Wozzeck, d’Alban Berg, és una de les poques òperes que en la seva revifada actual s’ha estalviat posades en escena que desvirtuïn la història i la partitura. Les produccions vistes més recentment com les que han signat William Kentridge i Andreas Kriegenburg al Liceu i a Valencia, o la de Michel Fau a Toulouse, són d’una fidelitat absoluta a l’obra sense entrar en conceptes afegits, totes elles amb una estètica molt expressionista com la que dominava a l’època de la seva creació. La història d’un soldat honest que és abusat i vilipendiat pels poderosos –un capità i un metge– fins al punt d’embogir i matar a la mare del seu fill, és tan potent que no li calen afegitons dramatúrgics.
El Festival d’Aix-en-Provence presenta una nova producció d’aquesta òpera fonamental del segle XX i ho fa amb una posada en escena de Simon McBurney que tira sense arribar-hi del tot a l’abstracció perquè el seu Wozzeck és una mena d’acte de rememoració dins de la consciència del protagonista. La intel·ligència de McBurney, la saviesa musical de Simon Rattle al capdavant d’una espectacular London Symphony Orchestra (LSO) i un Christian Gerhaher en estat de gràcia en el paper del desgraciat soldat fan que aquesta producció sigui sense dubte el millor de l’edició d’enguany del festival provençal.
Per recrear la visió des de l’evocació, des de l’interior del protagonista, McBurney tanca l’escenari amb tres parets negres (escenografia de Miriam Buether), a terra posa una triple plataforma giratòria i fa que Wozzeck estigui sempre present inclús durant les escenes en què no intervé. El senzill recurs d’una porta amb la seva llinda que és desplaçada i traspassada segons demana l’acció és una troballa d’una gran eficàcia escenogràfica. La il·luminació molt fosca de Paul Anderson contribueix a crear el clima obscur que demana la història aconseguint crear unes imatges molt potents en el moment en què Wozzeck mata a Marie, la mare del seu fill, a la vora d’un estany sota la lluna roja que acaba de sortir, i en la penúltima escena, quan el soldat torna a la llacuna per recuperar el ganivet del delicte i s’ofega.
El punt de vista de Wozzeck en què se centra la posada en escena, té però dues mancances dramàtiques, al principi i al final. La potent imatge tot just començar del soldat amb una navalla a la mà afaitant al seu superior mentre aquest l’abusa verbalment tal com descriu Berg al llibret no hi és. I al final, el fill de Wozzeck ni juga amb un cavall ni canta Hopp hopp! Hopp hopp! abans de seguir als altres nens que van a veure el cadàver de Marie. Es queda palplantat el mig de l’escenari.
El baríton Christian Gerhaher es prodiga poc als escenaris operístics. Sempre ha preferit el terreny del lied. Per això la seva presència escènica en aquesta òpera era molt esperada i va omplir a vessar totes les expectatives. Amb el seu posat modest i una mica hieràtic, amb els moviments justos, ni un de més, mirant des de lluny la dramàtica vida del personatge com volia la direcció escènica, Gerhaher va fer una interpretació de les que posen la pell de gallina. L’acompanyava la també vocalment exquisida Malin Byström, una soprano que conjuminava a la perfecció la veu potent amb el caràcter fràgil i atemorit del personatge. La resta del repartiment no desentonava gens amb l’alt nivell dels protagonistes, començant per Peter Hoare (Capità), Brindley Sherrat (Doctor), Thomas Blondelle (Tambó major), Robert Lewis (Andres) i Heloise Mas (Margret).
PUBLICITAT
Rattle i la LSO dominen gairebé a la perfecció el repertori del segle XX i així ho van demostrar amb un so opulent amb uns metalls i percussió que van excel·lir tant als acompanyaments vocals com als interludis orquestrals entre les diferents escenes. El so sempre nítid del Cor de Cambra de la Filharmònica d’Estònia va acabar d’arrodonir un espectacle de primera.
Christian Gerhaher (Wozzeck), en una escena de ‘Wozzeck’ al Festival d’Aix-en-Provence. Fotografia de Monika Rittershaus.
Nicole Chevalier (Despina) i Georg Nigel (Don Afonso), a ‘Cosí fan tutte’ al Festival d’Aix-en-Provence. Fotografia de Monika Rittershaus.
Maduresa innecessària
El Festival d’Àix-en-Provence celebra el seu 75è aniversari. Es va inaugurar el 1948 amb Cosí fan tutte de Mozart i el compositor austríac ha estat una presència constant any rere any. Malauradament, amb alguna excepció com La flauta màgica que va posar en escena McBurney i que aquesta temporada es veurà a València, en les darreres edicions les produccions de les òperes de Mozart han estat o irrellevants o directament ximpleries majúscules. Només cal recordar Le nozze di Figaro de l’any passat.
Aquest any semblava obligat tornar a l’origen del festival, a Cosí fan tutte, i així ha estat amb una posada en escena de Dmitri Txerniakov amb un punt de partida que podria ser interessant sobre el paper. El temps passa per a tothom, també per Dorabella i Fiordiligi i els seus amants, Ferrando i Guglielmo. Com resisteixen aquestes parelles ja madures el pas del temps? Doncs malament, perquè la minuciosa orfebreria del llibret de Lorenzo Da Ponte no ho permet. Així doncs, el que fa Txerniakov no s’aguanta per enlloc.
Posar dues parelles d’una certa edat en una casa aïllada dedicada als intercanvis sexuals regentada per una parella de sàdics, Don Alfonso i Despina, no funciona. L’aposta del director d’escena és tan incomprensible que el festival s’ha vist obligat a afegir un full al programa de mà en què Txerniakov explica què ha fet i perquè ho ha fet. I ni així.
Si convertir les parelles joves de l’original en parelles madures ja té poc sentit teatral, tampoc en té que qui les interpreti siguin cantants ja assaonats quan l’obra de Mozart i Da Ponte el que demana són veus joves i fresques. Amb l’excepció a estones de Georg Nigl en el paper de Don Alfonso, la resta del repartiment tot i ser noms ben coneguts com són els d’Agneta Eichenhiolz, Claudia Mahnke, Rainer Trost, Russell Braun i Nicole Chevalier, van oferir unes interpretacions poc dignes d’un festival com el d’Aix. Thomas Hengelbrock al capdavant de la seva formació, l’Orquestra Balthasar Neumann, va intentar navegar la mala maror de l’escena sense aconseguir-ho. La representació, al teatre a l’aire lliure de l’Archevêché, es va haver d’interrompre breument quan van començar a caure gotes. El que no comença bé… deia una veïna de butaca.
Klaus Mäkelä i l’Orquestra de París interpreten ‘Petruixka’ al Festival d’Aix-en-Provence. Fotografia de Jean-Louis Fernandez.
Cine-concert
L’any passat Pierre Audi, director del festival, en la seva recerca de nous espais i nous formats va tenir la bona pensada de recuperar un estadi abandonat al mig del no res, a uns vint kilòmetres d’Aix, on hi havia hagut una mina de bauxita. Ho va fer amb un espectacle de gran música i gran teatre, amb la Simfonia Resurrecció de Gustav Mahler amb l’Orquestra de París dirigida per Esa-Peka Salonen i un muntatge corprenedor de Romeo Castellucci.
Aquest any la proposta anava a la baixa. Era un mena de cine-concert interpretat per la mateixa formació amb la batuta de Klaus Mäkelä, el seu director titular. Formaven el programa els tres ballets que Igor Stravinski va compondre pels Ballets Russos, és a dir L’ocell de foc, Petruixka i La consagració de la primavera. Cada una de les peces s’acompanyava d’unes imatges cinematogràfiques que es projectaven en una pantalla gegant darrere l’orquestra. Costava molt veure la relació , si és que n’hi havia, entre el que es veia i el que sonava. La primera filmació era de fet uns retalls de la pel·lícula Planetariun (2016) de Rebecca Zlotowski amb Natalie Portman.
Aquell esteticisme embafós va donar pas a la lletjor d’unes imatges tipus cinema underground cutre dels anys setanta firmades per Bertrand Mandico per acompanyar Petruixka. Molt més elaborades eren les que firmava Evangelia Kranioti amb una altíssima definició per a La consagració, però igualment difícil de destriar. Afortunadament, l’Orquestra de París va fer una gran interpretació dels tres ballets enmig d’una calor asfixiant.
Malgrat aquests dos espectacles decebedors, el Cosí i els Ballets Russos, el festival ha tingut altres moments de gran nivell artístic i en línea amb el que vol Audi, un festival amb obres que des del passat expliquen el moment actual com la versió francesa de l’Òpera dels tres rals, de Kurt Weil i Bertolt Brecht i el ja comentat Wozzeck, i amb estrenes d’obres que deixaran petja com és el cas de Picture a Day Like This, la nova òpera de George Benjamin estrenada al festival i la també nova obra d’un altre britànic, The Faggots and Their Friends Between Revolutions, de Philip Venables.
