya. Segon: la utilització impròpia del terrorisme d’ETA durant la campanya municipal ha tingut un efecte pervers i ha alimentat els extrems: ha danyat al PSOE en benefici de les dues dretes —PP i Vox— i ha donat ales a Bildu al País Basc i Navarra.
A la Comunitat Valenciana, malgrat el bon resultat del president Ximo Puig, la divisió fratricida de l’esquerra de l’esquerra ha resultat suïcida.
El tercer factor —els aliats de govern— ha estat probablement clau. Per tal de copsar-ne els efectes, caldria respondre a la pregunta següent: com és possible que amb les bones dades macroeconòmiques —creixement del PIB, contenció de la inflació, la reforma laboral i l’impacte en l’ocupació…— i amb les polítiques socials —salari mínim, augment de les pensions segons l’IPC…— Sánchez no hagi rendibilitzat aquest clima de recuperació amb «pau social»? Una plausible resposta: un sector de l’electorat socialista no ha entès les polítiques d’«enginyeria social» d’Unidas Podemos, sobretot la seva oposició frontal a esmenar l’efecte pervers de la llei del només sí és sí o les cessions del PSOE en l’anomenada llei trans. Si el feminisme clàssic ja va mostrar el seu descontentament, l’impacte d’aquestes polítiques pot haver estat encara més demolidor en les anomenades «classes mitjanes». L’esmena estratègica conseqüent: un dels objectius de Pedro Sánchez durant la campanya del 23-J serà allunyar-se de l’ombra de Podemos. De la mateixa manera que el Partit Popular intentarà dissimular la presència de Vox.
La convocatòria anticipada de les eleccions generals ha estat interpretada com un intent audaç i/o temerari del president Sánchez per tal d’accelerar el temps polític i donar-se una oportunitat per aturar i capgirar l’onada favorable al Partit Popular. Els mitjans més afins a les dretes malden per amplificar l’efecte guanyador i crear un estat d’opinió que consideri inevitable i imparable la victòria de Núñez Feijóo. És, en realitat, una continuació de l’estratègia mantinguda per les forces de dreta durant tota la legislatura: consolidar a l’opinió pública la idea de la ineluctabilitat de la derrota d’un govern titllat d’il·legítim des del primer moment.
Un sector de l’electorat socialista no ha entès les polítiques d’«enginyeria social» d’Unidas Podemos, sobretot la seva oposició frontal a esmenar l’efecte pervers de la llei del ‘només sí és sí’.
Convèncer l’electorat progressista
Per tenir possibilitats d’èxit el vaitot de Sánchez necessita aixecar l’ànim de l’electorat progressista i donar-li raons convincents per mobilitzar-lo a participar el 23-J. Simultàniament, necessita que a l’espai a la seva esquerra funcioni adequadament la complexa unitat electoral entorn de Sumar, sense que l’accidentat camí seguit per a assolir-la tingui efectes desmoralitzadors per als seus potencials electors.
Així, la clau de l’elecció estarà en la capacitat de Pedro Sánchez de convèncer l’electorat progressista de la importància del que està en joc. La temptació de fiar-ho tot a l’agitació de l’espantall de l’aliança entre el PP i Vox no sembla la més adequada perquè suposa una renúncia a donar arguments positius per tornar a confiar en un Govern progressista. A banda que l’experiència en altres eleccions a Espanya, com les d’Andalusia, Madrid, Castella i Lleó, i arreu d’Europa, recentment a Itàlia, demostra que una proposta reactiva i a la defensiva no és un plantejament guanyador.
El balanç de l’obra de Govern hauria de ser la base sòlida sobre la qual construir una oferta positiva. Començant per la capacitat demostrada d’actuar amb determinació enèrgica per afrontar les successives situacions d’emergència que s’han suscitat durant la legislatura: la pandèmia de la covid-19, la guerra a Ucraïna i l’espiral inflacionista. Contra els pronòstics més pessimistes, el Govern pot presentar un balanç positiu de l’evolució de l’economia espanyola. Pot reivindicar una política social activa per capgirar la tendència creixent a la desigualtat, amb la pujada del salari mínim, la reforma laboral, la reforma de les pensions o l’ingrés mínim vital. Mesures avalades en molts casos per un diàleg social fructífer. Pot presentar avenços rellevants en el reconeixement de nous drets socials i en la consolidació d’altres anteriorment reconeguts. Pot atribuir-se el mèrit d’haver contribuït decisivament i contra corrent a la distensió de la situació política catalana. Com també pot exhibir èxits de gran rellevància com els Fons Next Generation o l’excepció energètica ibèrica, gràcies a una presència molt activa a la Unió Europea.
Reconeixement dels errors
Però, la credibilitat de la nova oferta de Sánchez passa també pel reconeixement sense eufemismes dels errors comesos pel Govern de coalició i que han suposat un llast per a la seva imatge. Als ja esmentats excés de soroll en la gestió de la coalició i l’obcecació en determinades batalles culturals, amb la conseqüència greu de la divisió del feminisme, s’hi pot afegir l’excés de velocitat en l’aplicació del seu programa, sense temps per negociar més enllà de l’àmbit de la majoria parlamentària ni perquè algunes de les reformes més avançades fossin assimilades pel conjunt de la societat. Precipitació i dispersió d’objectius que han creat confusió i han impedit consolidar una imatge més positiva i recognoscible fàcilment de l’obra de govern. Com també cal apuntar la responsabilitat que li pertoca en el bloqueig de la renovació d’institucions de l’Estat, molt especialment del Poder Judicial, malgrat que la responsabilitat major recaigui en el filibusterisme contumaç del Partit Popular.
I un tercer factor de l’equació hauria de ser saber plantejar la dimensió europea d’aquestes eleccions, on es dibuixa una deriva més que preocupant dels conservadors europeus cap a l’entesa amb la nova extrema dreta. Així es constata en les eleccions dels darrers mesos a Itàlia, Suècia, Finlàndia o Grècia que posen de manifest els temors d’una part de l’electorat davant d’un context més perillós, confús i incert, i que provoca una reacció conservadora. Una tendència que es projecta de manera molt preocupant vers les eleccions al Parlament Europeu de juny de 2024, que, en cas de confirmar-se, alteraria el consens de fons que ha permès durant dècades avançar en la integració europea.
Tanmateix, la solidesa dels arguments de poc servirà si no es trasllada al terreny de les emocions, on s’ha instal·lat el mantra del Partit Popular de «derogar el sanchismo», un exemple de manual d’una personalització perversa de la política que, malauradament, hem vist ben recentment en el cas de les eleccions municipals a Barcelona amb la demonització fins a límits grotescos de l’alcaldessa Ada Colau. Res de nou, si fem memòria i recordem que la pràctica de la cacera humana va ser practicada acarnissadament i irresponsablement els anys noranta del segle passat contra el president Felipe González pel Partit Popular i la conjura dels mitjans de comunicació afins a la dreta conservadora.
La configuració gradual d’algunes propostes de govern de la previsible coalició de la dreta amb algunes idees de gran radicalitat com la derogació de la Llei de Memòria Històrica il·lustren sobre el caràcter extremista de l’alternativa que lidera Núñez Feijóo molt poc compatibles amb el model constitucional espanyol que politica&prosa s’ha compromès a respectar i promoure.
En definitiva, l’elecció determinant és entre un govern presidit pel Partit Socialista i un altre liderat pel Partit Popular, no tant perquè representin identitats polítiques essencials contraposades, sinó principalment perquè suposen polítiques públiques concretes amb un impacte rellevant per a la gran majoria d’assalariats, pensionistes, autònoms i empresaris del país.
Un apunt sobre Barcelona i Catalunya
Els resultats de les eleccions municipals a la Barcelona gran obliguen a una sofisticada arquitectura de pactes a les institucions que governen la ciutat i la seva conurbació, començant per l’Ajuntament de Barcelona i seguint per l’Àrea Metropolitana i la Diputació de Barcelona. L’habitual és que els partits negociïn tractant d’optimitzar les seves posicions amb una lògica del repartiment del poder institucional. Res a dir, és la política.
Tanmateix, s’obre una oportunitat per pensar aquests pactes amb una perspectiva més àmplia que vagi més enllà dels legítims interessos de les forces polítiques. És l’oportunitat d’acordar una estratègia metropolitana que comprometi el màxim de partits, amb el benentès que els grans problemes estratègics de la Barcelona metropolitana només poden tenir solució si realment es pensen i es governen a l’escala que els correspon.
Aquesta oportunitat, molt particularment en l’àmbit metropolità de Barcelona, exigeix que, a partir dels resultats electorals, es constitueixi un autèntic govern i s’eviti la temptació de repartir les responsabilitats de gestió als partits en unes àrees pràcticament estanques. El govern metropolità de Barcelona ha de fer front a reptes delicats i urgents com són l’endegament d’una política d’habitatge eficaç, l’enfrontament decidit de la crisi de l’aigua, una millora substancial del transport públic en tot l’àmbit de la Barcelona real, la construcció d’una política de seguretat que respongui coordinadament als problemes d’alguns barris en situació crítica i una acció de reindustrialització, per citar-ne només alguns exemples.
Aquest ha estat el diagnòstic coincident de la majoria dels partits que han concorregut a les eleccions i dels think tanks que s’han pronunciat en els últims mesos. Ara es tracta de ser coherents amb aquest propòsit, superant les inèrcies i els càlculs de curta volada.
De produir-se un pacte d’aquestes característiques suposaria un exemple estimulant per intentar aplicar el mateix mètode en l’àmbit de la Generalitat de Catalunya per tal de superar la llarga dècada perduda per la divisió provocada per la fugida endavant del procés.
Perquè no són nous fronts el que permetrà sortir del carreró sense sortida del bloqueig polític provocat pel procés, com ha proposat de forma precipitada i sembla que poc meditada una Esquerra Republicana que segueix sense adonar-se de la debilitat extrema del govern que encapçala. Sigui quin sigui el resultat de les eleccions generals, el que convé a Catalunya és restablir un mínim comú denominador transversal que possibiliti el diàleg entre les forces polítiques catalanes i que permeti concentrar-se a governar bé el país i a identificar aquelles qüestions bàsiques que caldrà negociar amb el Govern d’Espanya.
Un vot pels valors que defensem
Mentrestant, tot comptat i debatut, des de política&prosa ens reafirmem en els nostres valors fundacionals: la defensa del progrés econòmic i la justícia social, l’impuls d’un creixement sostenible per encarar el canvi climàtic i promoure una transició energètica justa, l’aposta pel catalanisme d’arrel federal i la consegüent defensa de l’autogovern de Catalunya i de l’Espanya plural. I, tot plegat, inserit en l’aprofundiment de la construcció europea, és a dir, el nou espai de sobiranies i ciutadanies compartides que, com va demostrar la pandèmia —-i, a hores d’ara, l’agressió de la Rússia de Putin a Ucraïna—, és l’única via per a respondre a aquests reptes globals. Una victòria del PP, amb la crossa de Vox, pot malmetre aquest marc compartit. Per això, de Catalunya estant, cridem a la mobilització activa i a l’exercici del vot per a fer-hi front i per a preservar l’espai de llibertat, progrés, pluralitat i civilitat d’aquesta nació de nacions que és Espanya.
